Nomenin un president, i que sigui Honorable

Catalunya està esgotada, furiosa, avergonyida, marejada, a punt de suïcidar-se o fins als nassos. Podeu escollir el vostre estat d'ànim o afegir un nou adjectiu que us defineixi millor. I no em parleu dels presos –tema dolorós que caldrà resoldre– perquè ara toca saber qui mana i governa en el que, més que un país, sembla un parc d'atraccions. Vivim la recta final d'uns mesos esgotadors, en els quals ens han presentat innumerables noms –impossible recordar-los tots– per a la Presidència de la Generalitat. I el que espanta és sentir que molts catalans diuen que, mentre pugui governar i sortir de la casa del terror, qualsevol president ens val. Encara que sigui de fang, encara que sigui un sofà, és igual que no tingui mèrits per al càrrec. Em sap greu no estar-hi d'acord. Crec que Catalunya i les seves institucions es mereixen un president de debò.

Després del camí recorregut (que seguim sense saber on ens porta), bona part dels ciutadans de Catalunya, com ens va dir en arribar del seu exili el president Josep Tarradellas, tenim vertígens crònics. Necessitem baixar de la nòria política, deixar de donar voltes embolicats en llaços grocs o en rojigualdas i aconseguir desactivar el 155; tornar, encara que sigui provisionalment, a la governabilitat. Sabem tots, fins i tot els independentistes més creients o els nacionalistes de qualsevol nova branca ultraliberal, que Puigdemont no pot governar el país des del seu canviant exili europeu. Només pot, i ho aconsegueix, fer soroll i buscar el suport internacional. No obstant això, la seva ombra acaba sempre apareixent darrere de qualsevol candidat, home o dona, impedint prendre possessió a un polític (i algun n'hi haurà) prou preparat.

Confesso que fa dies que somio que algú prem el botó vermell de la nòria –abans, totes les atraccions el tenien– i ens deixen, finalment, baixar. Quan era petita, pujada a l'arcaic artefacte dels firaires que apareixien a les festes de Castelldefels, pensava que molt pitjor que caure al buit seria seguir per sempre allà dalt, sense avançar cap enlloc, gronxant-me al cistell.

Sembla que ERC també ha pensat que convocar noves eleccions, donant una volta més a aquesta insofrible roda, no ajudaria ningú, ni tan sols els presos i les seves famílies. Els que sempre van ser d'esquerres i republicans han reclamat, i es disposen a pactar, un nom que pugui ser investit per governar. “Fins aquí hem arribat”, pensa una bona part dels vells o nous convergents. Comença a ser obvi que el sobiranisme no voldrà jugar a la ruleta russa i acabar disparant-se un tret al peu. Seria lamentable, fins i tot ridícul. Si ho fan, difícilment ampliaran la base social independentista actual (uns dos milions de persones); el més probable és que acabaran lliurant més vots a Ciutadans en les següents eleccions.

Mentre escric aquestes línies queda poc per a un desenllaç que arriba embolicat en decisions judicials i declaracions polítiques, totes interessades. Enmig de tant, tant de soroll, només cal esperar que la majoria del Parlament, que és qui té aquesta responsabilitat, aconsegueixi nomenar una persona amb experiència i mèrits per presidir el país. Algú que pugui entrar a qualsevol sala de Palau, asseure's al despatx presidencial, formar Govern (que no sigui a l'ombra) i representar els catalans amb dignitat a Catalunya i fora. No serveixen figures de cera. Com deia Josep Tarradellas, “cal governar amb autoritat”. És cert que el seu Govern va durar poc, del 1977 al 1980, ja que els partits catalans de la Transició –amb Jordi Pujol al capdavant del nacionalisme conservador– no van acceptar que liderés una candidatura conjunta en les primeres autonòmiques de la democràcia.

En aquest moment crucial, quan s'han complert 40 anys de l'arribada de Tarradellas, és important recordar aquest home amb un agut sentit de l'humor i formes impecables. Després de 38 anys d'exili, va arribar el juny del 1977 a Barajas, disposat a recuperar la Generalitat. Va sortir de l'avió somrient, amb americana i corbata, disposat a parlar i pactar la restauració de la Generalitat amb Adolfo Suárez, centrista i exfalangista (aquest sí). Ho va aconseguir, davant de la sorpresa i l'admiració de tots els espanyols. L'entrevista va ser un desastre; a la sortida, quan els periodistes li van preguntar com havia anat, el polític català va respondre: “Ha estat molt cordial, molt agradable”.

No va aconseguir que, en el comunicat de la seva arribada a Espanya, el presentessin com a president de la Generalitat, però van acceptar que el seu nom fos precedit per la paraula Honorable. I tots els catalans ho vam entendre. Ens havia retornat Catalunya. Feu el favor, nomeneu un president, però que sigui Honorable.