Votar bé o no

Campanya electoral estranya, complexa. No hi ha pel·lícula, novel·la o sèrie que permeti descriure-la, encara no. Cal afrontar-la. Caps de llista i candidats a la presó i a un altre país. Impossible no mirar enrere, des de l’atemptat de l’agost i les seves conseqüències institucionals. I des del setembre fins avui mateix. El repàs serà incomplet per força, han passat massa coses. La visita dels monarques i de Rajoy a Barcelona en anys. Els plens del Parlament i les lleis de desconnexió. L’1 d’octubre, les votacions i les càrregues policials. Dolor i confusió. Reacció descomunal previsible de l’Estat i els seus mitjans. El discurs del rei. El periple de la DUI i de la república. Manifestacions. L’espanyolisme català al carrer. Sentiments a flor de pell, anàlisis polítiques en suspens. El govern central obre més la caixa dels trons: el 155. Eleccions convocades. Detencions de líders civils i de polítics. Part del govern autonòmic se’n va a Bèlgica. Judicialització abusiva de la noció de violència. Acte sacramental de penediment. Legitimitats creuades i enrarides. Si l’independentisme es va saltar la llei, el desplegament del 155 no sembla gaire legal segons diversos juristes. Per què Puigdemont no va convocar eleccions. Ciutadans que respiren tranquils quan així semblava i que així se senten quan Rajoy les convoca, malgrat tot. Però a dia d’avui no sabria dir si els alleujats són gaires. Neguit independentista, i nova embranzida després de les decisions judicials i els esdeveniments varis a Brussel·les. Malestar quotidià. Moltes persones implicades en política com fa anys que no veia.

Més difícil és oblidar-se del que va dir a propòsit de l’article 155 el candidat Albiol, home sempre disposat a evitar les subtileses: si els independentistes guanyen, el 155 continuarà. Que és com dir que es faran tantes eleccions com faci falta fins que deixin de guanyar-les. M’ho recorda un bon amic quan proposo mirar les coses amb sentit comú. No em siguis tèbia, diu amb un somriure. Bé, intentaré anar a fons.

Algú hauria de parlar amb algú. També des de la perspectiva secessionista i precisament amb aquesta, que encara que sigui indesitjable per a tants no per això és il·legítima. No es pot fer res si ningú parla amb ningú. Ni tan sols una ruptura. Ni es pot viure junts sense parlar. La política és justament l’art de viure junts (Simone Weil, Hannah Arendt). A la mateixa casa i entre veïns, entre iguals i entre diferents. No és equilibrisme, és astúcia imprescindible: respectar-se, escoltar-se per poder viure. Serà possible?

Les coses s’encavalquen i el seu pas veloç torna, al trot, dia a dia, de l’hora en hora d’aquelles setmanes. És el moment d’aclarir-ho. Els esdeveniments han revelat diverses coses. Una, que els resultats del 21-D segurament seran difícils de combinar per formar govern i caldrà imaginació política. Una altra, la deriva autoritària de l’Estat espanyol que molts veiem. Ha crescut després de la llei mordassa. Parlar de franquisme i de feixisme pot ser ganduleria política, però no banalitzar-lo no significa que tancar webs (i dic només això) no sigui una decisió autoritària alarmant que quan la pren el govern xinès ocupa portades, i aquí no es discuteix. Prohibir els símbols d’un color és esperpèntic. La ultradreta està crescuda. Tercer aprenentatge: l’independentisme es juga la majoria de vots que ha après que necessita.

El govern central ha enfocat les eleccions per bandejar l’independentisme i així utilitza el 155. Cal votar bé, ens diu. Bé, què és, en aquestes eleccions d’excepció? Una altra veu del PP, la ministra militar Cospedal, ha dit alguna cosa així com que les eleccions van ser convocades perquè les guanyin els partits que donen suport al 155. Caram. És una variant del que va dir Albiol. Si no es vota bé, hi haurà càstig?

El PP, que gairebé no pinta res a Catalunya, ara la tutela amb el 155. Veurem més arbitrarietats aquests dies dels partits en lliça, em temo. El millor serà que el 21-D deixi clar quants són els votants d’uns i altres.

Ara, atenció: l’enquesta última del CIS informa sobre qui pot guanyar, però també indica que una majoria (44%) dels catalans són partidaris d’un Estat que reconegui a les comunitats autònomes la possibilitat de ser independents. Si la societat sol anar per davant dels canvis legals, així sembla ser també ara, en la forma de l’Estat i en el seu fons social. Contra tot això estan encaminats la recentralització i els abusos que vivim. Hi ha molt en joc el dia 21.

Mercè Ibarz és escriptora i professora de la UPF