Reinventar l’art des de la gravetat zero

El músic Marc Marzenit (Mollerussa, 1983) va tenir un atac de riure de dos minuts quan va sentir per primera vegada, fa deu mesos, el que llavors va veure com una idea esbojarrada. Després de col·laborar amb Albert Barqué-Duran (Mollerussa, 1989), artista i investigador postdoctoral, en un projecte sobre intel·ligència artificial en l'edició del congrés Sónar+D del 2017, aquest li va plantejar emprendre un altre viatge junts. Barqué-Duran va exposar a Marzenit que li agradaria explorar com la humanitat es relacionarà amb l'art si aconsegueix habitar en altres planetes o a l'espai. El va convèncer. Uns mesos després, Marzenit va acabar sentint en la pròpia pell l'absència de gravetat mentre s'esforçava perquè no li rellisqués el teclat de les mans.

El dia clau va ser el 16 de febrer. Allotjats en un hotel al costat de l'aeroport de Burdeus, va elevar l'excitació de la parella artística The Zero Gravity Band la sorpresa de compartir restaurant amb tres astronautes. Van escollir la ciutat francesa com a origen per fer-hi un vol parabòlic, que alterna maniobres d'ascens i descens entre 6.000 i 8.000 metres d'altitud per aconseguir períodes de 22 segons de microgravetat. Aquest tipus de viatges només es fan a França, Rússia i els Estats Units. La idea del Marc i l'Albert: dur a terme diversos experiments per donar resposta a la seva pregunta inicial i pensar com compartir la vivència amb els assistents del Sónar d'aquest any dins d'una cúpula d'onze metres de diàmetre per sis d'altura.

"La nit abans vam estar amb l'Albert fins a les tantes repassant el guió de tot el que havia de fer, amb la sobrepressió d'haver de volar sol", explica Marzenit, capcot perquè al final el seu company no va poder volar amb ell perquè no va aconseguir a temps el certificat mèdic que demana Air Zero G. "Estàvem plantejant una cosa que semblava grandiloqüent, que els humans se'n vagin del planeta Terra i veure quin és el seu impacte cultural, i ens vam adonar que continuem sent immensament fràgils", reflexiona l'investigador de la City University of London, especialitzat en com reacciona el sistema cognitiu davant de l'art.

L'Albert i representants de la fundació Quo Artis, que ha produït el projecte, van poder acompanyar el Marc fins a dins de l'avió, on el dia abans havien instal·lat l'equip tècnic i les càmeres per gravar l'experiència. Anava medicat per suportar una gran sacsejada al sistema vestibular, que controla l'equilibri i l'orientació. Durant dues hores i mitja el seu cos va sentir la gravetat zero, la lunar, la de Mart i una hipergravetat que li va fer notar gairebé el doble del pes al cos: unes variacions radicals.

"Estem acostumats a la verticalitat. El nostre cos forma una perpendicular amb la Terra i això té un impacte enorme en com percebem l'entorn", assenyala Barqué-Duran, que, amb Marzenit, es va nodrir de la base científica del Vestibular Multisensory Embodiment Lab de la Universitat Royal Holloway de Londres, dirigit per la doctora Elisa Ferrè. En ple viatge, Marzenit havia perdut el pes de la gravetat, que veu "com si fos un sentit més que ens ajuda a percebre l'estètica". Li era igual estar en posició invertida, la sang no li pujava al cap. Va fer alguns exercicis musicals d'improvisació amb una mà. Amb l'altra subjectava el teclat. "Volia veure si la gravetat zero potenciava la inspiració", comenta. Dels cinc minuts totals nedant en l'aire, narra que "set segons van ser molt intensos" perquè va estar "transmetent alguna cosa que sentia en aquell moment".

Marzenit va aprofitar el trajecte per provar un anell de la companyia nord-americana Sourceaudio, que emet sons segons com es mogui la mà, amb més llibertat sense gravetat. També va fer proves de realitat virtual per al laboratori de Ferrè. Malgrat tot, una de les conclusions de The Zero Gravity Band és que “la gravetat zero és força hostil. Per més ben planejat que ho tinguis tot, ni psicològicament ni físicament estàs preparat per a una experiència així. Et destarota”, reflexiona l'Albert, fent-ne un balanç.

“Cal reestructurar des de zero les formes que els humans han utilitzat per tocar instruments i les tècniques per crear”, conclou Marzenit, que no veu factible tocar el piano a l'espai tal com s'ensenya a la Terra, amb les mans relaxades i aprofitant la força de la gravetat, que regeix també el mecanisme intern del teclat clàssic. Ell s'imagina un nou piano vertical amb una forma ergonòmica que es pugui abraçar. Tampoc veu possible poder pintar una aquarel·la fora de la Terra. En aquest sentit, al Sónar The Zero Gravity Band mostrarà un prototip d'una vitrina a la qual es pot insuflar pintura, que sura a dins i va creant formes: una nova forma d'expressió pictòrica.