En veu de guerra

"No somos responsables de lo ocurrido. No estamos atacando, nos estamos defendiendo. ¡Obreros de la CNT y de la UGT, recordad bien el camino recorrido, los caídos envueltos en sangre, en plena calle, en las barricadas! ¡Deponed las armas, abrazaros como hermanos! ¡Tendremos la victoria si nos unimos, hallaremos la derrota si luchamos entre nosotros! Pensadlo bien: os tendemos los brazos sin armas; haced lo mismo y todo terminará. ¡Que haya concordia entre nosotros! ¡Guerra a muerte contra el fascismo!”. Per més xocant que pugui semblar, aquesta era la crida a la serenor i a la pau que sortia d’ECN 1 Radio CNT-FAI Barcelona el 4 de maig de 1937, ben bé al mig dels tristos Fets de Maig. En menys d’un mes i mig, l’emissora, l’única que tindria mai la CNT a tot Espanya, seria clausurada per la República, finalitzant així nou mesos i escaig d’una experiència comunicativa i un episodi de la Guerra Civil ben poc coneguts.

L’emissora anarquista havia nascut quan amb prou feines Radio Barcelona, la degana (si s’obvien les irregulars emissions de Radio Ibérica, de 1923), tenia 12 anys i Ràdio Associació de Catalunya (RAC), la primera amb emissions en català i que la Generalitat convertiria en oficial, en tenia sis i havia començat emetent tres hores diàries. El mitjà era un infant: a l’Espanya de 1936 i 24 milions d’habitants, es calculava que hi havia uns 300.000 receptors i 67 emissores. En pocs mesos la Guerra Civil més que triplicaria el nombre d’aparells fins al milió, i convertiria els bars, i en molts casos carrers com la Rambla, en radioclubs. Es va fer un cens d’aparells, pels quals la Generalitat va crear un cànon per tinença de cinc pessetes, impost al qual s’havien d’afegir 25 cèntims del segell del Hogar Telegráfico...

El mitjà que a la Primera Guerra Mundial amb prou feines s’havia fet servir com a comunicació entre els comandaments i les trinxeres, havia mutat en eina cabdal de propaganda política. “Es triste: pero hay que confesarlo: en España hemos tenido abandonado un aspecto de la lucha importantísimo, como es la radiodifusión para nuestra propaganda. Las emisoras españolas son meras instalaciones de aficionados. (...) Nuestras emisoras, comparadas con las de los demás países, son infantiles juguetes para niños (...) La guerra no solamente se gana con el estampido del cañón en los frentes de batalla, sinó con la palabra cálida y verdadera, esparcida por el Globo”, es pot llegir, sota el títol Combates radiofónicos, al diari anarquista Solidaridad Obrera el 17 de desembre de 1936...

Partits i sindicats no trigarien a crear o ocupar emissores un cop esclatada la guerra. El 31 d’agost engegarien els comunistes amb Radio PCE des de Madrid. A l’altre bàndol, amb l’ajut de tècnics italians i alemanys, el 19 de gener de 1937 ho faria Radio Nacional de España. A Catalunya, per aquest ordre, es crearien Radio CNT-FAI, Radio POUM, Ràdio PSUC, Ràdio ERC i Radio UGT. La dels anarquistes era al quart pis de la seva seu, a Via Laietana, 32-34, l’antic edifici de la patronal Fomento Nacional del Trabajo que havien requisat ben aviat, el 23 de juliol de 1936. Compartien planta amb un inquietant Comité de la FAI de Investigación, la Sección de Heridos i amb Cinematografía, Teatro del Pueblo i l’Oficina de Propaganda. Ho detalla l’historiador Ferran Aisa (Barcelona, 1948) a ECN 1 Radio CNT-FAI Barcelona. La voz de la Revolución (Entreambos), on, després de vuit anys de colossal tasca de recollida, ofereix per primer cop material inèdit amb una selecció de textos, al·locucions, entrevistes i reportatges que va emetre l’emissora confederal en la seva tan curta com intensa vida.

