No és millor que tot vagi pitjor

El procés, el del camí cap a la independència de Catalunya, s’ha allargat fins al punt que gairebé ningú recorda quan ni com va començar. Per a alguns va ser el 2010, amb la sentència del Tribunal Constitucional que va declarar inconstitucional el nou Estatut, el que havíem aprovat els catalans en referèndum. D’altres situen l’inici en el 2012, any en què Artur Mas va convocar eleccions plebiscitàries. La meva data, el dia en què vaig veure que alguna cosa s’havia trencat en la tranquil·la convivència de “peix al cove” entre el nacionalisme català i l’espanyol, va ser anterior, el 2008. Estava parlant a Catalunya Ràdio sobre la crisi econòmica que ens venia a sobre, quan un filòsof i tertulià va dir: “És ara o mai. Com pitjor vagi l’economia, millor anirà la independència”.

Així ha estat. El creixement de l’atur, la precarietat i l’austeritat va augmentar el sentiment sobiranista. Però la base social del votant català, ves per on, es va quedar igual: empat a dos milions. Dos per al constitucionalisme i dos per al sobiranisme. Ha estat més “mai” que no pas “ara”. I de cap manera ens està anant millor.

Des d’una o altra data, durant els últims vuit o deu anys, ens hem dit de tot els uns als altres. Hi ha veritables experts, tots catalans (tots pensant de manera diferent), en això de sortir al carrer o a les xarxes amb l’insult preparat. I en aquesta guerra política pocs han guanyat ni tan sols una batalla. Després d’exageracions i enganys sempre acabem tornant a posar les peces a la línia de sortida. O no és tornar al mateix lloc constituir el Govern de l’Autonomia, nomenar president, retirar el 155 i formar grups al Parlament?

Cap dels fronts –el constitucionalista o l’independentista– ha tingut a les mans un veritable escac i mat. De guerra llampec o declaració d’independència exprés, no val la pena ni tan sols parlar-ne. El famós Blitzkrieg de la Segona Guerra Mundial –la tàctica per vèncer i acabar ràpidament– no els va funcionar ni als alemanys. La unilateralitat per ara mateix, per més que la segueixin defensant els més aguerrits ultranacionalistes-liberals, no serà la resposta.

Seguim aquí, cadascú al seu costat del tauler, amb cara d’estar molt enfadats; banalitzant-ho tot, fins a l’insult. Avui qualsevol patriota (de la nació que sigui) acusa el seu traïdor particular de feixista, nazi, xenòfob o falangista. I l’agredit ni s’immuta. No és d’estranyar. En les últimes eleccions generals espanyoles, el nombre total de vots vàlids va ser de 23,8 milions; d’aquests, a partits (o grupets) d’ideologia d’ultradreta van anar a parar 58.000 vots, un 0,2% del total. No representen ningú. I no hi ha manera d’agafar-se aquests insults seriosament, per més que, personalment, estaria a favor de prohibir per llei i d’una vegada per sempre el famós braç alçat o les fundacions en homenatge a dictadors ja enterrats. Encara que només fos per deixar de veure les fotos d’aquests lamentables gestos que surten una vegada i una altra als informatius del 20-N. Potser ajudaria, a més d’algunes classes d’història, a posar fi a tanta injúria frívola i desactualitzada.

Tan bon punt el van nomenar ministre, el socialista Josep Borrell va ser qualificat de jacobí. Doncs bé, vaig pensar, tampoc n’hi ha per a tant. Jacobí, republicà i defensor del sufragi universal són característiques que sempre van anar plegades.

Els revolucionaris francesos del Club dels Jacobins eren, per descomptat, partidaris d’un Estat central fort que pogués protegir la seva revolució de l’absolutisme monàrquic i dels països veïns. Els girondins, els seus contraris moderats –burgesos i federalistes–, van acabar guillotinats. Però això va passar al segle XVIII. I el feixisme va acabar a Europa amb la Segona Guerra Mundial, encara que a la península Ibèrica el vam liquidar a mitjans dels setanta. Als falangistes, als anomenats “autèntics”, Franco els va donar molt mala vida –els considerava uns xulos sentimentals i poc compromesos amb el règim– i pocs van sortir ben parats de la dictadura. Alguns –llegiu Casi unas Memorias, de Dionisio Ridruejo– van ser empresonats i van acabar a l’exili donant suport a partits d’esquerra o liberals.

Però tot això és història. Avui, al Vell Continent, la veritable amenaça és el creixement del nou ultranacionalisme conservador i antieuropeu. I a Catalunya, l’única sortida és parlar, tot i que vagi per llarg. Podríem començar –almenys els que no estem en guerra amb ningú– per intentar oblidar-nos que a tots ens han insultat. Es miri per on es miri, cal seguir convivint. Perquè si la cosa va pitjor, no estem millor.