Els noms del porc

Mor el porc i comença, també, un diccionari de sinònims del català, al voltant de la descoberta del sacrifici i ofrena de la bèstia. A foravila, devora els que obren el cos tebi a la banqueta i duen carn i xulla a la cuina, entre els que miren –els locals i els externs-, sorgeixen preguntes, records, aprenentatges i debats sobre quasi tot: belles paraules precises, natives, sobre el què i les parts que s’amollen en la desfeta la víctima.

Els parlars diuen dels secrets del cos vençut i de les viandes, del múscul, ossos, orgues i greix, de plats immediats, els embotits finals de reserva i dels menjars comuns de la festa que és la matança. De drets o taula parada de frits, arròs, escaldums i aguiats de pilotes es fan relats i neixen dubtes sobre curiositats i tradicions, que semblen divergents, contràries, pels detalls dels noms. Els costums van lligats a un ramell de sinònims territorials.

Els fets singulars, els dialectes o vocabularis ‘federals’ del territori on s’estengué per conquesta i repoblament el català, pertanyen als llocs petits o grans que per segles foren culturalment com els primitius, autosuficients en el seu mon petit, influïts per emigracions d’anada i tornada, no per la tele i el viatjar.

Aquest llistat de mots i plats dits (fets) de manera distinta essent la mateixa cosa, surt dels isolaments històrics, del no relacionar-se amb els veïnats, de quedar fora del discurs globalitzador del paraigua de la tele, la ràdio. Cuinar i xerrar amb accents o mots propis parla de l’autosuficiència curiosa, de la sobirania verbal i gastronòmica.

Aquestes illomanies singulars dins les illes sobreviuen perquè els antecessors no anaren sovint a la gran metròpoli (Palma o Barcelona), no varen tenir accés al discurs dominant, a l’hora uniformador, modern, normatiu o estàndard. Els accents i la cuina eren emblanquinats d’identitat.

Un mot concret de domini restringit, un menjar de denominació i estil distintes a la comuna canònica general, són les petjades velles, un cert orgull local autòcton privat. I ens parla del funcionament autònom antic de les gents i els seus sistemes domèstics respecte al que feien als clans o deien als pobles veïnats; llunyans potser en la taula i en detalls i accents, és evident.

Les rutines socials i verbals sobre la llengua primerenca, medieval, sí, expliquen que entre de desenes de quilòmetres d’una illa, o entre elles, es diuen fins a més de sis sinònims distints -paraules diferents per al mateix: als raïssons que s’usen per a coques, espipellar, o posar els butifarrons segons a on...(Són les restes cuites que queden en filtrar -després coure- el saïm/llard). A la mateixa cosa en diuen raïssons, llemugues, llardufes, llardons, xitxarró, ronxes...

Voltant el porc de la cerimònia civil amical de can Collut, ‘urbanites’ granats catalans i mallorquins, gents del nord d’Europa, vingudes d’Amèrica i fins i tot d’Austràlia miraven i es meravellaven del fet comú dels pagesos experts i organitzats. Gent experta i sigil·losa de Sa Pobla, Santa Margalida, Pollença, a can Cladera, amb en Moranta devora, duen el maneig d’un dia sencer sobre els menjars, els mots i els fets.

Les menudeses de les penyores de la bèstia, el procés de descoberta del cos en escorxar-lo i transformar-lo en menjar, fiten parts, fets, gests, detalls i treballs d’un duríssim ritual de subsistència que ara és una cerimònia folklòrica, rural, quasi terminal i de remembrança.

Aquell dia de novembre prop de la mar, sí, a l’aubetjar un home havia historiat a l’antiga el fet inicial. Guixà urgent la feta, feu el dibuix del porc de 150 quilos que tremolà la mort, grunyí sord i feu la sang penjat per un potó a l’ungla d’una pala excavadora. Els sanglots finals feren moure el tractor de roda grossa. El narrador visual copsà el dinàmic antagonisme mecànic d’un instant emperò tel·lúric.

Per ésser més detallista, realista, ell mullà una canyeta dins una bassa de sang porquina i feu un regalim naturalista al seu instant al paper. Un altre home, arquitecte com aquell, també dibuixà al natural un moment primer abans de les primeres mossegades. Retxà un recó, com fumàvem els calderons amb els troncs, unes graelles i un fils elèctrics. Un joc d’espais contra el mur i una teulada. El porc dibuixat és més nerviós i el detall del paisatge encès més fred, arquitectònic. Eren professors d’això.