Barcelona, ‘mon amour’

Hi ha una cosa que als barcelonins els agrada més que la seva ciutat: que als no barcelonins els agradi la seva ciutat. De fet, poques ciutats són tan conscients de si mateixes com Barcelona. A poques els agrada tant mirar-se al mirall, parlar d'elles mateixes (encara que sigui malament) i encara més que els altres en parlin (bé).

“És una ciutat sensual, romàntica, visceral…”, escriu el novel·lista francès Pierre Ducrozet en la introducció de Barcelone. Histoire, promenades, anthologie et dictionnaire, el volum de gairebé mil pàgines que la col·lecció Bouquins de l'editorial Robert Laffont publicarà el 8 de febrer a França. “Però la principal bellesa de Barcelona també té un nom bonic: la dolçor de viure; l'antídot perfecte contra la malenconia”, afegeix Ducrozet, que ha dirigit el projecte.

El llibre, “antídot perfecte” en aquests temps de malenconia i ansietat que sacseja tants habitants de la capital catalana, és una antologia amb textos de desenes d'autors: una exhaustiva guia literària en la qual els cicerones són de Stendhal a Marsé, de Rodoreda a Bolaño, d'Orwell a Vázquez Montalbán. I és més que això: una demostració que la ciutat, amb un Barri Xino que durant dècades va atreure maleïts francesos, com Genet o Bataille, i que als anys setanta va ser la capital del boom llatinoamericà, segueix sent un imant per a la vida creativa; segueix produint literatura.

La prova n'és el mateix Ducrozet, autor de novel·les com La vie qu’on voulait o L’invention des corps, o el goncourt Mathias Énard, autor de Brúixola i Rue des voleurs, escriptors francesos contemporanis establerts a Barcelona, i que han escrit sobre la ciutat.

Énard contribueix a l'antologia amb una suite titulada Quaderns d'un barceloní adoptiu. Es tracta d'una combinació de diari i anotacions de principis de la dècada, una mirada, des de l'observatori del seu balcó al Raval, sobre la ciutat que se submergia en la crisi econòmica i en la qual es gestava la crisi política actual. “Tenim la impressió que la capital catalana està a l'espera de veure amb quina salsa serà devorada”, escriu. I en un altre moment constata: “El replegament és general. En tots els fronts. Potser fins i tot en l'àmbit ideològic: les manifestacions de la tardor del 2012, el milió de persones als carrers per la independència de Catalunya, sens dubte tenen a veure amb la crisi. Un dels danys col·laterals. Perquè Barcelona no és Catalunya —no és només Catalunya—. Heus aquí potser una de les raons del geni de la ciutat: la seva barreja. La seva identitat de frontera, per reprendre la imatge de Claudio Magris respecte a Trieste. El seu aspecte mòbil: Barcelona és alhora la capital de Catalunya, una gran ciutat d'Espanya i un gran port europeu. Aquestes tres identitats es reuneixen, es barregen —i de vegades s'enfronten”.

La cita d'Énard podria portar a la confusió. La crisi d'aquests anys és una part ínfima del bouquin (llibre, en francès familiar) sobre Barcelona, tot i que els seus lectors la tindran en ment. “No volíem un llibre centrat en l'actualitat, que per definició canvia molt ràpid”, explica Ducrozet en una entrevista telefònica. I els bouquins són llibres que es poden llegir d'aquí a 10, 20 o 50 anys. “Volíem donar una mica de profunditat de camp, una perspectiva”.

Bouquins és una col·lecció de referència a França. La va crear el 1979 Guy Schoeller, l'editor que als anys cinquanta va llançar la col·lecció Livres de Poches, que importava a França el model de literatura de qualitat en llibres de butxaca de masses a l'estil dels paperbacks de Penguin al món anglosaxó. Schoeller va aconseguir amb els seus bouquins la quadratura del cercle: publicar clàssics voluminosos que alhora eren de butxaca, i barats. La col·lecció rep de vegades el nom de La Pléiade informal o La Pléiade dels pobres, en al·lusió a la solemne (i cara) col·lecció de clàssics de l'editorial Gallimard.

El bouquin barceloní està format per quatre parts. La primera és una història de la ciutat, des de l'Antiguitat fins avui. La segona, titulada Passejos, és una antologia de textos contemporanis. A més d'Énard i el mateix Ducrozet, hi escriuen escriptors barcelonins, com Rafael Argullol i Jordi Puntí. La tercera part és una antologia de textos literaris. Hi predominen els francesos. Com Henry de Montherlant, que als anys cinquanta celebrava Barcelona com “una gran ciutat, per fi! l'única a Espanya!" o "la gran ciutat, el lloc on es troba el que es busca", continuava. "La ciutat desvirgada, on no sorprèn res, on no se'ns mira, on hi ha persones que saben què és la vida”. O com Pierre Mac Orlan, que als anys trenta sentenciava que “cal haver vagat, diverses vegades, enamorat de la vida, per aquest Barri Xino, alhora tan secret i tan confiat, per entendre fins a quin punt aquesta raça catalana, fina i alegre, pot resistir a totes les queixalades dels enviliments més pèrfids i més lents. Una noia del carrer, a Barcelona, sap triomfar davant de totes les vulgaritats professionals, perquè la seva essència és així”. A l'antologia hi escriuen nombrosos catalans (en català i en castellà). I llatinoamericans (Abilio Estévez, Roberto Bolaño, potser l'última llegenda de la Barcelona literària). D'espanyols no catalans, només Federico García Lorca. La quarta i última part és un diccionari de la ciutat.

No és un tractat sobre el model Barcelona ni tampoc una monografia acadèmica: s'apropa més a una declaració d'amor o a un gran reclam de la ciutat. És difícil trobar al bouquin paraules negatives sobre la ciutat. Retrats sòrdids i escenes tristes, sí, però amb l'halo romàntic que envolta les aproximacions literàries a Barcelona. I el més cridaner, llegint-ho, és que, malgrat les recurrents elegies nostàlgiques i els laments en cada època sobre un temps passat que va ser millor, malgrat les incerteses polítiques i les crisis socials, aquesta Barcelona mitològica perviu.

“Hi ha una cosa única a Barcelona: el flux espanyol, el flux català, el flux mediterrani”, diu Ducrozet. “És difícil de definir, és força immaterial. Té a veure amb la gràcia”.