El secessionisme afronta dividit el 21-D sense renunciar a la independència

Aconseguir més del 50% de vots i escons i fer una exhibició de força. Aquestes són les metes que els partits independentistes, junts però no a la mateixa llista, tenen com a objectiu amb vista al 21-D. ERC, el PDeCAT i la CUP no van aconseguir pactar una llista unitària, però asseguren que compartiran punts al programa, com “la recuperació de les institucions després de l'aplicació de l'article 155 de la Constitució”. La batalla de fons, no obstant això, és la lluita per l'hegemonia del secessionisme.

“Aquest és el referèndum que Rajoy no es va atrevir a pactar”, va assegurar amb vehemència dijous passat la número dos d'ERC, Marta Rovira. Una vehemència amb la qual els partits intenten sortir del pas. L'avançament electoral els va enxampar en un mal moment. Ja l'expresident Carles Puigdemont ho va intentar, però no estaven preparats. Cada formació vivia el seu propi drama domèstic, agreujat per les discrepàncies entre els membres de Junts pel Sí (ERC i PDeCAT) i els seus socis de la CUP al Parlament. La unitat va portar endavant el referèndum il·legal de l'1 d'octubre va saltar per l'aire amb la declaració d'independència del 27 d'octubre, que no va tenir un altre efecte que la intervenció de l'autonomia i l'obertura d'un procés judicial contra el Govern, la Taula i la presidenta del Parlament per un delicte de rebel·lió, sedició i malversació.

El procés de cada partit per confeccionar les seves candidatures es va veure distorsionat per una successió ràpida d'esdeveniments. Un còctel de difícil digestió: la mala gestió de la declaració de la independència; l'aplicació del 155; la fugida del Govern cessat a Bèlgica, la indiferència de la UE i l'empresonament de vuit exconsellers. A més, els bons resultats que les enquestes auguren a ERC han provocat que els republicans no hagin volgut saber res de tornar a compartir llista amb l'antiga Convergència.

La idea d'una candidatura única va ser llançada després de la convocatòria electoral pel PDeCAT i ERC. Davant l'“atac a Catalunya”, que els independentistes veuen en l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, les bases de tots dos partits demanaven unitat. La formació de Puigdemont no va posar condicions. Els republicans, sí. Una d'elles impossible de complir: a la llista hi havia d'haver tot l'espectre polític sobiranista, des de la CUP fins a una part dels comuns, el partit d'Ada Colau. Els anticapitalistes descartaven compartir llista amb l'antiga Convergència, encara esquitxada pels casos de corrupció i les retallades socials. Ningú va cedir i, després dels retrets amargs i el repartiment de culpes, es va imposar una suposada raó demoscòpica: separats hi havia més opcions d'aconseguir les fites.

Esquerra vol ara capitalitzar el seu treball dels últims sis anys. Oriol Junqueras, segons les enquestes, ho tenia tot al seu favor per ser president, però la seva situació legal, empresonat preventivament acusat de delictes de sedició, malversació i rebel·lió, li han obligat a designar successora. Marta Rovira, el seu número dos, ha recollit el guant i en l'independentisme molts ja la veuen presidenta si hi hagués majoria dels partits secessionistes.

El PDeCAT ha patit més. No va tenir un cap de cartell clar fins que Puigdemont, ja fugit a Brussel·les, es va oferir per liderar la llista. No obstant això, l'expresident ha imposat una candidatura formada eminentment per independents. L'expresident buscava la transversalitat política davant un PDeCAT que lluita per la supervivència de les seves sigles. Finalment hi ha hagut pacte i la candidatura inclou algunes de les cares visibles del partit, encara que poques. Les sigles també es dilueixen. Convergència es presentarà com Junts per Catalunya el 21-D.

La CUP, en la seva pròpia dimensió, confecciona una llista completament renovada, excepte dos diputats, i malgrat considerar les eleccions il·legítimes i il·legals. Ahir la formació anticapitalista va assegurar que acudeix a aquestes eleccions per “consolidar la república catalana” encara que entre l'independentisme el neguit pel fracàs del procés és més que notòria.

Tant ERC com el PDeCAT han posat en els primers llocs de les seves llistes els exconsellers que estan en presó preventiva i que estan a l'espera que la justícia belga decideixi si els extradita. Puigdemont fins i tot ha aconseguit convèncer Jordi Sànchez, expresident de l'ANC i també empresonat, perquè l'acompanyi. Només la CUP té al seu cap de llista, Carles Riera, fora de presó i lliure de processos judicials. Així estan les coses, els partits es preparen per a una campanya amb un fort component telemàtic.

“Fer la república”

Rovira i Puigdemont ja s'han vist a Brussel·les. Ell va intentar convèncer-la in extremis de la necessitat d'una llista única, però ella no s'aparta del guió que, epistolarment, fixa Junqueras des de la presó d'Estremera. Els equips treballen en quina seria aquesta unitat programàtica, que pivota sobre tres punts. “Recuperar” l'autogovern a Catalunya, treballar per aconseguir una amnistia dels que consideren “presos polítics” i, finalment, el més espinós: en Esquerra ho criden “fer la república”. El PDeCAT, sosté la seva coordinadora general Marta Pascal, parla de “crear una majoria que faci que aquest país tingui un Estat”. Totes dues formacions intenten tancar què volen dir aquests conceptes, però fugint de les vies unilaterals i, sobretot, dels terminis o calendaris impossibles de complir. Per aquest motiu en els últims dies alguns líders de l'independentisme hagin començat a fer certa autocrítica, en admetre que no hi havia ni preparació ni majoria suficient per proclamar la República. Ara tots admeten que van fallar les formes, però la qüestió de fons, la independència, es manté en els seus projectes polítics.