Les joves prenen el relleu

Si en una escola o un institut el director de sobte anunciés que a partir d'ara els nens rebran un punt per cada resposta encertada en un examen i les nenes en rebran 0,75 què passaria? Un atropellament com aquest seria considerat no només una flagrant injustícia per les nenes, sinó una intolerable humiliació. Combatives i segures de si mateixes com són, no trigarien a protagonitzar una rebel·lió. Per fortuna, això no passa. Nens i nenes són tractats igual mentre estan a l'aula, que ara es perllonga bastant més enllà dels vint anys. Les generacions de dones de menys de 40 anys s'han educat en la igualtat. I en algun moment han pogut pensar que, ja que les lleis ja consagren el dret a no ser discriminades per raó de sexe, el feminisme ja no era necessari. Que amb la seva formació i el seu esforç, podien arribar allà on volguessin.

Moltes de les dones que van lluitar per canviar aquestes lleis, les feministes que van dedicar el millor de les seves vides a les lluites dels anys setanta i vuitanta, van haver de sentir-se molt soles aquests últims anys en els quals la manifestació del 8 de març era cada vegada menys concorreguda i tenia més cabells blancs que melics a l'aire. Les seves filles, les seves alumnes, ja no sentien la necessitat de lluitar, i menys de definir-se com a feministes. No era necessari.

Fins que s'han topat amb la realitat del món laboral i professional. S'han adonat que no eren tan lliures ni tan iguals quan ja havien passat 10 o15 anys de lluita individual, d'esforç per demostrar quant valen i quant estan disposades a esforçar-se. Però un dia s'han posat a repassar què ha passat amb els companys i companyes de promoció, amb els col·legues amb els quals van compartir la seva primera feina, i no els ha costat gaire comprovar que, en general, ells han promocionat abans que elles, estan menys a l'atur i pateixen en una proporció molt més baixa la temporalitat involuntària.

La gran manifestació del dijous va ser un gran èxit per moltes raons ja molt repetides. Però el que no ha aparegut en les moltes cròniques que s'han fet de la històrica jornada és l'expressió d'íntima satisfacció que s'apreciava en els rostres de les dones més grans, deixant-se arrossegar, passeig de Gràcia avall, pel corrent vital i desafiador d'una marea juvenil que avançava desenfadada amb les seves improvisades pancartes i la seva exultant radicalitat. Ja tenien relleu. Les joves prenien la torxa.

Han estat anys de travessia del desert. Una vegada aconseguits els canvis legals, semblava que la lluita perdia sentit. Les elits polítiques, en uns casos de forma sincera i en uns altres clarament oportunista, van assumir com a propi el discurs feminista. Si la igualtat estava assegurada en les lleis, era qüestió de temps aconseguir la paritat laboral, política i social. Si l'equiparació no arribava encara era perquè no hi havia prou dones preparades. Aquesta va ser, durant diverses dècades, la gran excusa mentre de forma subtil s'articulava la reacció. Consistia a desacreditar al feminisme com un moviment vell, antimodern, protagonitzat per unes boges radicals que odien els homes, residu del “vell comunisme”. Fa només uns dies, alguns notables carcamals ho expressaven encara d'aquesta forma mentre algunes ministres i lideresses del PP desqualificaven la vaga dient que era elitista, insolidària i retrògrada.

Però la realitat acaba imposant-se i les dades, com s'ha vist, són contundents: no només no s'avança suficient sinó que hi ha indicadors de reculada. Les dones han sortit de la crisi pitjor del que van entrar i l'últim informe sobre igualtat de la Cambra de comerç de Barcelona indica que el percentatge de dones directives en les empreses catalanes ha caigut des del 2015 del 36% al 31%. Ara hi ha menys dones a les juntes d'entitats i col·legis professionals, i també menys catedràtiques.

Dades negatives com la que va aportar Cheryl Miller Van Dyck, directora del Digital Leadership Institute de Brussel·les al Fòrum Femtalent 2018 organitzat aquest divendres passat per Barcelona Activa: malgrat que el sector de les noves tecnologies no para de créixer a Europa, la participació de les dones en ocupacions tecnològiques està estancada des del 2005. Una línia plana, mentre la dels homes és clarament ascendent. Les dones han fet un gran esforç col·lectiu per formar-se, de fet ja són el 57% dels nous titulats universitaris. Però això no ha impedit que es mantingui tant el sostre de vidre com la bretxa salarial.

La jornada del 8 de març va ser, com han titulat alguns mitjans, una explosió de poder femení. Però el poder del carrer no és el poder dels despatxos ni el poder dels escons. Saben que han de seguir lluitant, però moltes dones se senten ara reconegudes en un moviment que és global, trasversal i obert. Un feminisme per al 99%.