La ràdio formava part, precisament, de l’Oficina de Propaganda, versió roig-negra dels centres d’agitprop dels comunistes o del seu equivalent de la Generalitat, l’impecable Comissariat de Propaganda de Jaume Miravitlles. Nascudes el mateix juliol de 1936, l’Oficina funcionava com un autèntic hòlding comunicatiu i agència de premsa oficial alhora, on es van arribar a concentrar en un mateix període quatre diaris —Solidaridad Obrera, el confiscat L’Instant, el col·lectivitzat La Veu de Catalunya i, des de febrer de 1937, el vespertí en català Catalunya— i el Boletín de Información de la CNT-AIT-FAI, que es repartia gratuïtament i arribava a les redaccions d’altres diaris. El vaixell insígnia era Solidaridad Obrera, que amb la guerra va passar de 31.000 exemplars a convertir-se en el de més tirada a Catalunya, amb 220.000, el 15% dels quals es duien al front. Anava a 16 planes perquè, a diferència dels competidors, no tenia problemes de paper: el sindicat era el que dominava el sector de les Arts Gràfiques. L’home fort de tot plegat era el periodista de Zamora Jacinto Torio, Toryho, a Barcelona des de 1934, director de l’emissora i, des de novembre de 1936, també del diari. La ràdio acabaria emetent l’espai Solidaridad Obrera hablada, que és qui, literalment, donarà veu a la línia editorial de la capçalera.

Les emissions d’ECN 1 Radio CNT-FAI Barcelona van arrencar oficialment el 3 de setembre de 1936, després d’alguna provatura a mitjan agost. S’escoltava en dues freqüències (ona extracurta i ona normal) i va tenir banda musical pròpia. Va començar emetent des de les 5 de la tarda fins a mitjanit, horari que ampliaria als matins al cap de poc temps, per poder competir especialment amb Radio Barcelona.

La seva programació era, segons Aisa, “la més coherent i ferma” de totes les emissores polítiques, amb butlletins informatius, discursos, entrevistes... tot i que l’historiador n’ha sentit ben poc de tot plegat: “De gravacions en queden poques, fora d’alguna cosa als arxius de la CNT a Amsterdam; majoritàriament, de les famoses i exitoses conferències al cinema Coliseum que va enregistrar l’empresa Fono Reclam”, resumeix. La clau de volta per recuperar el material va ser l’existència al sindicat d’un notable equip de taquígrafs que anaven transcrivint bona part del que s’emetia, ja fos per a Solidaridad Obrera com, fonamentalment, per al Boletín..., que és d’on Aisa, estudiós del moviment anarquista (La cultura anarquista a Catalunya; Ateneu Enciclopèdic Popular 1902-1999...) ha anat extraient els documents i repicant-los.

“Nos dirigimos a la CNT-FAI para decirles que, si controlan la economía de Cataluña, deben organizarla como es debido”, es queixa amargament Durruti de la seva gent a la ràdio

<CS8.6>A les emissions, que traspassaven les terres catalanes i que s’obrien i es tancaven amb els himnes llibertaris Hijos del pueblo i A las barricadas, era freqüent sentir set o vuit llengües: des de l’anglès o el francès fins al noruec, el búlgar, l’àrab i, és clar, l’esperanto. El fil conductor lingüístic, però, era majoritàriament el castellà, amb espais com els noticiaris de guerra (en especial, el de 20 a 21.30 hores) bilingües amb el català. El desembre de 1936, l’emissora i Solidaridad Obrera ho explicaven en el fet que la guerra havia dut a Barcelona “gran número de ciudadanos españoles que no entienden, o lo entienden a medias, el catalán”; i també que la majoria de les emissores locals ja emetien en català. Per això no s’estaven de reclamar que la competència ho tingués present: “Rogamos que las emisoras radiofónicas de las cosas verdaderamente importantes o simplemente interesantes se hagan en los dos idiomas: en catalán y castellano. Nadie debe sentirse molesto por este ruego”.

Aquest prec és la punta d’un dels icebergs temàtics que deixa al descobert la transcripció de les emissions: la posició de l’anarquisme amb el català i Catalunya. “Se me propuso que la enseñanza se diera en catalán, empequeñeciendo la humanidad (...) Antes que el catalán, cien veces el esperanto”, cita del pedagog Ferrer i Guàrdia en un text-locució de Floreal Ocaña (novembre 1936), que no dubta a assegurar que “con el cultivo obligatorio del lenguaje nacional en todas las escuelas de Cataluña se busca infiltrar el espíritu nacionalista en el pueblo”, en el seu benentès que “nacionalismo es camino que lleva al fascismo”.

