Oh! Europa

L’estiu de 1994, Dagoll Dagom va estrenar Oh! Europa, una de les sèries còmiques més recordades de Televisió de Catalunya. Els guanyadors d’un sorteig recorrien en autocar els 12 països de la Unió Europea en els mateixos capítols. No era casual. El novembre de 1993 havia entrat en vigor el Tractat de Maastricht pel qual es creava la Unió Europea en substitució de la Comunitat Europea i dels tractats preexistents. Cada vegada que el grup visitava un edifici emblemàtic, com el Big Ben o la Torre Eiffel, un dels personatges femenins exclamava: “Me la imaginava més gran!”. Certificava que, vist des de Catalunya, tot allò d’Europa semblava important i imponent, però una vegada arribats a lloc, tampoc n’hi havia per tant.

La propaganda de les excel·lències del projecte que es consolidava a Brussel·les se seguia amb atenció des de Catalunya. Una de les primeres coses que en arribar a la presidència de la Generalitat havia fet un europeista convençut com Jordi Pujol havia estat crear el 1982 el Patronat Català Pro Europa. El consorci, amb voluntat de projecció internacional, seria el germen del futur Consell de Diplomàcia Pública de Catalunya, creat el 2012 en l’inici del procés independentista. El DIPLOCAT es va suprimir finals del mes d’octubre per l’aplicació de l’article 155.

L’interès per situar Catalunya a Europa sense passar per Madrid va fer també que Pujol, el 1988, impulsés amb les regions de Baden-Württemberg, la Llombardia i Roine-Alps el consorci dels Quatre Motors per Europa per cooperar en camps com l’educació. Entre 1992 i 1996, Pujol va presidir així mateix l’Assemblea de les Regions d’Europa, una associació que n’englobava prop de 300 perquè regió era gairebé tot.[/TEX] [TEX]De fet, l’Assemblea i, sobretot, els länder alemanys, desitjosos de reforçar la seva presència institucional a la recent creada Unió Europea, van impulsar el Comitè de les Regions, una institució consultiva de la UE per reunir tant col·lectivitats locals com regionals. Això va permetre que Pasqual Maragall el presidís en el seu darrer tram com a alcalde de Barcelona (1996-1998). Els anys noranta, doncs, van ser l’època en què per a uns a l’horitzó hi havia l’Europa de les regions i per als altres, l’Europa de les ciutats.

Puigdemont escèptic

Vint anys després, avui hi ha una manifestació independentista a Brussel·les, des d’on un euroescèptic Carles Puigdemont ha exclamat que la UE és una institució de “clubs de països decadents i obsolescents” i ha proposat que els catalans decideixin si hi volen pertànyer. Això després d’haver preguntat via Twitter al president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, si tenia “alguna consideració pels vots i opinions dels ciutadans europeus”. Amb el cap més fred, el polític ha rectificat per expressar que “el catalanisme és indubtablement europeista”.

Malgrat tot, la reacció de Puigdemont és el reflex d’un desencant creixent en el si de l’independentisme envers les institucions europees que s’ha d’entendre en l’escenari post-1 d’octubre. Tota l’estratègia del govern independentista i de l’estat major del procés passava perquè la UE pressionés, de manera pública o no, el govern Rajoy perquè aquest s’obrís a plantejar un veritable referèndum d’autodeterminació.

Els mandataris de la UE i dels països membres van lamentar les càrregues de l’1-O, però no van anar més enllà. Deu dies després, el president del Consell Europeu, Donald Tusk, va demanar a Puigdemont que no declarés la independència i que respectés l’ordre constitucional espanyol. L’aleshores president de la Generalitat li va fer cas el 10 d’octubre, però 17 dies després va canviar d’opinió. No hi va haver, per tant, pressió a Rajoy per convocar un referèndum i el resum independentista simple ha estat que a la UE “la imaginava més demòcrata”.

