On són les comes?

Potser faríem bé de promoure un premi a la bona puntuació. Perquè la irrupció de les comunicacions exprés a base de polzes àgils i textos curts ha fet que la displicència per un ús mínimament decent dels signes de puntuació (ja no dic un ús correcte, em conformo amb la decència) estigui fregant el crim organitzat, perquè això sembla una confabulació col·lectiva, un delicte de rebel·lió. Sí, els grups de WhatsApp i les xarxes socials són plens de criminals de la pitjor espècie.

Ja d’entrada destaca constatar l’ostracisme del que és possiblement el més intel·ligent dels signes de puntuació: el punt i coma, la talentosa pausa que et permet expressar la subordinació d’una frase a l’anterior sense haver de recórrer a cap conjunció adverbial, sempre encotillant; una mica com he fet ara. Doncs bé, no cal dir que encara ha d’aparèixer el valent que posi el signe en un grup de WhatsApp, amb el risc que la resta de la gent del grup se li tiri al damunt i l’expulsin per escriure coses rares.

Destaca també, en aquests grups whatsappaires, la profusió d’emojis, que amb el pretext de transmetre la comunicació no verbal que la lletra escrita no proveeix estan acaparant usos propis de la puntuació. Abans un signe d’exclamació podia voler dir alegria, com ara a “Avui és dilluns!”, mentre que ara el signe es veu substituït sempre per alguna cara idiota en senyal d’alegria en dilluns. El mateix els ha passat als punts suspensius, que solien transmetre certa informació pragmàtica que el lector havia de desxifrar (“Avui és dilluns...”) i que ara es dilucidaria afegint-hi alguna cara seriosa o compungida. No cal dir que el WhatsApp hauria de tenir un límit d’emojis per al mateix missatge, perquè és una tortura la tirallonga de dibuixets al costat de textos banals, per exemple quan algú escriu “Per molt anys” i hi afegeix unes serpentines, un pastís, dos petons, quatre regals, un cor (compte amb els colors, que volen dir coses), unes mans picant, un dit polze enlaire i alguna imatge que no toca (de vegades t’animes i hi poses un emoji que no volies posar). Sembla que estiguem tornant a una escriptura a base d’ideogrames.

El punt i seguit i el punt i a part mantenen certs usos, després de l’extinció del punt final que ja va documentar Magí Camps, en tant que cloure els missatges amb un punt feia tibat i fins i tot malcarat (mireu d’escriure “No.”, a veure què us diuen). El punt i seguit té un sentit molt clar de “deixa’m parlar”. Si estàs enmig d’una conversa, és fàcil que l’altre respongui al que dius encara que no hagis acabat, perquè tenim tendència a convertir la tecla d’enviar en un punt i a llançar missatges en bateria. Acabem una frase i enviem. Doncs amb el punt i seguit aconseguim que l’altre s’esperi, ja es trobarà una cosa més llarga, amb majúscules i tot (automàtiques, si depengués de l’usuari aniria tot en minúscules). I si hi ha punts i a part és que l’emissor s’ho ha pensat, ha estructurat el text amb idees i possiblement no busca la conversa, sinó fer-te rumiar una estona i ja respondràs; és una mena de “aquí t’ho deixo, ja t’ho trobaràs”.

Però el gran drama l’estan patint les comes, les grans perjudicades per l’orgia de les comunicacions exprés; no és estrany: si és el signe de puntuació amb més usos possibles, li toca rebre per totes bandes. D’entrada tens l’emissor que prescindeix del signe, no el posa mai perquè ha comprovat que els missatges s’entenen igual, i si no ja es queixaran. També hi ha els que en prescindeixen darrere d’un no, tot un despropòsit, i que després del missatge “Has parlat amb la mare? Saps si vindrà?” es poden quedar tan amples responent “No vindrà”. Abunden les comes aleatòries i normalment incorrectes, com ara entre el subjecte i el verb, o bé obrint un incís sense tancar-lo, mentre que destaca l’absència total de la coma en el vocatiu, tota una banalització de l’interlocutor: trist destí de l’enamorat si li envien un “T’estimo amor meu” mal puntuat.