La nostra pastilleta

Quan esperava el meu segon drac em pensava que tenir fills suposava, entre altres coses, ser curós amb el vocabulari. Durant un temps vaig estar convençuda que havíem de fer un exercici de depuració, que ens era urgent. Perquè si bé els pares érem la principal font de contaminació dels nostres innocents, també podíem disposar certes condicions per tenir fills amb boques d’àngel, tan netes que mai les hi hauríem de rentar amb sabó. Mai cap xiclet de menta perquè el seu alè de mil flors només transportaria paraules pures, combatents d’una realitat que sovint els portaria la contrària per bruta, perillosa, feridora. Tanmateix ells l’aconseguirien dominar amb l’elegància i contenció del verb. Els nostres fills serien portadors d’aquesta destresa que nosaltres no havíem estat capaços de dur a terme ni un collons vegada. N’estava convençuda: deixar l’hàbit de parlar grollerament podria ser tan saludable per al fetus com deixar de fumar.

Però quan una és malparlada de mena, la cosa no va així. No es pot deixar d’un dia per l’altre. I és que sempre es troba un moment millor per deixar de parlar malament. Sempre hi ha una paraula gruixuda que ajuda a ser més precís adjectivant algú, algun renec que sintetitza màgicament l’estat d’ànim o la deriva existencial d’un dia concret (de merda). O de la (puta) vida general. Que els eufemismes no fan altra cosa que allargar el neguit verbal d’algú que necessita, des del més essencial d’ell mateix, ser exacte i fidel a l’hora d’emmirallar el món, de trobar mots que facin justícia a les coses. Que jo, si no em cago en Déu, rebento.

Per això són tan necessaris els estudis ximplífics que capgiren la visió convencional dels trets inconvenients del caràcter. Diuen, per exemple, que els desordenats són mags de les sinapsis o que els despistats són molt més creatius que la gent pretesament centrada. Estudis com aquests són els que posen en marxa el més poderós dels consols, molt més que el de la fe o la filosofia: el consol de la pseudociència.

En aquest sentit, les dades que aporta Richard Stephens, autor de Black Sheep: The hidden Benefits of Being Bad són reconfortants per als malparlats com ara una servidora de vostès. Stephens explica que deixar anar serps i gripaus per la boca incrementa la tolerància al dolor. Els renecs, diu, funcionen com un analgèsic (hi ha un estudi ximplífic, no m’ho invento): un grup d’estudiants que deia paraulotes aguantava molta més estona dins l’aigua gelada que un altre grup que no en deia. Vistes aquestes coses, entendreu per què ja no procuraré canviar la meva manera de parlar ni la dels meus fills. Els ensenyaré, entre altres coses, que quan la realitat ens faci mal, un bon renec podria ser la nostra pastilleta.