La crisi del sistema

Més d’una vegada he sentit a dir que l’onada antisistema que l’última dècada ha afectat molts països del món, en diferents expressions de populisme, nacionalisme, xenofòbia i altres fenòmens radicals contra l’ordre establert, no havia arribat substancialment a Espanya, o almenys ho havia fet en un grau insuficient com per sacsejar de forma significativa les estructures de poder dominant.

L’absència de propostes polítiques clarament antieuropees, la inexistència d’un sentiment de rebuig popular als estrangers o la debilitat de les organitzacions d’extrema dreta i d’extrema esquerra, ens ha portat en ocasions a la conclusió que a Espanya el sistema havia aconseguit resistir amb més vigor que a altres llocs l’embranzida de les forces singulars sorgides originalment de la crisi econòmica del 2008.

Res més allunyant de la realitat. La veritat és que el sistema polític espanyol s’ha vist seriosament afeblit, sobretot els darrers quatre anys, per l’assetjament de moviments molt similars als que hem conegut a la resta d’Europa i dels Estats Units, encara que amb un altre ritme i amb expressions adaptades a la nostra història i la nostra tradició. Però el resultat està sent tan o més letal que el conegut en altres latituds: a Espanya, el model tradicional de partits s’esquerda, el nacionalisme guanya espai davant la solidaritat i la cooperació, els sentiments s’imposen a la raó i el populisme predomina sobre la política. La conseqüència és la pitjor crisi de tota la història de la nostra democràcia —com el 23-F—, de la qual ni una sola de les seves institucions està en aquest moment fora de perill.

El principal focus d’aquesta crisi és, òbviament, Catalunya, al qual tornaré més endavant. Però el problema català no hauria aconseguit la dimensió que té actualment si no hagués coincidit amb altres ingredients determinants: l’ocàs —potser definitiu— del Partit Popular, l’autodestrucció —potser també irreversible— del Partit Socialista i la seva substitució a la dreta i a l’esquerra per dos partits de diferent concepció i naturalesa però més inclinats cap al populisme que cap a la política, tots dos amb lideratges personalistes, més bolcats en la denúncia dels problemes que en les seves solucions, més fonamentats en la fe que en el criteri racional. Amb la sacsejada de l’escenari polític s’ha detingut gairebé per complet l’acció del Govern, s’ha bloquejat l’activitat legislativa al Parlament i s’ha obligat el Poder Judicial i el Rei —en una intervenció pública determinant— a ocupar espais que els corresponen legalment però que impliquen un enorme desgast.

El debilitament institucional no ha anat, afortunadament, paral·lel a un fort moviment de resposta al carrer —els darrers de les dones i dels pensionistes són molt recents i en absolut antisistema—. Però ha generat un fort escepticisme ciutadà, una pèrdua de confiança en la classe política i en les institucions, la qual cosa, com en altres països, intenta compensar-se amb un increment del nacionalisme.

L’epicentre de la crisi institucional és clarament Catalunya, on s’han reunit reivindicacions llegendàries i problemes silenciats durant dècades amb un nou brot de fanatisme patriòtic que en les darreres setmanes ha deixat besllumar tot el seu contingut racista i xenòfob.

El model tradicional de partits s'esquerda, el nacionalisme guanya espai enfront de la solidaritat

Al marge dels greus problemes de gestió d’aquest conflicte, Catalunya ha fet saltar per l’aire el pacte essencial de la nostra democràcia, la unitat territorial basada en la descentralització i l’autogovern, i ha generat enormes dubtes sobre la qualitat del nostre model polític, fins i tot sobre la viabilitat de la nostra democràcia. Les dificultats per defensar la causa d’Espanya a Europa no només tenen a veure amb la incompetència del Govern, sinó amb la falta de veritable convicció en el nostre projecte nacional.

La resposta de l’Estat espanyol al desafiament independentista va reflectir des del primer dia la manca d’aquest projecte: va ser lenta, maldestra, contradictòria, insegura. El Govern, incapaç d’elaborar una política persuasiva alhora que ferma a Catalunya, va anar desordenadament als tribunals, que avui lluiten dins i fora del nostre país per treure endavant causes molt complexes i de molt greus implicacions. El Parlament espanyol no ha tingut encara un sol debat digne d’aquest nom sobre Catalunya, i encara menys ha elaborat una proposta raonable per canalitzar políticament aquest conflicte. Encara no han estat capaços els nostres principals líders polítics de fer-se junts una foto per oferir, almenys, una imatge d’unitat davant d’una amenaça a la pròpia supervivència d’Espanya!

Aquesta falta de reacció consistent i ordenada ha donat lloc entre els espanyols a un sentiment d’orfandat que, com passa en altres països, busca refugi en la identitat i en l’orgull de pertinença. El desplegament de banderes als balcons no és, ni de bon tros, censurable ni alerta sobre el retorn de sinistres forces del passat. Però no es pot negar que aquestes banderes són una explosió emocional nacionalista que, si no es correspon amb l’orgull per un projecte compartit de convivència d’acord amb la nostra realitat com a país, pot comportar riscos. Ciutadans, que és el partit que més s’està beneficiant d’aquesta situació, ha de ser conscient d’aquest perill. L’última vegada que els espanyols van treure banderes als balcons va ser per celebrar l’aprovació de la nostra Constitució. Per què les treuen ara? Què ens uneix en aquesta ocasió?

És necessari rellegir la Constitució amb la voluntat d'actualitzar-la, de reformar-la!

L’ascens de Ciutadans a les enquestes, a banda de ser una manifestació de la crisi del sistema, representa una oportunitat de reconduir-la, sempre que els seus dirigents entenguin la responsabilitat que assumeixen i siguin capaços de distingir entre una marca d’èxit que respon al corrent de moda i una força política solvent que corre riscos i estableix un horitzó polític convincent i viable. La veritat és que, de moment, produeix certa inquietud la facilitat amb què s’identifiquen amb Ciutadans posicions extremistes que només busquen identitat nacional i mà dura. Emmanuel Macron, amb qui tant es compara Albert Rivera, ha fet el seu projecte nacional —liberal i incloent— inseparable del projecte europeu. No hi cap cap altra fórmula a Espanya.

Una de les condicions idònies perquè la pujada de Ciutadans fos més equilibrada seria l’existència d’una alternativa de Govern a l’esquerra. Malauradament, és fa difícil que això passi ara. L’explosió populista universal es va traduir al PSOE en un debat irracional sobre el No és No i la identitat d’esquerres que va portar a la secretaria general a Pedro Sánchez. Ja fa un any que va passar això i les coses no han anat a millor. Podem, mentrestant, no acaba de definir-se entre la seva voluntat d’incorporar-se al sistema —un crèdit hipotecari de més de mig milió d’euros sembla indicar-ho— i el seu propòsit original de combatre’l.

Cap dels símptomes de la crisi del nostre sistema polític ofereix ara per ara signes de millora. Alguns, com el de Catalunya, tendeixen fins i tot a l’empitjorament. Caldrà, en aquest any en què es compleix el 40è aniversari de la Constitució, insistir en la necessitat de rellegir aquest text amb la voluntat d’actualitzar-lo, de donar-li vigència, de reformar-lo!, de recuperar-ne el consens perdut i el compromís de les noves generacions d’espanyols.