Un pas més enllà anava l’escriptor i periodista Federico Urales, pare de la ministra anarquista Federica Montseny i assidu de l’emissora, quan tot recriminant en els parlaments del sisè aniversari d’ERC l’oblit del federalisme i d’Espanya, afirmava: “Es muy cómodo, por no decir desleal, recomendar a las extremas izquierdas antifascistas que solo se preocupen de ganar la guerra, mientras ellos ponen dificultades a la victoria con su falta de entendimiento y con la propaganda de sus doctrinas nacionalistas”. Ho deia a falta de poc més d’un mes dels Fets de Maig.

“Hijos de Cataluña: la CNT y la FAI no son enemigos de Cataluña, como insensatamente se ha propagado. Cataluña es la cuna de la CNT, de la FAI, que llevan el federalismo en la médula. Pero es el suyo un federalismo sin fronteres, sin barreras que dividen, sin egoismo de terruño”, s’esforça per matisar el mateix Toryho al juliol, tot just començada la guerra. En aquest context s’ha d’entendre, com justifica el mateix director, que CNT-FAI no faci ofrenes florals a Rafael Casanova amb motiu de l’11 de setembre de 1714, resultat d’un conflicte que “por ingenuidad, solamente por ingenuidad, Cataluña cometió el grave error de tomar parte en una guerra entre dos tiranos, colocándose al lado del austríaco contra el Borbón, porque Inglaterra y Austria le prometieron conservar íntegros los privilegios catalanes”.

És més, cal fer-ho ben patent més enllà de l’Ebre, perquè no es digui que els catalans van a la seva: “Tengo la misión, ante todo, de traer a Madrid el saludo de los catalanes que se baten en los frentes de Aragón y que se baten dentro de Cataluña, pugnando por reconstruir un pueblo”, dirà la ministra Montseny. “Cataluña se siente y se sentirá solidaria con el resto de España, con los que se baten por la misma causa que nosotros mismos”.

La gran preocupació dels anarquistes, però, com desvetlla la selecció feta per Aisa, és la necessitat d’unitat entre les esquerres i especialment entre ells i els comunistes, i, gairebé com a conseqüència, la disciplina, tant al front com a la rereguarda, molt més greu aquí. Les gravacions mostren que és el líder màxim, Durruti, qui carrega més fort, fins i tot contra els seus. És lògic: som a novembre, han passat cinc mesos de guerra i es preveu que això va per llarg i que no serà bufar i fer ampolles. “Me dirijo a las organizaciones y les pido que se dejen de rencillas y de zancadillas. Los del frente pedimos a los dirigentes que sean sinceros. No es suficiente con que nos envíen cartas al frente alentándonos (...) Se tienen que dar cuenta los dirigentes de que si esta guerra se prolonga mucho, hay que empezar por organitzar la economía de Cataluña (...) Nos dirigimos a la CNT-FAI para decirles que, si como organización controlan la economía de Cataluña, deben organizarla como es debido. Y que no piense nadie ahora en aumentos de salarios y en reducciones de horas de trabajo...”. O sigui, val que primer sigui la revolució (“la Revolución política, en su conjunto universal, apenas si se ha rozado ligeramente”, es lamenta l’anarquista Joan Peiró, ministre d’Indústria, l’octubre de 1936; “los esfuerzos se hacen para defender la Revolución española, que no es la República democràtica”, s’insistirà el febrer de 1937), però alerta amb la guerra.

I és que Durruti parla des d’on xiulen les bales de debò, perquè l’Oficina de Propaganda de la CNT-FAI té cinc equips mòbils, equipats per poder passar informació per telèfon o fer connexions amb ràdio des de primera línia de combat, com es notarà en els seus informatius. La intervenció de la gran icona anarquista té un to molt diferent de l’inici, quan comenta divertit el que diuen de la seva temible Columna els soldats desertors franquistes: “Les dicen que cortamos el pecho a las mujeres y me preguntan: ¿verdad que violas a las mujeres, les cortas los pechos y eliminas a los ancianos?”.

