Toni Comín s’aferra a l’acta de diputat

L'extitular del Departament de Salut durant el Govern de Carles Puigdemont, Toni Comín (Barcelona, 1971), és l'únic exconseller fugit a Bèlgica que no ha renunciat a l'escó (ERC). Envoltat de tradició política des del bressol, Comín és fill de l'històric líder del PSUC Alfons Carlos Comín. Abans d'abraçar l'independentisme amb ERC, l'exconseller de Salut va ser militant del PSC entre el 2011 i el 2014 i diputat de la bancada socialista en dues legislatures (2003-2010).

Comín es va iniciar en la política a través de la plataforma maragallista d'ideologia federal Ciutadans pel Canvi, que va entrar al Parlament en coalició amb el PSC. Després de la seva dissolució, el desembre del 2011, el polític es va afiliar al PSC. No obstant això, no va trigar a mostrar les seves desavinences amb la direcció del partit –en aquell moment en mans de Pere Navarro–, sobretot per la posició sobiranista, fins al punt de fundar l'associació Socialisme, Catalunya i Llibertat, una plataforma que defensava, dins de l'òrbita socialista, el dret a decidir.

El 2014, Comín es va donar de baixa del PSC i va començar a fer-se estimar per ERC, que fins i tot li va oferir el tercer lloc de la llista dels republicans a les eleccions europees. Al final el va rebutjar, però fins i tot va participar en les negociacions del famós pla de xoc social que Junts pel Sí volia pactar amb la CUP per aconseguir el suport a la investidura del llavors candidat Artur Mas. El gener del 2016, Comín va entrar finalment al Govern de Carles Puigdemont com a responsable de la cartera de Salut.

Era la primera vegada que el conseller de Salut no era un metge, però Comín hi restava importància i ho justificava assegurant que Catalunya necessitava "un polític" per "refer el consens" perdut en matèria sanitària després de les successives retallades de l'anterior Executiu de Mas. Més vehement que el seu antecessor –el conseller Boi Ruiz tenia un perfil més tècnic i discret–, Comín va arribar al càrrec assegurant que amb la independència es reduirien les llistes d'espera. “Disposar d'un Estat independent ens permetria recuperar els 1.000 milions que necessitem per eliminar les llistes d'espera”, va dir llavors.

Comín va dedicar els primers mesos en el càrrec a desfer o reformar els projectes més controvertits de l'anterior Govern i va donar un gir més social a totes les seves mesures, imposant la lluita contra les desigualtats socials en gairebé totes les seves polítiques. També es va autoanomenar l'autor de "la principal desprivatització del sistema sanitari" en expulsar de la xarxa sanitària pública un hospital amb afany de lucre.

Amic de l'enfrontament polític, Comín també va tenir severes disputes dialèctiques amb l'oposició i fins i tot amb diputats del seu propi grup parlamentari, com Montserrat Candini (PDeCAT), que va criticar les seves desprivatitzacions. El llavors conseller de Salut fins i tot li va exigir una rectificació.

Comín va desafiar el Govern central engegant l'Agència Catalana del Medicament –una de les estructures d'Estat pensades pel Govern de Puigdemont de cara a una eventual independència– i la llei d'universalització sanitària, que esquivava el decret estatal que va fulminar l'atenció sanitària gratuïta universal a Espanya. Les relacions bilaterals van millorar, no obstant això, quan es va engegar la candidatura de Barcelona per acollir la seu de l'Agència Europea de Medicaments (EMA): Comín i la ministra Dolors Montserrat, amics en les distàncies curtes, van signar un pacte de no agressió durant la pugna europea per l'EMA. No obstant això, el pacte se'n va anar en orris després dels esdeveniments de la tardor i la pèrdua d'opcions per aconseguir l'EMA.

Arran de l'aplicació del 155 i la destitució del Govern, Comín va fugir a Brussel·les, on, lluny de tenir un paper més discret, es va convertir en un animal polític durant la campanya electoral, amb mítings a plens pulmons i titllant de "franquistes" els membres del Govern central en una manifestació d'Òmnium i l'ANC a la capital belga.