Darrere el diorama

Explicava un company meu que deia el seu pare: “Els que els agrada la música tracten d’escoltar la melodia de darrere la melodia predominant”. Un comentari que em va cridar l’atenció el primer cop que l’hi vaig sentir. En el cas del restaurat diorama que el GATEPAC va exposar el 1934 al soterrani de la plaça de Catalunya, aquest comentari es converteix en una instrucció difícil de defugir i quasi obligatòria de tractar i de seguir en clau purament gràfica. El diorama en qüestió era una peça central de l’exposició oberta al públic sobre l’anomenat Pla Macià per a Barcelona, realitzat conjuntament pel Grup Est, de l’esmentat grup d’arquitectes, amb Le Corbusier i Pierre Jeanneret, i que es pot veure a la Sala Picasso del CoAC fins aquest dissabte. La petita exposició es completa amb altres documents i plànols de la Ciutat de Repòs i Vacances, tots originals del GATEPAC, i és alhora una mostra del valor i l’interès que la col·lecció de l’arxiu del CoAC té per al futur Museu de l’Arquitectura.

Per a mi, el més interessant del diorama és que la seva grandària, que el distancia radicalment de les imatges de llibres, revistes i mitjans digitals en general —de fet, el muntatge i l’explicació que l’acompanya ens convida a ficar-nos en la perspectiva—. Es fa impossible no observar les diferències entre aquesta versió i la de Le Corbusier i Jeanneret, publicada a la Oeuvre Complète de 1929-1934. Diferències que poden notar, si ho volen consultar, en els grans protagonistes del front marítim: els gratacels —Le Corbusier n’hi posava dos— o entre l’estadi sobre el port i els edificis públics construïts destruint la Barceloneta, proposats pel GATEPAC. Però les més sucoses són, en aquest darrere al qual ens referíem abans, a la ciutat antiga i al Raval. En aquest lloc de la ciutat la proposta que dibuixa el diorama és clarament més esquemàtica i arrasadora que la de Le Corbusier i Jeanneret. I ens il·lustra un d’aquests moments en què podem veure la ductilitat de qui duu la iniciativa, i l’esquematisme de qui repeteix de memòria la lliçó apresa. Le Corbusier traça en les seves temptatives sobre aquesta part de la ciutat un disseny clar que elimina part del teixit —el que representava la insalubritat que tant els preocupava—, però, i això és significativament important, manté al mateix temps una sèrie de carrers que creu essencial conservar: Carme, Hospital, un fragment del carrer Nou de la Rambla, Sant Pau, i també Plateria, Portaferrissa, Rec Comtal o la Rambla. Aquests carrers ajuden a contenir porcions del teixit que es dibuixen amb vegetació a l’interior. Aquesta qüestió és important pel fet que Le Corbusier encara no havia enunciat la seva teoria de les Set Vies (7Vs; ho fa el 1946), i per tant encara no havia definit les anomenades Vies número 4 (V4): “La rue vivante par excellance, la grand rue des traditions”, i per tant tampoc l’havia batejat, ni havia dit d’aquest tipus de carrer: “Ici se déroule la vie de famille et des personnes”.

Heus aquí un punt en el qual cal aturar-se. La urbanística de Le Corbusier té aquests moments d’interès innegable, en què la seva experiència s’anticipa al que enunciarà més tard com a projectes teòrics. Així, mentre explica a les conferències que dicta a l’Amèrica del Sud la seva idea de la Ville Contemporaine, allà el 1929, gesta la Ville Radieuse, que donarà a conèixer el 1932, la mare ideològica del Pla Macià. I mentre dibuixa la proposta per al Raval al Pla Macià, anticipa una cosa per a la qual encara no té un nom: la V4 i la Teoria de les 7Vs. Una reconciliació amb el carrer del qual havia renegat i, de fet, seguirà renegant, fins al 1942, quan descobreix el veritable París ocupat pels alemanys, i que resulta central en la discussió que els col·legues més joves que el van succeir, allà cap a final dels anys cinquanta del segle passat, inicien per criticar la ciutat moderna de la Carta d’Atenes, una ciutat-parc aliena als carrers, una crítica a la qual ell també es va anticipar amb aquest pla per a Barcelona.