L’encanteri de Puigdemont

La capacitat que té Carles Puigdemont d’hipnotitzar el seu entorn polític manté el segrest de les iniciatives polítiques que, des de l’independentisme, busquen una sortida per constituir un Govern possible i desempallegar-se del 155. És un propòsit complicat perquè sigui quin sigui el gir, sempre generarà frustració en l’independentisme radical i populista. En tot cas, caldria que, d’entre les files d’un bloc independentista cada vegada més inconnex, aparegués un líder capaç de donar aquest cop de timó sense aparèixer –o assumint-ne el risc– com a traïdor a la causa de la secessió. Encara que sigui més que improbable, el més raonable seria dir: seguim per la via de la secessió, però abans governem per a tots i així potser incrementarem de manera substancial un suport social ara com ara insuficient. En aquesta fase, la unilateralitat seria retòrica, però sense constar en l’agenda política.

Anomenar-lo mal menor o el millor dels girs possibles, perquè un mínim sentit polític porta a sospitar que l’alarma econòmica i els conats de desordre públic acabarien provocant una situació de caos socialment insostenible. Però mentre hi hagi qui es deixi abduir per l’encanteri de Carles Puigdemont, l’actual arrítmia del procés es mantindrà en la paràlisi institucional, el desconcert de les classes mitjanes i l’obstrucció a qualsevol altre lideratge secessionista. Amb l’agitprop de TV3 i Catalunya Ràdio, les instigacions són constants, com entrevistar un expresident pròfug de la justícia, que s’insulti un polític de Ciutadans al plató o es doni un tracte de banc dels acusats als qui no estan a favor de la ruptura amb Espanya.

La tàctica de Puigdemont és segrestar la dinàmica política catalana i afectar negativament –en la mesura del possible– l’actuació de l’Estat. Potser és perquè l’expresident de la Generalitat, avui pròfug de la justícia, desconeix la naturalesa d’un Estat. Des dels seus anys de joventut independentista, Puigdemont ha viscut en una bombolla aliena als canvis que fa Espanya o, més aviat, donant per fet que Espanya no existeix i que la seva Catalunya –irreal i rústica– és l’eix de rotació del món, malgrat la globalització i fins al punt que la Unió Europea només existeix si atén el secessionisme català i si no ho fa és un frau.

A Con permiso de Kafka, l’assaig concloent de l’historiador Jordi Canal sobre el procés independentista, els precedents de la bombolla Puigdemont s'analitzen d’una manera molt precisa: tot comença per establir un vincle irreal entre la Generalitat contemporània i la Diputació del General del segle XIV, travar el sentiment de catalanitat amb una hipotètica nació amb dret a ser Estat, el poble herderià com a ens romàntic, hiperdimensionar la crisi del 1898, contraposar Catalunya com a pàtria a una Espanya que només és Estat, la historiografia a la mesura nacionalista, per no parlar dels tics etnicistes o el supremacisme. Com diu Canal, el nacionalisme és una construcció, i la nació, una construcció dels nacionalistes perquè abans del segle XX no existia una nació anomenada Catalunya. Després va arribar la idea de “recatalanitzar Catalunya” que amb el pujolisme equival a “fer país”, “construir Catalunya” durant 23 anys.

De la Lliga a ERC, la política del que és raonable s’extravia i així s’acaba arribant al 6 d’octubre del 1934 i ara a Carles Puigdemont. Mentrestant, la incapacitat integradora del nacionalisme es demostrava amb l’alta abstenció habitual en les eleccions autonòmiques fins a la novetat de Ciutadans com a partit més votat. No és anecdòtica la digressió de Canal sobre l’eix transversal Lleida-Girona, inaugurat quilòmetre per quilòmetre per Pujol, quan en realitat no l’havia pagat la Generalitat, sinó l’Estat. Llavors Artur Mas va dir que, si se sabia la veritat sobre el finançament de l’Eix, el Govern convergent s’enfonsava. De nou la gran bombolla victimista, la lleialtat cega una nació fictícia i els seus mites. Mai va ser evident la necessitat d’un segon “Estatut”, però les elits processuals –segons Canal– han pilotat Catalunya com si fos un gran videojoc. Amb permís de Kafka, l’encanteri de Puigdemont acaba sent l’ofec de Josef K a les portes de la justícia inaccessible. Canal ho enllaça amb una cita de Chaves Nogales, avui més vigent que mai: “Reconeguem que Catalunya té aquesta virtut imponderable: la de convertir els seus revolucionaris en purs símbols, ja que no pot fer-ne perfectes estadistes”. Finalment, el poder d’encanteri abandonarà Puigdemont perquè fins i tot les roses grogues es panseixen.

Valentí Puig és escriptor.