Crim i càstig relatius

Va ser Nikolai Berdiàiev, un dels grans de la filosofia russa al temps soviètic, qui va escriure que l’Europa occidental no entendria mai l’obra de Fiòdor Dostoievski, com resulta difícil fer-se una idea de la santa Rússia des d’una perspectiva catòlica o protestant.

A manca d’una comprensió cabal del que s’amaga darrere el crim de Rodion Romànovitx Roskòlnikov, a Crim i càstig, els lectors d’Occident que no van caure de seguida en l’anatema, com el Vaticà, van caure en la psicologia: des de Nietzsche fins a André Gide, la crítica europea de final del segle XIX i bona part del XX es va centrar en aquesta perspectiva. Com podem entendre aquesta tendència al crim del protagonista de la novel·la si ens cenyim a categories que no formen part —o no en formaven— de la Sant Petersburg o la Rússia de l’any 1866? La literatura russa és encara, de fet, un enigma per als lectors de l’Europa occidental.

L’esmentat Berdiàiev lamentava aquesta tendència a la “psicologització” del crim de Roskòlnikov amb aquestes paraules: “A partir de les Memòries del subsol, Dostoievski deixa de ser solament un psicòleg per convertir-se en un metafísic que explora fins a l’extrem la tragèdia de l’esperit humà. Ja no és un humanista segons la vella fórmula, i ja no té gairebé res a veure amb Victor Hugo, George Sand o Dickens (...) Si encara és humanista, el seu amor per la humanitat esdevindrà una cosa nova i tràgica. L’home ocuparà encara el centre de la seva obra, i el destí dels homes és el tema que mourà exclusivament el seu interès. Però l’home ja no serà tractat com una criatura superficial, sinó en la seva profunditat, en aquests abismes espirituals novament descoberts (...) El neguit latent en tota la literatura russa assoleix en ell el grau més alt d’intensitat”. També el text mateix de la novel·la rebutja aquesta aproximació “psicologista”, quan el protagonista li diu, per dintre, al jutge que aconsegueix la seva confessió: “Porfiri mateix li havia explicat el crim a Razumigin psicològicament! Altra vegada havia tret a la llum la seva maleïda psicologia!” (VI.I.).

Això és el que no va entendre quasi cap crític europeu. Camus va parlar adequadament de l’autor rus a El mite de Sísif, perquè l’absurd de l’existència humana li resultava un tema estimat; Sartre, en canvi, no li va dedicar cap estudi. Ho hauria pogut fer sobradament: només calia que tractés l’autor rus de la mateixa manera estranya a la moral cristiana que havia tractat l’obra de Jean Genet. Per contra, si és que el lector vol entrar en una disquisició molt afinada del que significa Crim i càstig, trobarà una bona resposta en l’article següent: Philip Rahw, “Dostoevsky in Crime and Punishment”, dins un compendi dirigit per René Wellek. Diu Rahw: “En negar-nos tota informació sobre l’estat mental de Roskòlnikov, l’autor ens preveu de racionalitzar el misteri del crim i el seu motiu —un misteri que no s’arriba a resoldre”. Ni tan sols Nietzsche va entendre exactament aquest misteri, perquè la seva moral estava basada en una antimoral cristiana, que tampoc entra en qüestió en la novel·la d’avui.

El que entra en joc en aquesta obra prodigiosa, que ara ens arriba en una magnífica traducció de Fernando Otero Macías, Fiódor Dostoievki, Crimen y castigo (Barcelona, Alba, 2017), és una cosa que es troba del tot fora de la discussió catòlica i protestant del lliure albir —la famosa querelle entre Erasme i Luter—: els uns diuen que som lliures de triar entre el bé i el mal, els altres diuen que els nostres actes estan predeterminats d’acord amb la voluntat divina. Doncs bé: Dostoievski, en general a partir d’aquest llibre, es troba al marge tant de l’una cosa com de l’altra: la qüestió de la llibertat d’acció no s’assenta en la moral ni en el discerniment, menys encara en un determinisme de caire teològic. La llibertat de Roskòlnikov és, de fet, tan absoluta —alguna cosa traspua aquí de la teoria de l’heroi de Carlyle—, que cap doctrina moral pot absorbir-la. Els camins de la llibertat, per a Dostoievski, porten els homes (i les dones) pels camins del mal. Una llibertat il·limitada i buida, una llibertat que acaba convertida en arbitrarietat —perquè l’assassinat de la vella usurera no obeeix a una causa clara—, una llibertat impia no és capaç de realitzar un acte d’elecció, tendeix a extrems oposats entre si. L’home queda esqueixat, desapareix tota idea de “personalitat”, i llavors ja no val cap consideració sobre el lliure albir, tan cara a l’Occident, ni a favor ni en contra.

Per això el citat Berdiàiev diu en el seu llibre: “L’ànima russa està disposada a viure experiències radicals, de les quals fora incapaç l’ànima europea, més formada, més diferenciada i configurada precisament pels límits... Per això Dostoievski només és concebible a Rússia. I només l’ànima russa podia servir d’instrument per als descobriments de Dostoievski”. Hi ha crim i hi ha càstig, a la novel·la, però no en el sentit moral, menys encara legal, que entenem nosaltres.