Il·lusions

Alguns diuen que la revolta del 68 va començar amb la protesta d’uns estudiants de la universitat de Nanterre, liderats per Daniel Cohn-Bendit, per la detenció d’activistes que es manifestaven contra la guerra del Vietnam. Altres asseguren que la va desencadenar una reivindicació aparentment més frívola: a la residència d’estudiants de la mateixa universitat no es permetia que els nois i les noies es poguessin visitar mútuament a les respectives habitacions. Les dues versions responen als ideals més destacats del moviment: el pacifisme i l’amor lliure. Als estudiants els motivava tant la política com el sexe, i amb la conjunció de les dues aspiracions, que consideraven l’essència indissoluble de les seves il·lusions revolucionàries —canviar el món i canviar la vida—, van engendrar una perversa fantasia. Per donar cos i estructura al somni que volien fer realitat, es manifestaven amb les efígies d’Ernesto Che Guevara i Mao Zedong. El primer, consagrat des de la seva mort, un any abans, com l’heroi màxim de l’antiimperialisme, presumia d’homofòbia i exaltava el plaer de matar; el segon, en aquells mateixos moments en què els estudiants l’adoptaven com a estendard, reprimia les relacions sexuals fora del matrimoni amb condemnes que anaven d’anys de presó a pena de mort.

La cara de Trotski no s’exhibia tant, però també bufava en la direcció de la revolta. L’historiador socialdemòcrata Benjamin Stora, militant a partir del 68 de l’Organisation Communiste Internationaliste, de tendència trotskista, recorda en el seu últim llibre que l’únic que impulsava els teòrics i els activistes d’aquella extrema esquerra era la denúncia i la destrucció de l’ordre polític burgès, de la llibertat de mercat i la democràcia liberal. Del que passaria després, ja en parlaríem. A pesar de la trinitat revolucionària —Mao, Guevara, Trotski— que per ignorància exaltada adornava la litúrgia de la revolta, el gros del moviment no estava per aquestes coses. Volia conquistar pacíficament la llibertat sexual, la llibertat d’expressió, la igualtat de races i sexes, i també un hedonisme sense obstacles legals, i una reforma de la universitat que consagrés el relativisme i acabés amb l’humiliant sistema d’exàmens i notes. Tot el que els règims comunistes perseguien brutalment.

Quan el filòsof polonès Leszek Kolakowski va arribar a Occident aquell mateix any, va quedar impressionat per “la més gran decadència intel·lectual que mai hagués vist en un moviment d’esquerres”. Es referia al combat contra el saber que invariablement trobava en els campus que va visitar: qualsevol pretensió de rigor acadèmic, respecte a la tradició, jerarquia intel·lectual, era una mostra intolerable de feixisme. Amb el temps les coses troben el seu lloc, i és cert que hem rebut importants beneficis de l’esperit del 68: la llibertat individual i la diversitat social. Justament el que els populismes ara tornen a posar en perill.