Europa, l’anti-Espanya

La desafecció independentista amb la UE s’ha produït perquè parteix d’una concepció errònia de l’europeisme originada en el nacionalisme català. Com expressava l’escriptor Joan Francesc Mira en un article de 2007 a la revista Via del Centre d’Estudis Jordi Pujol, “el fet o el desig de ser europeus l’hem vist com la nostra manera, o l’única manera, de no ser espanyols, de no ser definits com espanyols, o de no reconèixer-nos, del tot o parcialment, en la identitat espanyola”.

La vocació europea o europeista del catalanisme, d’acord amb el professor valencià, seria la de “trobar un lloc propi dins d’Europa, un espai confortable”, cosa que no es dona en el si d’Espanya. I, per això, segons Mira, “una part de la nostra ideologia suposa i sosté —amb major o menor fonament objectiu, això és una altra qüestió— que els espanyols no són tan europeus com els europeus de debò, i en tot cas que no són tan europeus com nosaltres”.

És coneguda l’expressió Àfrica comença als Pirineus, sembla que apareguda a cavall dels segles XVIII i XIX i que va ser usada entre els absolutistes espanyols per oposar-se al liberalisme i les propostes modernitzadores dels afrancesats. Una frase despectiva, per més que anys després Miguel de Unamuno volgués donar-li la volta i la usés el 1908 enorgullint-se’n al seu article Sobre la independencia de la patria a la publicació España de Buenos Aires. “Día llegará —tengo en ello fe y esperanza— en que repitamos con orgullo esa frase y digamos a nuestra vez mirando allende nuestros montes linderos: ‘Europa empieza en los Pirineos’”, va escriure el bilbaí.

La Catalunya carolíngia

Malgrat l’expectativa d’Unamuno, la versió despectiva és la que triomfà i el catalanisme n’ha popularitzat la derivada Àfrica comença a l’Ebre (amb permís dels pancatalanistes valencians, se suposa). L’afirmació, contra el que pugui semblar, ve carregada d’arguments. El nacionalisme català, com tot nacionalisme, furga en el passat per valdre’s de materials i episodis històrics per justificar el present i projectar-se al futur. El 1988 va commemorar-se amb tota mena de fastos impulsats pel govern Pujol el fet que Catalunya era “una nació mil·lenària”. El naixement d’aquesta s’havia de buscar en la ruptura del vassallatge que lligava a Borrell II, comte de Barcelona, amb Hug Capet, rei dels francs, l’any 988.

L’origen de la nació catalana, segons la concepció historiogràfica del nacionalisme català, cal cercar-lo doncs a la Marca Hispànica, els territoris i comtats conquerits per Carlemany al voltant dels Pirineus per defensar el seu imperi de les ràtzies sarraïnes. L’imperi carolingi en la seva màxima esplendor s’estenia pel què avui són, grosso modo, parts de França, Itàlia, Àustria, Alemanya i el nord d’Espanya. D’aquí que la propaganda anacrònica europeista l’hagi considerat “el pare d’Europa” i que el sil·logisme sigui simple. La nació catalana té els fonaments en els comtats lligats a l’imperi carolingi i, per tant, té un primer pedigrí europeu des de temps immemorials que no tenen la resta de territoris d’Espanya.

Pujol fou un dels grans valedors d’aquesta teoria. Poc abans de l’ingrés d’Espanya a la llavors CEE, en un viatge a Aquisgrà —on hi ha la tomba de Carlemany—, el 1985 va afirmar que “Catalunya és l’únic poble d’Espanya que neix lligat a Europa, i no pas com una reacció autòctona de legitimisme visigòtic contra els musulmans. L’objectiu dels altres pobles d’Espanya era restablir la monarquia visigòtica de Toledo; el nostre, fer progressar l’imperi carolingi, és a dir, l’Europa d’aleshores, cap al sud. […]Aquest fet diferencial de la nostra naixença en un cert sentit s’ha perpetuat a través de la història. D’una certa manera continuem essent fills de Carlemany”.

