Comanegra s’embarca en la narrativa catalana actual

Consolidada després de celebrar els deu anys, editorial Comanegra, fins ara centrada en la no ficció o les novel·les antigues, decideix saltar a l'arena de la narrativa catalana contemporània. “L'edició literària en català necessita un revulsiu: no ens interessa traduir els Nobel o els grans premis internacionals, sinó que agafarem la gent que escriu bé aquí en català i la publicarem, perquè molts avui no troben on ho puguin fer; és gent que busca, més que diners, un editor que cuidi i treballi els seus originals i aquí creiem que hem detectat un buit”, delimita amb la seva ja clàssica contundència d'idees i paraules l'editor i fundador del segell, Joan Sala.

Aquest tret de sortida havia de tenir, a més, una posada en escena d'acord amb la casa, marcada per la bona feina gràfica, les idees singulars i Barcelona com a teló de fons. I així ha estat, perquè el debut el conformen un total de set novel·les, peces que componen un joc literari proposat per la mateixa editorial: totes havien d'estar ambientades a Barcelona en dates clau de la ciutat, entre el 1818 i el 2018, dos-cents anys que havia de creuar la vida d'un personatge transversal a tots els relats i també retre un homenatge tàcit al Frankenstein de Mary Shelley, obra que celebra el bicentenari. El guant l'han recollit Ada Castells, Susanna Rafart, Julià de Jòdar, Jordi Coca, Núria Cadenes, Mar Bosch i Miquel de Palol.

Francesc Castany, que apareix amb aquest nom només al primer i l'últim lliurament, travessa les set novel·les “sempre reconeixible, malgrat que canvia de nom, i com a autor d'un llibre, El nou Prometeu”, revela com una de les escasses pistes sobre el projecte l'editor Jordi Puig, pare de la idea, amb la també editora Alba Cayón, en un projecte que han dirigit el mateix Puig i el filòleg Francesco Ardolino, en el qual “Frankenstein ho impregna tot”, ja sigui a partir de monstres físics o espirituals. Per Ardolino, el fris final serà “una mena de gran novel·la de Barcelona, que al segle XXI serà polifònica o no serà”.

El projecte, batejat amb el nom de Matar el monstre (dues T serveixen de logotip de la sèrie, en una aposta gràfica més que inclou imatges dividides en portada) i que recrea la idea dels canovacci de la commedia dell’arte (guions esquemàtics a partir dels quals els actors improvisaven lliurement), es va planificar repartint autors i anys “segons les experiències personals i intuint què podria agradar i on es podria sentir més còmode cada autor coneixent la seva trajectòria”, revela Puig. Sota aquesta premissa, arrenca Castells amb La primavera pendent, ambientada l'any 1818 (el de la publicació de la mítica novel·la de Shelley) i amb les noces de la filla del patró d'una fàbrica d'indians amb un jove misteriós, Francesc Castany. “El paper d'aquesta dona, que ha de canviar el seu rol social, és un dels pilars de la novel·la”, diu l'autora, que va reflectir un sentiment generalitzat: no la va incomodar escriure amb algunes cartes marcades.

Rafart prendrà el relleu amb La fugida d’Urània (7 de març), en la qual a la Barcelona de l'Exposició Universal del 1888 ambienta la història d'un fotògraf “expert en mirades, però que, obnubilat amb l'Exposició, no entendrà què està passant: es dona una revolució social que no veu”.

De Jòdar, desafiat per la iniciativa i per interpretar en aquest personatge transversal “un fals alliberador que pot acabar portant el totalitarisme”, basa la seva proposta (Els vulnerables, també al març) en un personatge tètric, Frank Goldstein, que experimenta amb treballadors pobres per aconseguir “el Superhome Metal·lúrgic”. La Barcelona de l'Exposició Internacional del 1929 (que enllaça cronològicament amb la seva trilogia novel·lística anterior, L’atzar i les ombres) és, també, la de les barraques de Can Tunis, escenari d'una persecució final.

El personatge misteriós té un paper més secundari a Els ulls dels homes mentiders (17 de maig), de Coca, que ha impregnat la novel·la de l'alè del Maig del 68 i d'algunes petites experiències personals, a partir de tres eixos superposats, un recurs molt estimat per l'autor de La japonesa: el polític, des d'un estudiant universitari en el tardofranquisme; el d'un incest i el cultural, “a partir de gent que feia coses en castellà a Catalunya durant aquells anys” o de l'art emergent al París del 1969, “fruit de la ressaca de la derrota que, en el fons, va ser el Maig del 68”, assegura Coca.

Tot i que els autors no es van llegir entre si, hi ha felices concomitàncies, com el fil del món tèxtil entre les obres de Castells i De Jòdar, o la ciutat de París, on acaba la novel·la de Núria Cadenes (Secundaris), tot i que les seves coordenades són Can Tunis, l'Hospital Clínic, Wad Ras o l'aluminòsic Turó de la Peira: “Soc d'allà, a casa ho vam patir… La meva idea era mostrar l'antítesi de la Barcelona del 1992, una altra cara que també existia… i existeix”. Aquest lliurament sortirà conjuntament amb el de Mar Bosch, Vindràs amb mi després del diluvi, tercer llibre de la jove autora gironina i en el qual sí que apareix físicament un monstre en aquesta Barcelona del Fòrum de les Cultures. “Són dos germans que sobreviuen després d'un diluvi personal: manté un punt de realisme màgic subterrani, així que potser segueix aquesta etiqueta que m'han posat de ‘Pere Calders continguda’, que no em desagrada gens”.

De Palol, amb Angèlica i Rafel (al desembre), és qui ho tenia més difícil per partida doble: era l'últim, per la qual cosa “el personatge ja m'ha arribat molt estomacat”, i perquè l'ambienta a la Barcelona d'avui. “He deixat la situació política ambigua i aquí he bastit una història d'espionatge perfecta per afrontar la pugna entre veritat i mentida a partir d'un filòsof que reflecteix la relativització dels valors fins al no-res”.

“Que Julià de Jòdar es plantegés deixar d'escriure diu moltes coses i que l'hàgim pogut repescar, espero que també”, diu Sala, com a exemple de la nova aventura en la qual s'embarca Comanegra, que en el cas de Matar el monstre, pel fil conductor de l'escenari de Barcelona, comptarà amb la coedició de Publicacions de l'Ajuntament. “Soc conscient com a editor que la narrativa és un camp de mines”, confessa Sala, que, això sí, es cura en salut: no publicarà més de vuit títols l'any “que aniran en detriment dels d'assaig: ens sentim còmodes controlant uns 60 llibres per temporada”. La seva última mina narrativa de l'any serà una novel·la de Núria Perpinyà.