Al final, el vot de la tribu

Només hi ha un resultat victoriós per a l'independentisme, i aquest és la majoria absoluta en vots i en escons. Amb més del 50 per cent dels vots podria donar per resolt el plebiscit que no va poder fer. Amb més de 68 diputats seguiria tenint el govern i podria així exigir amb més força una negociació.

Aquesta doble victòria és difícil, però no impossible. Aquesta possibilitat entrava en els càlculs dels apostadors més agosarats, disposats a jugar amb l'empresonament i la fugida a l'estranger dels dirigents, així com amb la projecció propagandística i l'alteració de la campanya electoral que suposa portar els polítics victimitzats en les seves llistes electorals.

Gràcies a aquesta estratègia, que té en el 155 el seu epicentre argumental, ningú ha de respondre del rosari d'errors, tergiversacions i mentides que componen el balanç de govern de Puigdemont, capaç de convertir així la decepció i el desconcert suscitats pels seus fracassos en indignació i en ressentiment contra Rajoy, contra els que li han donat suport i fins i tot contra els que no s'han oposat amb prou claredat a la seva dissolució del Govern i del Parlament, que és el mateix que dir contra mitja Catalunya i gairebé la resta sencera d'Espanya.

És una jugada a cara o creu, en la qual ni la cara de la doble victòria ni la creu de la doble derrota resolen res. Si surt cara no hi haurà independència, i això ja ho saben els qui tenen previst votar-los. Tampoc hi haurà sortida de presos de les presons ni retorn sense conseqüències judicials de Puigdemont, cosa que els votants no saben, no volen saber o fan com si no sabessin, de manera que han vingut a substituir la facilitat de la independència per la facilitat d'una espècie d'amnistia que no es donarà. L'única cosa que sabem amb certesa que passarà si surt cara --doble victòria per majoria absoluta en vots i escons-- és que seguirà l'agonia del Procés, seguirà l'estampida d'empreses i capitals, es deteriorarà encara més la imatge del país i de la seva capital, s'aprofundirà la divisió social i ens enfangarem qui sap per quant de temps.

Hi haurà, és clar, govern independentista, com n'hi va haver fins al 27-S, obligat com sempre a complir i fer complir la Constitució. No podrà aplicar cap programa de màxims inconstitucional ni anul·lar retrospectivament el 155, per molt que siguin aquests els desitjos dels seus votants. El 155 s'aixecarà, automàticament quan es constitueixi el govern, si fa l'únic que pot fer, que és complir les lleis. Es veurà obligat per tant a buscar una tercera via, l'única, no n'hi ha cap altra, que li permeti governar l'autonomia i no seguir perdent competències i fins i tot recursos per totes bandes. I si no ho fa, ja sap de l'existència de l'article 155, que Rajoy aplicarà de nou potser amb més diligència que en l'anterior ocasió i fins i tot amb més duresa i durada.

Veus jeremieques assenyalen la injustícia del cas: el vot independentista sap que no podrà aplicar el seu programa i si guanya el vot anti independència, en canvi, no hi ha cap dubte que sí que podrà fer-ho. Per no parlar dels presos i dels 'exiliats', de les exigències de la Junta Electoral a mitjans de comunicació i institucions públiques i de les infundades sospites de tupinada. Sota aquest argument rau la intenció oculta de repetir la jugada, convertint unes eleccions per governar una autonomia en un plebiscit que trenqui el marc legal. Tal cosa passaria si fos obligatori admetre l'aplicació d'un programa de govern que desborda o modifica la constitució pel sol fet que ha guanyat les eleccions.

És a cara o creu. Si surt creu ja està tot preparat per deslegitimar les eleccions. Malgrat el control sobre els mitjans públics i els privats concertats catalans, autèntica garantia que el vot independentista es mantindrà compacte. Malgrat el control de l'agenda de la campanya gràcies la victimització. Malgrat l'eficaç recurs últim i extrem —perillós també— al vot divisiu i defensiu de la tribu, amb tota la seva capacitat de mobilització i tot el seu potencial autodestructiu.

Així és com, surti cara, surti creu, la derrota catalana de tots queda assegurada abans fins i tot d'anar a les urnes. La nació plural i diversa de ciutadans sotmesos a una mateixa llei que havia admirat a tanta gent ja s'ha convertit en una confusa gesta tribal al voltant dels ídols agitats pels seus caps i xamans.