La concepció pujolista va fer fortuna, i l’han sostingut també veus com l’actual eurodiputat d’ERC, Josep Maria Terricabras, en una entrevista a Vilaweb el 2014. “A Catalunya hi ha molt pocs antieuropeus, tenim una claríssima vocació europea, des de Carlemany”, expressava el filòsof.

La Mancomunitat europea

En el moment de conformar-se el nacionalisme català a finals del XIX, la burgesia barcelonina tenia com a model París, i no pas Madrid, que era menys poblada i menys industrialitzada que la ciutat catalana. Segons Josep Termes en el seu (Nou) resum d’història del catalanisme, “els modernistes van generar un nacionalisme cultural que va ajudar a configurar una doctrina nacional”. Segons l’historiador, “Madrid no és far ni font perquè és al sud, mentre que el modernisme vol viure del nord, d’on ve la cultura, on París la crea i difon, i per això Catalunya passa aleshores de ser històricament antifrancesa a afrancesada per europeista”.

En una línia similar, el també historiador Enric Ucelay-Da Cal apuntava el 1996 en la ponència El catalanismo ante Castilla que una de les justificacions centrals en el catalanisme és que “Catalunya no és ni França ni Espanya, però s’assembla més a la primera”. La idea “hauria pres cos a partir de la pacificació de la frontera a mitjans del XIX i amb la industrialització catalana en profunditat”. Això “hauria canviat els patrons migratoris duent més catalans a França que no pas francesos a Catalunya”. Segons Ucelay-Da Cal, “Catalunya era més europea que la resta de la Península en els seus costums, que es caracteritzava per una societat civil articulada i uns comportaments interioritzats”. Era per això que els catalans se sentien cridats a modernitzar Espanya.

Quan el mateix Enric Prat de la Riba va cursar el seu doctorat a Madrid el 1894, ho va fer ple de prejudicis, que la seva breu estada van confirmar. “Aquí —escrivia al seu oncle, Josep Carné—, tothom cobra, ha cobrat o aspira a cobrar del pressupost: l’un està empleat en algun ministeri, l’altre és militar, l’altre té viudedad o bé orfandad, l’altre treballa per a tornar a cobrar una subvención de 60 duros que li havia concedit l’altre govern, i la qüestió palpitant, la preocupació única de la gent d’aquestes terres, és sacar plaza”. Després de tres mesos, sortí esperitat de la capital.

Allò que Prat de la Riba es va plantejar així que el 1907 va agafar les regnes de la Diputació de Barcelona i el 1914 també les de la Mancomunitat de Catalunya fou crear un contrapoder al de l’Estat central, ple, al seu entendre, de funcionaris ineficaços i corruptes. Ell n’havia de crear un de millor, més modern, amb funcionaris professionals, tècnics i capacitats. En una paraula, i com el mateix noucentisme reclamava, un govern més europeu.

L’absència de guerres mundials

La manca d’implicació bèl·lica directa —excepte contingents de voluntaris— d’Espanya en les dues guerres mundials del segle XX ha contribuït a perpetuar la visió de l’aïllacionisme espanyol respecte del projecte europeu. Quan es commemoren l’armistici de la Gran Guerra l’11 de novembre i el 8 de maig la fi de la Segona Guerra Mundial a Europa, el govern espanyol de torn no hi para cap atenció. La historiografia, però, ja ha rebatut l’aïllacionisme.

El professor Francisco Javier Ponce Marrero, de la Universitat de Las Palmas de Gran Canaria, ha explicat, per exemple, que Espanya va ser un neutral aliat durant la Primera Guerra Mundial i que va col·laborar amb França i el Regne Unit. Des de Catalunya, la propaganda separatista, com ha demostrat l’historiador David Martínez Fiol en els seus treballs sobre la Gran Guerra, va esforçar-se per dibuixar un govern i una monarquia espanyols retrògrads i germanòfils, encara que això no casés amb la realitat, per contraposar-la a la seva aliadofília.

