Rebels amb causa i sempre joves

Anarquia i joventut en perfecta sintonia, gairebé com a sinònims. El 1934 es podia llegir al periòdic anarquista Solidaridad Obrera: “El hombre puede envejecer porque así lo determinan las leyes naturales”, però “siendo anarquistas, seremos siempre jóvenes, siendo sólo jóvenes, no pasaremos jamás de jóvenes viejos”. Una frase en què era fàcil que s’identifiqués una bona part de la militància anarquista, que era molt jove, i en feia gala. Potser per això mateix no havien vist la necessitat que els joves llibertaris creessin una organització pròpia, atès que podien realitzar la seva activitat dins la CNT o a la FAI. De fet, el naixement de les Joventuts Llibertàries de Catalunya el 1932 no es pot entendre sense l’existència d’un caldo de cultiu propici, amb escoles racionalistes, grups i ateneus llibertaris amb noms tan significatius com Paz y Amor, Cultura Social, Amor y Vida, Nuevos Horizontes o Conscientes, per dir-ne només alguns.

Era en aquests espais de sociabilitat on els joves anarquistes es formaven intel·lectualment i alhora es preparaven per a l’acció. Eren joves obrers que es consideraven militants de la Idea, l’anarquisme, que volien difondre tant com fos possible. Contràriament al que s’ha dit massa vegades, no se’ls pot identificar automàticament amb la immigració més recent, la dels que genèricament eren anomenats murcianos; els orígens eren molt més plurals. La seva exigència militant era molt notable i volien construir una veritable alternativa cultural. Com explica la historiadora Sònia Garangou (Malgrat de Mar, 1975) en aquesta excel·lent i documentadíssima monografia que és Les Joventuts Llibertàries de Catalunya (1932-1939), els joves llibertaris “canviaven balls per xerrades, evitaven l’alcohol, practicaven el naturisme, alguns eren vegetarians i devoraven llibres a les biblioteques dels ateneus”.

És clar que per a ells cultura i revolució anaven de la mà, i per això es van involucrar en les insurreccions revolucionàries protagonitzades per l’anarquisme durant els anys de la República. Des de la perspectiva orgànica, les Joventuts Llibertàries catalanes van defensar sempre la seva independència, ja fos en relació amb la Federació Ibèrica de Joventuts Llibertàries, amb la qual van topar moltes vegades, però també en relació amb la FAI, de la qual no volien ser la corretja de transmissió, fet que les diferencia d’altres organitzacions polítiques juvenils de l’època.

LES JOVENTUTS LLIBERTÀRIES DE CATALUNYA (1932-1939)

Sònia Garangou Gregal
430 pàgines
22,50 euros

Òbviament, l’esclat de la Guerra Civil ho va capgirar tot. Poc abans d’iniciar-se ja havien escrit que “los momentos son de lucha cruenta y no se prestan para filosofar”. Efectivament, seria així. En el context d’expansió de l’anarquisme, van arribar a tenir 35.000 afiliats, amb un nombre important de noies, les “amazonas del proletariado”, i es van estendre per tot arreu, amb 301 delegacions locals, un aspecte fonamental en el llibre, que hi dedica un capítol específic. I van fer de tot, tant a la rereguarda com engruixint columnes cap al front.

Com és lògic, l’allau de nous afiliats tenia poc a veure amb la solidesa de les conviccions. Una militant es queixava dels nous membres afirmant que “la juventud de hoy en día no piensa como la de ayer; no piensa en charlas, no piensa en libros y hay que tener en cuenta que la primera consigna de las Juventudes Libertarias es estudiar, estudiar y propagar el ideal anárquico”. Malgrat aquesta constatació volien mantenir un alt nivell d’exigència, com es mostrava en el Manual del Militante que van editar el 1937, on s’hi deia que “sin ser una religión (...) no puede albergar en su seno sino a hombres que tengan madera de apóstoles, mártires y héroes”.

Fos com fos, després dels Fets de Maig de 1937 l’organització va entrar en un clar declivi, com la resta del món anarquista, del qual ja no es va recuperar. I el 1939 va fer desaparèixer definitivament un somni que ja no trobaria continuïtat.