"Por encima de todo, que cese el fuego. ¡Deponed las armas, abrazaos como compañeros!", es demana en ple Fets de Maig

Tampoc és el Durruti irònic i juganer que reflecteix un reportatge de setembre, on casa dos milicians de la seva tropa: no els dona la benedicció “porque ni vosotros ni nosotros creemos en ella”, i tampoc cap document perquè “si el amor muere en vosotros, ningún documento, por muchas firmas que llevase, podría resucitarlo”. Això sí: els dona 100 pessetes i un permís de cinc dies, ni un més, però. Quan mori, Montseny recordarà per la ràdio que no es posà les seves botes fins que n’hi havia per a tota la seva tropa, que, amb la marxa urgent dels primers dies, anava amb espardenyes.

La tercera gran obsessió que destil·len les ones roig-negres és trencar amb la imatge de rebels, de díscols, de deslleials amb els governs de la Generalitat i de l’Estat. I amb la seva imatge d’incontrolats, a partir de les seves temudes Patrulles de Control a la rereguarda. “Cuanto se haga al margen del Comité de Milicias Antifascistas será un atropello. Y la FAI està dispuesta a acabar con los grupos de inconscientes, fuera del control de nuestra Organización, que quién sabe con qué fines deshonran el movimiento revolucionario del pueblo (...) La FAI declara que no tan solo no tiene nada que ver con estos excessos, sino que está dispuesta a atajarlos de una manera radical y enérgica”, es llança en un comunicat del darrer dia de juliol de 1936. “Se ha hablado de cárceles clandestinas y hasta de cementerios, pero las Patrullas de Control no tienen cárceles sino lugares de detención, de lo cual está informada y al corriente la Junta de Seguridad Interior; los elementos de la CNT nunca han actuado de manera incontrolada”, diu en una entrevista, és clar, un responsable d’una de les patrulles. “En los frentes, compañeros, ha de haber no solo coraje y heroísmo, sinó también disciplina”, es reclama també un mes després.

Tot acabarà quan els Fets de Maig, en què, a falta de diaris perquè tenen problemes per sortir, la ràdio serà cabdal. El discurs té, sorprenentment, un to moderat i centrat. “Calma y serenidad”, es demana el mateix 4 de maig, perquè és evident que es tracta d’una “conspiración fraguada contra la CNT”, una “contrarrevolución disfrazada de antifascismo”. “Pesa sobre nosotros la bíblica maldición de Caín y Abel. No sé entre los que estamos aquí quién es el Caín y quién es el Abel”, diu dramàticament l’anarquista Joan García Oliver, ministre de Justícia, que fins i tot evoca el testament de Durruti si es guanya la guerra. “Por encima de todo, que cese el fuego (...) Deponed las armas, abrazaos como compañeros”, cridarà inutilment....

“Que els anarquistes no estaven al costat de la República és un mite que s’ha fet córrer; la línia oficial sempre va ser-hi lleial i va intentar controlar el descontrol de grups de desesperats”, reafirma a partir de les emissions Aisa. “El que sí que veien és que els anaven traient totes les fites revolucionàries aconseguides: les milícies, les patrulles de control...”.

La programació quedarà reduïda com als inicis, a partir de les 5 de la tarda. I al final del procés de depuració que la República engegà després de les revoltes (especialment contra la CNT i el POUM), el 16 de juny de 1937 es va clausurar la ràdio anarquista, com totes les altres polítiques.

Hi ha testimonis que diuen que el 26 de gener de 1939, quan van entrar les tropes franquistes, l’ECN 1 Radio CNT-FAI Barcelona va tornar a emetre. Aisa ho desmenteix: “Havia quedat dempeus el servei de megafonia amb altaveus de botzina a les parets de l’edifici i, possiblement, les joventuts anarquistes hi deurien posar un disc; l’emissora s’havia traslladat a França i deixat en mans d’amics, en espera de temps millors”. Aquells temps trigarien molt i, en el seu cas, no tornarien mai més.