Un vici atàvic

La Història, com que parla des de la legitimitat, no sempre triomfa en el seu propòsit d’educar. El Mite, en canvi, que sempre conspira per formar part de la Història, educa sense haver de justificar cap raó. La Història diu que Carles Puigdemont i els altres exconsellers que actualment resideixen a Brussel·les són uns pròfugs de la justícia espanyola; el Mite aspira a convertir en realitat la mentida que viuen a l’exili a causa de les vel·leïtats dictatorials de l’Estat. La Història diu que Oriol Junqueras, Joaquim Forn i els líders agitadors de l’ANC i Òmnium Cultural estan preventivament a la presó perquè van cometre uns delictes molt greus; el Mite s’entossudeix a equiparar-los als dissidents empresonats a països com Cuba, la Xina o Veneçuela i no es cansa de referir-s’hi com a “presos polítics”. La Història diu que el nacionalisme català, quan se li porta la contrària, cau sovint en la baixesa i en la violència verbal; el Mite s’esforça a recalcar l’esperit lúdic, festiu i familiar de les seves reivindicacions. La Història pot assegurar que Carles Puigdemont vol aplicar a la vida real la definició de política que feia Groucho Marx: “La política és l’art de buscar problemes, de trobar-los, de fer un diagnòstic fals i aplicar després uns remeis equivocats”. El Mite ja assegura que l’expresident és un estrateg sublim que empetiteix l’astúcia d’Artur Mas. La Història, en fi, dirà que l’aplicació de l’article 155 no ha restablert —ni restablirà— cap mena de normalitat a Catalunya perquè es va prescindir d’anar fins a l’arrel de la qüestió, no es va suspendre l’autonomia durant uns anys, i no es va desmuntar la maquinària antiespanyola construïda des de la Generalitat d’ençà que Jordi Pujol hi va accedir. El Mite insistirà anys i anys que l’aplicació de l’article 155 és una tragèdia del mateix calibre que la caiguda de Barcelona el 1714.

Mitificar la Història i allunyar-se del real és un dels vicis atàvics del nacionalisme. Molt abans que el 1714 es convertís en l’any sagrat dels nacionalistes, Francisco Manuel de Melo (1608-1666), excels representant d’un llinatge d’escriptors que entenien la història com a gènere literari, escriu Historia de los movimientos, separación y guerra de Cataluña (1645), sobre el motí dels Segadors, i ja hi detecta l’afany d’exagerar, de falsificar, de la mentida: “Rompieron con furia y desorden en desconcertadas palabras y algunos hechos de mayor desconcierto: entonces hacían larguísima lista de sus progresos y servicios, celebraban sus obras, exageraban su paciencia: luego cotejaban los méritos con las mercedes, y toda esta cuenta venía a parar en endurecerse más en su propósito: los más atentos clamaban la libertad de sus privilegios, revolvían todas las historias antiguas, mostraban claramente la gloria con que sus pasados habían alcanzado cuanta honra hoy perdían con vituperio sus descendientes”.