Catalans feliços, malgrat el procés

Quan el món celebrava el Dia Internacional de la Felicitat el 20 de març del 2015, estava genèricament assumit que els catalans érem feliços. Sense tenir clar què era (i què continua sent) la felicitat, la revista Forbes destacava Barcelona com la tercera ciutat més feliç del món i sociòlegs com David Escamilla proclamaven que la capital catalana era "essencialment feliç". En aquests tres anys han passat "coses" a Catalunya que poden haver alterat aquesta percepció. "No crec que els catalans siguem més o menys feliços que la resta del món", diu Francesc Núñez, professor de Sociologia de la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). "Però molts catalans tenen motius, ara, per estar una mica emprenyats, irritats. Ja sigui d'una banda o de l'altra, eh?"

Quan parlem de felicitat ho fem, més aviat, de benestar. "Es diu que els vienesos són els més feliços per qüestions com la seguretat al carrer, l'accés a l'habitatge, l'esperança de vida, l'oci i la diversió...", comenta Núñez. "I en aquests termes, els catalans no estem malament, en comparació amb molts altres. Però és molt difícil establir si un poble és feliç en un sentit més pur perquè la felicitat no és el benestar, evidentment".

Bhuthan, un país asiàtic que reconeix la supremacia de la felicitat nacional per sobre dels ingressos nacionals des de principis dels anys setanta, va adoptar el concepte felicitat interior bruta (FIB) per substituir-ne un altre, més materialista i molt més comú, com el del producte interior brut (PIB). "Els primers a plantejar la felicitat com un dret van ser els nord-americans en la seva Constitució", al segle XVIII, recorda el sociòleg. "Personalment crec que això de Bhutan té molt de màrqueting", afegeix, amb humor. "És un país que aquí anomenaríem confessional que aposta per la interioritat, la pau interior... i en el qual la religió juga un paper important".

“A part de ser catalans, som burgesets occidentalitzats poc disposats a jugar-nos les nostres coses”, diu Francesc Núñez

"En realitat, ningú pot assegurar-se la pròpia felicitat", explica Núñez. "Estem exposats a contingències, atzars, circumstàncies que no es poden preveure. En canvi, sí que podem garantir fer el possible per la felicitat dels que ens envolten". I aquest és un concepte present en moltes religions. D'altra banda, les doctrines neoliberals proposen tenir un pla racional de vida amb petites (o grans) fites que, en superar-les, ens fan feliços. "Assolir el desig d'alguna cosa que no tenim és, clarament, una teoria consumista", sosté Núñez.

Preguntat sobre si la felicitat és una qüestió més social o més humana, Núñez intenta deixar clara la seva posició: "Diríem que clarament és una qüestió humana. Però oblidem les condicions sistèmiques i socials. El neoliberalisme ens fa creure que la felicitat està a les nostres mans i no és així". Hi ha molts factors externs (socials, per tant) que ens condicionen.

Aquests factors els trobem, sobretot, en les societats més "desenvolupades". Moltes civilitzacions orientals (Bhutan és un bon exemple) mesuren la felicitat en termes qualitatius i no quantitatius i, per tant, la felicitat no es pot comprar. Això demostra que a molts països del tercer món, en condicions molt desfavorables, hi hagi gent molt feliç.

A Catalunya, com a la resta d'Espanya, d'Europa, i d'aquest món presumptament evolucionat, seguim celebrant l'entrada de la primavera amb aquest Dia Internacional de la Felicitat, una cosa que no tenim gaire clar què vol dir. "A part de ser catalans, som burgesets occidentalitzats poc disposats a jugar-nos les nostres coses", sentencia Núñez.