“Les llibreries ‘indies’ han tocat sostre a Barcelona”

Pregunta. La clau de la Calders està en el rigor, el numerus clausus de la seva oferta? No té un punt de sibaritisme?

Resposta. La nostra opció es veu com a sibaritisme per l’adulteració que ha patit la literatura, on hi ha una inflació evident, es publica massa i massa cosa immediata, que ja no compta ni sobreviure un Sant Jordi. Dels best-sellers d’aquesta Diada, no n’hem venut cap. Descartar això no és sibaritisme, sinó compromís amb la qualitat literària, que també pot ser popular.

P. Quan venen els comercials de les editorials a la botiga, vostès què trien?

R. Tirem per llibres de fons i, entre les novetats, el que intuïm que aguantarà d’aquí uns anys. També podríem anar a l’altre extrem i tirar de llibres que duren un mes, tipus pop-up store, però volem llibres que durin... perquè nosaltres volem durar, també.

P. És un criteri basat molt en el seu gust.

R. Sí, diem: “Aquest llibre és dolent”, però no ho diem perquè sí: aquí hem llegit moltíssim, estem envoltats de gent que ha llegit moltíssim. I també valorem la qualitat del llibre com a objecte: si està ben traduït, corregit, editat sense cutreries… Oi que una tassa mal dissenyada és una merda de tassa?

P. Les pressions editorials els deixen marge per a aquesta selecció? Unes llibreries van denunciar maniobres dels grans grups per forçar-les a comprar al febrer els grans títols de Sant Jordi i així no aplicar-los el descompte tradicional per la Diada...

R. Això ho fan els grans grups, que publiquen coses que ja no toquem massa. El col·lectiu Bestiari es queixava que a les petites no els servien prou Ruiz Zafón, Falcones, Redondo... Vaig pensar: no els tingueu. Et diuen: “Si no tens aquest llibre, perdràs vendes”. No és així: si segueixes la línia de no tenir-los, el públic que el vol ja no et ve a buscar-los. I si venen, els pots tenir en dos dies. O li recomanes una altra cosa, que acostuma a funcionar.

P. Les vendes d’aquests llibres no ajuden a tenir els d’altres editorials, com argumenten alguns llibreters?

R. Nosaltres no tenim ni la superfície ni el fons de Laie o la Central, que els calen molt més recursos per mantenir el fons i l’estructura, necessiten una circulació molt més gran. Tenen best-sellers, però sense piles. Amb els editors és el mateix quan diuen que fan uns títols que són els que paguen els més minoritaris. Depèn de si tens una infraestructura enorme.

P. Una excusa dels editors?

R. Total. La crisi va deixar-ho tot força dimensionat, amb la ratificació d’un lector dur. El sector havia crescut per una inflació de la banda del best-seller. Ara que la demanda és més petita, hauria de decréixer i, en canvi, s’ha seguit mantenint la producció a base de youtubers i tal per alimentar el monstre. Als EUA Oxfam demana que la gent pari de dur-los Els pilars de la terra i Cinquanta ombres d’en Grey; tothom se’n desfà.

P. Sembla que les editorials cada cop paguen més per comprar espais a llibreries. A la Calders, també?

R. Directament, allò de “et pago un tant per llogar-te la taula de novetats”, no; però sí allò de “et deixo en dipòsit 200 llibres amb un descompte addicional del 5% i em muntes una taula”. Es fa molt, però no hi hem entrat. Però sí, em consta que paguen per l’espai d’aparadors, per posar publicitat a les alarmes de la porta… Fins i tot per la llista de més venuts. Mercat.

P. Per què es van manifestar a través de les xarxes socials contra la campanya de l’Ajuntament de Barcelona que enviava llibres a Donald Trump?

R. Perquè la campanya en si és dolenta, parteix d’un insult: “Si no llegeixes ets idiota, com en Trump”. Sí, va per a ell, però amb una campanya de foment a la lectura et dirigeixes a tothom que no llegeix. I dit i portat així, això no va enlloc. Bé, sí: va tenir tuits i retuits, però res més, perquè és un acudit, dolent i caríssim. Però, a banda, vam obrir fa tres anys, va arribar Ada Colau a l’Ajuntament i va fer un gest de diàleg tipus ajuntem forces, sempre amb el sector... Amb la Generalitat, igual amb el conseller Santi Vila. Doncs a cada curs les campanyes, o surten d’una agència de publicitat o surten del mateix despatx del polític. I això s’ajunta amb el fet que no hi ha mai diners per a la cultura, però surten per a aquests raves. També va passar amb la campanya de la Generalitat del Segell de Qualitat de les Llibreries: no hi havia diners, però de sobte apareixien 600 euros per llibreria que anaven directes a Aenor.

