Fundacions i mecenatges

Fa una pila d’anys, una entitat bancària de Catalunya, amb bona caixa, em va nomenar membre d’unes comissions per jutjar el valor o l’oportunitat de projectes d’investigació o d’ampliació d’estudis a Alemanya: eren les beques llavors anomenades DAAD, a les quals podia presentar-se qualsevol llicenciat —ara “graduat”, que sona a menys: sic transiit gloria uniuersitatis. Hi havia dos tribunals, l’un per a matèries tecnicocientífiques, i l’altre per a matèries humanístiques. Amb molt bon criteri, les sol·licituds relatives a la música i l’arquitectura es discutien al si de la comissió humanística, de la qual jo formava part.

En una de les convocatòries va presentar-se una estudiant per investigar deixies de l’escriptura lineal B en un jaciment descobert prop de Cnossos, a Creta. Cap dels membres de la comissió va entendre gaire bé en què consistia aquesta “escriptura lineal B”, però aquella estudiant, que era tot saviesa in nuce, ens ho va explicar amb molt de convenciment, bo i emprant una pissarra que hi havia per sort en aquell lloc: ara sé que es tracta de l’origen remot de l’alfabet grec, nascut en l’època micènica i que, almenys, es trobava prou divulgat cap a 1300 aC —com sempre en les llengües antigues, s’utilitzava sobretot per fer sumes i restes de productes comercials i del seu valor monetari, de vegades per assenyalar gestes reials o sepultures—. La noia va obtenir la beca, i ara surt retratada en revistes científiques de prestigi. Després de Michael Ventris, que va ser el primer descodificador d’aquella escriptura, és la persona que en sap més del món.

En una altra ocasió va venir un noi que volia perfeccionar l’art del violoncel en un conservatori d’Alemanya. Persuasiu, va fer un magnífic discurs sobre la manera com Pau Casals interpretava les suites per a violoncel tot sol de Bach: ens va convèncer que tenien una bella tintura schumaniana, que és argument de pes. Vam deliberar i ens va semblar que, si no el sentíem tocar, no ens faríem cap idea segura sobre la seva competència. Eren unes comissions que enyoro, perquè, parlant-ne, tothom va coincidir a donar dues hores a aquell noi per anar a casa a buscar l’instrument —cosa no prevista al reglament—, i tornar a presentar-se. Va fer-ho. Llavors va tocar la giga de la Suite núm. 4 (compàs de 12/8, tonalitat de mi bemoll major), segurament el moviment més difícil de tota la sèrie bachiana. Vam quedar impressionats. Va rebre la beca. Ara és primer violoncel d’una orquestra alemanya.

I em ve al cap un pensament: és que a Catalunya no hi haurà mai —el CoNCA a penes ho és, la Conselleria de Cultura, tampoc— una institució que es permeti llençar literalment els diners —parlo justament amb la lògica dels capitalistes i els financers— per sufragar algunes de les iniciatives més abstractes, o d’utilitat més discutida, que un hom pugui afigurar-se? Què s’ha fet d’aquells mecenes fabricants de bàlsams que van donar suport a iniciatives quasi insòlites? On és aquella burgesia catalana generosa i il·lustrada? S’ha fos.

Per sort, de tant en tant m’arriba la notícia d’alguna proesa insòlita: ara sé, per indicació de col·legues de la UB, de la UAB i de la UPF, entre ells Eudald Carbonell, que ha prestat valuosos serveis al país, que fa cosa de dos anys es creà una fundació de nom PALARQ —Paleontologia i Arqueologia—, que no sé qui paga, però paga, per fer buscalles i troballes d’allò més recòndit i impensable fora d’Europa, allà on no solen arribar les ajudes estatals, nacionals o regionals —si és que n’hi ha—, en els àmbits d’aquelles dues disciplines. Una becària té un ajut per excavar a Útica —que surt a la Història de Polibi, arran de la guerra dels mercenaris de Cartago, al segle III—; l’altra se’n va a Eritrea per trobar senyals del bressol de la humanitat; un altre anirà al Sàhara Occidental a veure què hi ha amagat a Sluguilla Lawaj; un quart anirà al Kurdistan iraquià —més independentistes!— per escorcollar Tell Lashkry; el de més enllà farà cap a les illes Marianes, al Pacífic, molt a l’abast dels míssils nord-coreans. Quins noms i llocs fantàstics per fer després un enfilall de contes com els de Xahrazad a les Mil nits i una nit!

I com aquella entitat bancària i aquesta cabalística PALARQ n’hi ha unes quantes al país: cap no té ànim de lucre, cap no rep beneficis fiscals d’importància, i totes són pagadores per amor de ciència i munificència. Mentrestant, els poders públics desterren les humanitats dels plans d’estudis secundaris, les menystenen a la universitat i les ofeguen als ministeris i conselleries de la cosa en-si i per-a-si —la cultura, en el sentit menys folklòric del terme—. I em venen ganes de tornar al llibre de Nuccio Ordine sobre La utilitat de l’inútil (Acantilado, 2017) i crear i pagar una beca Lupetus, almenys una convocatòria, perquè algú circumcidat vagi a la Meca, hi entengui alguna cosa i ens ho expliqui.