Juanjo Sáez: “El que és bonic del heavy és que és de gent molt innocent”

L’il·lustrador Juanjo Sáez sempre s’ha valgut dels seus records i les seves memòries a l’hora de teixir històries que aconsegueixen, precisament per això, connectar amb el públic per la seva sinceritat i la universalitat del que sempre explica. Sense anar més lluny, hi havia aquella sèrie d’animació anomenada Arròs covat. Però no content amb aquella experiència, que li va valer fins a un Ondas, el barceloní tornarà aquest proper 4 de febrer amb una nova sèrie de vuit capítols al Canal 33 anomenada Heavies Tendres, en la qual reivindica aquella Barcelona preolímpica de la qual molts sembla que s’hagin oblidat. Tot això amanit, com el seu títol indica, amb música heavy i algun convidat especial com el mateix Phil Collins.

“El heavy per a mi suposava el mateix que per a un xaval ara Star Wars o El senyor dels anells: un univers complex amb molts personatges que t’ajuden a refugiar-te en la fantasia”

“El repte d’aquesta nova sèrie és que l’hem produït nosaltres mateixos. I amb referència a Arroz Pasado, Heavies Tendres (heavies tendres) és diferent perquè no només té més text, ja que cada episodi té una durada més gran, sinó que és molt més dramàtica i té moltes més trames i subtrames. Per a mi és més a prop del llargmetratge i la ficció del cinema que de la comèdia de situació”, explica. I raó no li falta. La història de Juanjo i el seu amic Miquel, dos adolescents del barri popular de la Sagrera, que s’uneixen per “aprendre a sobreviure sols en un món salvatge” és la de molts altres que es van criar a finals dels vuitanta.

Però, a tot això, què tenen en comú el Juanjo de la sèrie del de carn i os? “El personatge, pel que fa al caràcter, és molt semblant a com era jo: un xaval molt aviciat, sobreprotegit pels pares i temorós del que hi havia allà fora. Tot i que, això sí, la sèrie està basada en la realitat però és ficció a tota hora. El cas del Miquel està inspirat en aquest millor amic d’aquella època que, abans de tenir xicota, sempre t’acompanyava a tot arreu. No tinc tracte amb ell perquè va ser una d’aquells amistats que perds amb el temps, però tot això m’ha servit per poder parlar aquí, entre altres coses, d’aquest pas de la infantesa a la preadolescència que tant ens marca o d’aquell moment en què comences a intentar forjar-te una personalitat i comences a apartar-te del niu familiar”, explica.

Al seu torn, Heavies Tendres també serveix al nostre protagonista per recuperar la memòria d’aquesta Barcelona prèvia a les Olimpíades, aquella que tenia més paral·lelismes amb el cinema quinqui dels vuitanta (en la sèrie es mira enrere, fins i tot a l’extint barri de barraques de La Perona) que amb la ciutat cosmopolita i ultraturística que és ara. “No tinc nostàlgia per aquella època, però el cert és que era molt feliç a la Sagrera llavors. En aquests moments tinc la sensació que vivim el declivi de tot el que va venir després del 1992, alguna cosa així com una etapa de frontissa que d’aquí a un temps donarà fruit a un altre tipus de ciutat”, presagia. Qui sap, potser això serveix d’inspiració per a una altra sèrie pròximament.

“Max Cavalera era un tipus que cantava amb veu de monstre, la cosa més infantil del món!”

Però no hi ha cap dubte que la música heavy en aquest últim projecte de Sáez és igual de protagonista que les desaventures del Juanjo i el seu fidel escuder Miquel. Ell afirma que en els seus anys mossos “era dels que portava les meves pintes, però no anava amb malles ni res d’això”. Tot i que el millor és la particular percepció que té del gènere avui dia. “El heavy per a mi suposava el mateix que per a un xaval ara Star Wars o El senyor dels anells: un univers complex amb molts personatges que t’ajuden a refugiar-te en la fantasia. Cada disc que llançava Iron Maiden ampliava aquest univers en mi. Però al cap i a la fi, tant si escoltes Barón Rojo com Sepultura, tot és el mateix. Max Cavalera era un tipus que cantava amb veu de monstre, la cosa més infantil del món! El que és bonic del heavy és que és de gent molt innocent. Des de fora molts els poden veure com uns rucs o uns tipus violents, però la veritat és que no té res a veure amb això perquè tot és fantasia i pura ficció. El heavy està tan injuriat per la crítica, precisament, pel seu punt infantiloide i perquè segueix els seus codis i història pròpia al marge d’altres gèneres musicals”, opina.

El Juanjo no sap estar-se quiet. Ja està preparant un nou llibre del qual no ens pot avançar res i, quan se li pregunta per un somni per complir, contesta que “ja he fet de tot” però li encantaria algun dia poder fer un llargmetratge d’animació malgrat que això “encara no és a la meva llista de plans a curt termini”. A aquell jove que es va criar a la Sagrera no li ha anat gens, però que gens malament.