P. Per què s’està donant tant ara aquest perfil de llibreter més combatiu?

R. Perquè el model de llibreria ha canviat. De sobte, hem passat de ser només botiga a agent cultural. Ser-ho és una manera d’ajudar la botiga, essència del nostre ofici: recomanar llibres. Però sense que hi hagi activitats culturals, una llibreria avui ho té més difícil per sobreviure. Et dona visibilitat.

P. Al seu llibre hi ha una bufetada als mitjans de comunicació i, en particular, a TV3 i Catalunya Ràdio per no tractar bé els llibres.

R. Els mitjans públics hi han de dedicar un espai per obligació de la seva naturalesa. Tenen una responsabilitat. Han de tenir un espai pel mateix motiu que hi ha d’haver biblioteques o un auditori. Tampoc sabria dir un periodista que tingui avui autoritat recomanant llibres. La darrera és Mercedes Milà: un desastre.

P. Què caldria canviar en el sector del llibre?

R. El Gremi de Llibreters fa molt de temps que fa les coses igual, només de missatger entre institucions i llibreries. A la campanya de Trump va fer de corretja de transmissió. També caldria invertir la tendència a la queixa, cal recuperar la dignitat: venem llibres, cultura! Per això per Sant Jordi no faria descompte: hi ha demanda un dia? Doncs, més car, com els llagostins per Nadal... I caldria participar de debò en la política cultural del sector perquè tot plegat ja és ridícul.

P. Sou crítics amb les subvencions, com els editors independents...

R. És pel model de negoci: no puc cobrar una subvenció de 20.000 euros per l’ampliació d’un fons de llibres que després no puc mantenir. No puc créixer a base de subvencions...

P. Per què s’ha produït aquesta simbiosi entre llibreries i editorials independents?

R. Perquè treballem junts. Tot ho fem amb tracte directe amb els editors i traductors. A mi m’és més fàcil trucar a l’Eugènia Broggi, editora de L’Altra Editorial, o a la Laura Huerga, de Raig Verd, que a no sé qui de Planeta: l’accés als seus editors és molt difícil. Un dia vaig telefonar al Grup Planeta demanant per una editorial d’ells i la recepcionista em va dir que no era seva....

P. Manté la tesi que la ficció més comercial està tocada per la crisi.

R. La caiguda d’aquesta ficció de best-seller s’ha vist molt clara amb la crisi: abans podien arribar fins al milió d’exemplars; ara amb prou feines arriben als 100.000. I això aguantava un percentatge del negoci bestial. La crisi ha tocat més aquesta mena de ficció, sostinguda per gent que no són tan lectors. I aquests grups s’han aguantat fusionant segells i editors, carregant-se col·leccions, acomiadant gent... La crisi s’ha emportat per davant els llibres de supervendes més que els de fons: la qualitat és més estable i l’altra va per modes i inversions boges...

P. L’ecosistema del llibre a Catalunya només dona per a editorials i llibreries petites?

R. No, el que passa és que, com que s’ha reduït el públic de llibres supervendes, el que queda és gent que són lectors més forts i han crescut llibreries de títols de qualitat, diguem-ne. A aquestes els està anat bé, i les grans llibreries aguantaran. Per grans vull dir tipus La Central. Les d’El Corte Inglés o la FNAC, si fossin llibreries soles, ja haurien caigut. No cauran, però van reduint presència.

P. Barcelona dona per a moltes més llibreries indies?

R. No, s’ha assolit un sostre i fins i tot en tancarà alguna. Hem tocat sostre; a Barcelona, si més no. Jo no obriria una sucursal de la Calders a Barcelona, ni tenint ja el nom fet. Hi ha una concentració brutal. Un factor cabdal és el dels lloguers; nosaltres, perquè en tenim un de 15 anys, si no...

P. Quin fons té la Calders?

R. Van començar amb 6.000 títols i ara en tenim 12.000, uns 24.000 exemplars... No és molt, però vam muntar la llibreria en un moment de sector arrasat. Ara aquesta part està creixent, lentament, però ho fem: nosaltres i les editorials petites. La gent lectora compra molt, tenim clients de cinc i sis llibres cada mes... És més fàcil aguantar una llibreria així que una que ve d’abans amb 10 treballadors, local gran al centre... Si cau alguna, serà de les mitjanes més que de les petites.

P. Els best-sellers de la Calders segueixen essent tan particulars?

R. Sí: Incerta glòria i El día del watusi; i Mumbo Jumbo... L’ha llegit? És increïble, increïble. Miri, està aquí...