L’encant de l’estilogràfica

El 1938, l'avi de Roberto Candales i uns socis van obrir a Barcelona La Casa de l'Estilogràfica. Havia vist una botiga així a l'Havana i, quan va tornar, la va imitar. Ara són al carrer Fontanella, però abans eren en una estació de metro que tenia botiguetes, situada molt a prop o en el que seria l'avinguda de la Llum, unes galeries subterrànies del carrer Pelai, amb un encant que es va anar apagant amb els anys. Aquelles galeries van ser el somni futurista d'un empresari, Jaume Sabaté, que volia construir una ciutat subterrània, que al final es va quedar en un passadís.

Els primers subministraments, en plena postguerra i sense permisos d'importació, s'aconseguien de viatgers de mercants que tenien contactes amb comerciants barcelonins. Però de mica en mica la ploma estilogràfica es va anar posant de moda. El mateix Candales i els seus socis van fabricar als anys quaranta la Teflocan. “Hi havia fabricants locals, com la Super T, que es feia a Torelló, la Regia, la Ciros… La Montblanc va fabricar a Barcelona durant una època”.

“Era un objecte elegant. Els anys cinquanta va ser l'època del màxim apogeu”, comenta Candales. L'arribada del bolígraf, amb un dipòsit de tinta que durava més i era més segur, no tacava, va començar a minar el mercat de les estilogràfiques. Només li va faltar que als setanta el bolígraf l'utilitzessin els astronautes, que escrivien en entorns extrems, per consagrar la seva modernitat. La ploma era de finals del XIX i la patent del bolígraf data de finals dels anys trenta del segle XX. Als anys cinquanta, no obstant això, encara hi havia mons que ignoraven aquestes meravelles. A la meva escola, per exemple, s'escrivia amb plomí i un dels encàrrecs més divertits que podia rebre un alumne era el de mantenir els tinters dels pupitres plens d'una tinta sempre aigualida.

La ploma estilogràfica va passar a ser una eina distingida. No obstant això, Candales observa un retorn prudent de l'estilogràfica. I hi ha moltes raons que ho expliquen. D'entrada, la millora dels materials –de l'ebonita o el cel·luloide a nous metalls. “A més, ara hi ha tintes amb noves textures, un enorme catàleg de colors. Hi ha tintes amb olor i els japonesos n'estan fabricant de permanents. El sistema de càrrega també ha millorat. Novetats que també han arribat al plomí, que no havia evolucionat, sempre es fabricava amb acer o or. Ara se'n poden trobar exemplars fets amb titani. El que no ha canviat són els punts d'iridi que porta”. Hi ha, comenta, les plomes escolars perquè els alumnes millorin la lletra i les plomes de cal·ligrafia. La ploma exigeix menys pressió manual per escriure, cansa molt menys. “La ploma t'obliga a estar còmode, tranquil. Es fa més bona lletra”. En aquest argumentari no hi falta el fet insòlit que es tracta d'una eina absolutament personal. La ploma s'adapta a la manera d'escriure del seu propietari i no és aconsellable deixar-la a un tercer.

Hi ha nous materials i tintes de més qualitat

Tampoc és descartable l'encant que li dona aquesta aroma vintage. Però hi ha un altre argument, ara que s'han imposat els ordinadors i els mòbils, que Candales exposa amb absoluta convicció: la mà com a terminal del cervell. “No és el mateix que escriure en un teclat. Es plasmen millor les idees, l'escriptura no és virtual i retens millor el que has escrit”. De fet, al seu establiment ha atès alguns escriptors que primer escriuen amb la ploma i després ho passen a l'ordinador.

La documentació sobre l'estilogràfica és densíssima. Sobre l'ús que n'han fet els escriptors, a Susurrosdeotromundo.com hi ha gairebé un cens sobre la qüestió. Aquí t'assabentes que Simone de Beauvoir tenia una col·lecció de Sheaffer –la ploma preferida de Sylvia Plath–, tot i que l'escriptora francesa també utilitzava Triumph, Snorkel o Esterbook, una de les preferides d'Ernest Hemingway, de qui es coneixen “diverses Montegrappa propietat seva i una Parker 51”. La Parker 51 va estar entre les mans d'Antoine de Saint-Exupéry, Philip Roth o Jack Kerouac, tot i que aquest últim va acabar els seus dies amb un bolígraf Bic. Una altra Parker era la ploma preferida d'Arthur Conan Doyle, i Hermann Hesse feia servir l'alemanya Osmia Supra. I llegeixo a Yorokobu.es el cas de Mark Twain, pioner en l'adopció de la màquina d'escriure, però aleshores eren màquines massa rudimentàries i el 1875 se la va vendre. Al final va tornar a l'estilogràfica, de la qual va promocionar dues marques.

La publicitat de les estilogràfiques, com és lògic, s'ha adaptat als temps. Durant la Primera Guerra Mundial, Waterman s'anunciava a Itàlia amb la imatge d'un soldat amb la ploma, de la mida d'un fusell, a l'espatlla. I ONoto, aquell mateix any, venia una ploma de “mida militar”, ajustada a la butxaca del combatent. El 1942 Waterman va tornar a treure la ploma Commando. En temps més serens, s'han fet anuncis amb una dona fumant una estilogràfica o un arquer medieval amb una fletxa que és una ploma. Als anys vint, un anunci dirigit als reporters assegurava que l'estilogràfica permetia al periodista seguir l'orador més veloç. També en això ha canviat el meu gremi.