Serrat: “Les xarxes socials no són tan importants com elles es creuen”

Joan Manuel Serrat diu que, per a ell, la marea mental del 68 va desembocar a Mediterráneo. No només a la cançó que acabarien taral·lejant tres generacions d’hispanoparlants, sinó a tot un disc impregnat de brises llibertàries, salnitre amb el corc d’un passat del qual la majoria desitjava fugir lluny de pobles i fantasmes més negres que blancs, o emocions que brollaven en sorprendre’s amb petites coses que trobaven pels calaixos. Avui, per a molts, aquest esperit és una ressaca que s’obstinen a desmitificar i a llevar-ne la importància. Però per al músic, aquells aires, van canviar un munt de mentalitats per a bé. I per tant, amb 74 anys bons i fets, desitja rememorar-ho en companyia dels seus fidels al llarg d’una gira monumental: prop de 100 concerts entre Espanya, Europa i Amèrica.

Comença diumenge vinent a Roquetas de Mar (Almeria). Ha titulat el tour Mediterráneo da capo. Vol cantar aquest repertori, que va aparèixer el 1971 amb deu cançons que van canviar la música popular en castellà per sempre. De dalt a baix. Des de la que dona el títol al disc fins a joies com Aquellas pequeñas coses, Pueblo Blanco, Barquito de papel, La mujer que yo quiero, Vagabundear, Tío Alberto, Qué va a ser de ti, Vencidos, Lucía…

L’acompanyen sis músics sota la mà batuta del gran Ricard Miralles al piano. Per no desentonar, té la vergonya torera d’assajar diàriament amb la guitarra a la mà tot allò que se sap de memòria. “Haig d’estar a l’alçada. Per a això, repeteixo el que deia Arthur Rubinstein. Ell tocava el piano com els àngels. Jo la guitarra amb el cul, però vaja. Explicava que si un dia no practicava ell ho notava. Si se n’apartava tres dies, rebien els més propers. I si ho deixava una setmana, el públic. Així que no em queda cap altre remei que assajar per desentonar com menys millor”.

Más información

Joan Manuel Serrat: “He aconseguit arribar a vell sense ser adult”

Serrat, 50 anys en 10 objectes

L’idil·li de Serrat amb el Grec

Ho comenta en una escala madrilenya prèvia a la gira. Inquiet perquè és a punt de ser avi per quarta vegada: “Aquest paper és molt fàcil. N’hi ha prou amb deixar-se portar. Alegries per als avis… Els disgustos, per als pares”. Tot i això, surt relaxat i una mica al marge de l’aldarull polític, encara que està pendent del sarau que hi ha a diversos nivells.

Tema Cifuentes: “Qui va crear aquesta universitat, la Rey Juan Carlos? El PP, no? Per què ho va fer? Per modelar individus a imatge i semblança seva. Tenen professors i alumnes estupends allà, compte. Si ja ha quedat clar que no ha assistit al màster, per què no se’n va? Espera que la cansalada quedi més salada i més seca? Amb tot, ella fa el que ha decidit el seu president, que la recolza. Com? Com ell acostuma a abordar les coses. Sense fer res. I ella, doncs fent el que fan sempre”.

El dia de la marmota al front madrileny. Com passa amb el procés… “Som on som. I no ens en sortim. Haurien de passar diverses coses per resoldre l’embolic. Que el jutge deixi en llibertat els presos o que d’entre els diputats sobiranistes en designin un altre sense càrregues judicials. De totes maneres, abans del 22 de maig passarà alguna cosa perquè la distància dels independentistes és molt curta i corren el risc de perdre si es repeteixen les eleccions”.

Entre l’estira-i-arronsa, caldrà que s’hi entenguin. Si pot ser, amb els que estan presos al carrer, diu Serrat: “Jo sempre he cregut que en aquests casos han d’ingressar a la presó aquells que tenen delictes provats. És molt dur el càstig que suposa estar ja sis mesos separat de la teva família. Em sembla injust i políticament matusser”.

Però la temperatura no baixa. Una altra cosa és l’empatx. Ell ha sofert el sobreescalfament en la pròpia pell pels atacs radicals d’allò més cafre i guerriller del sobiranisme. Fins i tot el titllen de feixista. Alça aquí. A Serrat, que va fer corejar Antonio Machado i Miguel Hernández amb Franco encara al despatx. Que va patir l’exili per protestar contra els afusellaments del procés de Burgos, o censura i boicot per voler cantar en català... “A mi m’afecta això com quan insulten un àrbitre. Si els dolgués, respondrien. Què és un feixista? Aquell que menysté els qui no pensen com ell. Jo he defensat sempre amb vehemència el dret que té qualsevol a expressar-se, per bé que no cregui el mateix que jo”.

Però en aquesta època de fogueres a tort i a dret a les xarxes socials, sembla que tot es permet. “Jo no he enviat un tuit mai de la vida. Tinc molta feina. I em queda tant per llegir. No puc perdre el temps. De totes maneres cal dir que les xarxes no són tan importants com elles es creuen. I dit això, tampoc vull crear la sensació que no m’agraden. Em semblen bé si no acaben desembocant en una espècie de pensament únic o quan no s’utilitzen de manera grollera. Però les veig molt útils com a plataforma d’informació i diàleg”.

Per fer córrer la veu, per exemple, que aquest artista símbol torna a la carretera. Ho fa ansiós i temperat. Entusiasta i expectant. Feliç i sorprès. Amb unes cançons concebudes fa 47 anys com si haguessin nascut ahir. Molt útils. Tremendament vigents. “Van sortir d’una manera natural, implicades en aquell temps. Vivíem un canvi d’esperit i de visió. No només a Espanya i París. A Praga, a Mèxic, a Argentina. Aquella efervescència va resultar molt beneficiosa per a l’alliberament sexual, per a la igualtat de les dones. Alguns ho viuen ara com una derrota i es queixen que per a ells va ser una revolta de nens de papà”.

Però en molts aspectes, va ser millor allò que moltes involucions presents. “Són cosa del maligne, ja saps a què em refereixo… Allò que provoca personatges com Trump, estats d’ànim. El maligne no s’atura. Treballa cada dia. No ens podem relaxar i deixar que desaparegui tot allò que s’ha conquerit. Els assoliments no es conserven sols. Jo sé que costa mantenir-los. Però els hem de defensar”.