A banda d’experiències com el Comitè d’Amics de la Unitat Moral d’Europa, impulsat per Eugeni d’Ors i altres intel·lectuals en pro de la pau i d’una Europa federada, en acabar la guerra els cercles catalanistes aliadòfils esperaven l’ajut internacional, d’acord amb el relat que havien creat, per tal que s’obligués l’Espanya germanòfila a concedir l’autonomia a Catalunya. En part d’aquí va sortir el projecte fracassat de l’Estatut de finals de 1918. El poeta Josep Carner ho havia plantejat així: “Que el nacionalisme català plantegi el seu problema davant Europa, com fins ara ha fet inútilment davant d’Espanya”. Revistes com Iberia, feta per il·lustres intel·lectuals i periodistes catalans, clarament aliadòfila, són traducció directa d’aquesta postura.

En la Segona Guerra Mundial no calia propaganda gaire aclaridora per entendre a qui donava suport el franquisme i quins valors representava. Avui, la recerca ha evidenciat que el govern de Franco no va ser aliè a la conflagració sinó que va col·laborar amb el règim nazi des de la seva neutralitat oficial, com han exposat un bon grapat de llibres, entre els quals el de l’hispanista nord-americà Stanley G. Payne, Franco y Hitler: España, Alemania, la Segunda Guerra Mundial y el Holocausto.

Des de l’exili, el catalanisme estava també per desmarcar-se d’aquella Espanya en pro d’Europa. El juny de 1949, a París es va crear el Consell Català del Moviment Europeu, impulsat per membres d’ERC i expoumistes i fundadors del Moviment Socialista de Catalunya. Després, a Mèxic es va crear el Moviment pels Estats Units d’Europa. Involucrat en tots dos ens, el poumista Enric Adroher ho resumia així el 1954: “Espanya és el problema, Europa la solució”.

Més enllà de la geografia

La cadència d’un segle i escaig de degoteig per remarcar l’excepcionalitat que dibuixa una nació catalana com un apèndix meridional d’Europa i una Espanya que hauria viscut d’esquenes al fet europeu ha conformat l’imaginari catalanista de l’Europa com l’anti-Espanya que esmentava Mira. El catalanisme esperava trobar-hi allò que no aconseguia a l’Estat.

Però més enllà d’una geografia i d’encarnar uns valors de progrés econòmic i social, i de llibertats col·lectives i individuals, Europa és avui un conjunt de territoris governat per estats i pels seus delegats. La dosi de realpolitik que això implica es veu a diari en casos com la gestió dels fluxos migratoris. En el cas específic català, se n’han tingut tastos cada vegada que la UE ha expressat que el fet que la llengua catalana sigui oficial a la Unió depèn del govern d’Espanya i no de Brussel·les, com va expressar el 2008 el comissari europeu pel Multilingüisme, Leonard Orban.

El procés va iniciar el seu camí amb la multitudinària manifestació de l’11 de setembre de 2012 amb el lema Catalunya, nou Estat d'Europa. Des d’aleshores, malgrat la reiteració dels successius presidents i portaveus de les més altes instàncies de la UE que no s’interferiria en un assumpte intern d’Espanya, l’esperança i l’obstinació independentista ha estat que això no fos així.

Per què Europa hauria de girar l’esquena als catalans —així, en genèric— si la seva nació havia nascut sota l’empara de Carlemany? Per què, si els catalans i Catalunya han estat sempre més europeus que la resta d’espanyols i que Espanya? La resposta és ben simple, i des de l’1-O és encara més evident. Per Brussel·les, tots els espanyols (catalans inclosos) van passar a ser europeus el mateix dia. Els brots d’euroesceptisime independentista sorgeixen de la negació, gestada en el si del nacionalisme català, d’aquesta senzilla premissa.