L’Estat no s’ha enretirat de Catalunya

Núñez Feijóo, com altres dirigents del PP, ha trobat la clau del problema, segons va explicar a Jordi Évole a Salvados. No han estat el PP ni els seus governs els qui s'han enretirat de Catalunya deixant un buit que l'independentisme ha utilitzat per als seus propòsits. Segons Feijóo, ha estat ni més ni menys que l'Estat el que ha marxat, abandonant-ho tot, excepte Correus, l'Agència Tributària i la Justícia.

Aquest argument té un enorme avantatge per a Rajoy i els seus. Serveix per rentar-se les mans, un cop més, dels enormes desperfectes ocasionats per la seva actitud de desentendre's de Catalunya almenys des de fa 12 anys i probablement des de fa 22. No compta la prohibició de Rajoy a Josep Piqué perquè els populars catalans no participessin en la reforma de l'estatut. No compta la recollida de signatures contra l'Estatut (i "contra Catalunya", segons deien molts dels voluntaris) per tot Espanya. No compten les pressions, els entrebancs i les manipulacions que va patir el Tribunal Constitucional per evitar que la seva composició s'acomodés a la majoria socialista. Tampoc compta la sentència contra l'Estatut. Ni naturalment la nul·la resposta política al moviment sobiranista quan es va posar en marxa.

És l'argument perfecte per justificar l'immobilisme i aquest desentendre's de Rajoy. Si hi ha alguna responsabilitat, aquest argument també l'encoloma al PSOE i, encara pitjor, a l'estructura de l'Estat autonòmic, als més de 30 anys de desenvolupament estatutari, que són els que han permès aquesta suposada retirada de l'Estat de Catalunya. Ni tan sols compten, fixem-nos-hi bé, els pactes del PP amb Pujol pels quals va cedir competències en ordre públic que van permetre el desplegament dels Mossos d'Esquadra com a policia integral i fins al 30% de l'IRPF a la hisenda catalana. O la inhibició oberta respecte a tres pilars del conflicte: l'alta inspecció educativa, ja des dels temps d'Aznar; la Junta de Seguretat, mai convocada per Rajoy; i RTVE, amb un mastodòntic centre a Sant Cugat amb el qual els populars no han sabut mai què fer.

La suposada retirada de l'Estat de Catalunya com a argument amaga la qüestió central per a l'Espanya autonòmica que els dirigents independentistes han oblidat, però que, pel que es veu, també han oblidat Rajoy i els dirigents del seu partit. La Generalitat sencera és Estat. Totes les institucions autonòmiques catalanes són Estat. Si algú creu que l'Estat s'ha enretirat és perquè creu que els governs autonòmics, tots, no són Estat, un error majúscul, aquest sí, que pot perfectament trobar-se en l'origen de l'actitud negligent i indolent del PP respecte a Catalunya. O perquè han permès, sense una sola queixa, que el nacionalisme pujolista s'apropiés de l'autonomia sencera sense sentir-se concernits ni tan sols preocupats, i fins i tot amb la complicitat entre partits que creen uns mateixos hàbits corruptes.

Però això no és el pitjor d'aquest argument. Darrere d'aquesta explicació hi ha una idea profundament preocupant si és la que ha de conduir la gestió futura del conflicte català. Que l'Estat s'hagi enretirat vol dir que es considera un error bona part de l'Estat autonòmic, concebut com una mera concessió conjuntural necessària per a un moment històric ja superat, de manera que ni els més indiscutibles èxits recollits aquests 40 anys poden ser anotats com a èxits d'Espanya, sinó que són avenços aprofitats per l'independentisme que ara cal anul·lar.

Arguments com aquest condueixen a la recentralització i al retrocés de l'autogovern, almenys a Catalunya. Els qui els defensen es disposen a fer veritat els temors que ha esgrimit l'independentisme per justificar la seva deriva radical dels últims sis anys, tot i que l'efecte més visible és que amaguen l'única retirada que s'ha produït a Catalunya des d'almenys el 1996, que és la del PP, quan Aznar va posar el partit a disposició de Pujol per obtenir la seva primera investidura.