Catalunya i el país dels soviets

a fa cent anys, Rússia era molt més lluny que avui. Els prop de 3.000 quilòmetres de distància amb Catalunya la convertien en un escenari molt llunyà i exòtic per als catalans. De fet, no es compartia ni el calendari, i per això la històrica Revolució d’Octubre, iniciada la nit del 25 al 26 en el calendari rus, era en el català la del 6 al 7 de novembre. Desconeguda i llunyana, en pocs dies es va fer ben present quan Rússia es va convertir en el país dels soviets. Ningú va restar indiferent a aquells dies que trasbalsaren el món, com va titular amb encert el seu llibre-reportatge el nord-americà John Reed. La nit de la insurrecció a Petrograd (després Leningrad i ara altre cop Sant Petersburg) no hi havia cap català a la vella capital de l’Imperi rus que pogués narrar, a diferència del periodista nord-americà, el que passava. Tanmateix, hi havia un personatge que anys més tard sí que sabria molt bé què eren Barcelona i Catalunya. El cap de les forces que van assaltar el Palau d’Hivern era Vladímir Antonov-Ovseenko, un nom que aleshores no deia res als catalans però que gairebé 20 anys després esdevindria cònsol de l’URSS a Barcelona durant la Guerra Civil.

Com explica amb prou detall al nou llibre La Revolució Russa i Catalunya (Eumo) l’historiador Josep Puigsech —el millor especialista en el tema—, en aquells dies de tardor de 1917 les notícies que arribaven eren escasses, moltes vegades confuses, i sempre amb un retard de dos o tres dies. Arribaven a través de les agències internacionals, que van batejar el que passava a Petrograd com “la revolució dels maximalistes”.

Vist des de Catalunya, la línia que separava detractors i partidaris dels maximalistes no era només ideològica, sinó que també hi influïen molt les expectatives sobre què faria Rússia en la Gran Guerra que estava en marxa. Podia ser Alemanya qui es veiés afavorida en cas que la Rússia revolucionària deixés de combatre? O podia ser un cant al pacifisme que havia fracassat a tot Europa el 1914 en iniciar-se la guerra? Per a alguns republicans catalanistes, una retirada russa s’entenia com una traïció als aliats, amb els quals estaven tan identificats. Obsedits pel combat bèl·lic, a les pàgines del diari republicà El Diluvio es referien despectivament a Lenin “con su guardia roja y su reata de maximalistas, limpiabotas del káiser”, i al conjunt dels bolxevics com a “ministros honorarios del sátrapa del casco puntiagudo. La revolución hay que hacerla en el frente, no en Petrogrado ni en Moscú; hay que hacerla peleando con los infames tedescos, no peleando con el batallón femenino (...) A las trincheras, pues, cobardes, gandules”.

El catalanista Antoni Rovira i Virgili era qui seguia i coneixia amb més detall tots els esdeveniments de la revolució. Tot i que el seu llenguatge era menys agressiu que el dels col·legues d’El Diluvio, també patia per si una retirada russa pogués donar ales als alemanys. Un factor, però, faria que matisés la seva posició, quan va fer entrar en joc la qüestió nacional i va aplaudir el que considerava alliberament nacional de territoris que havien format part de l’Imperi rus, des de Finlàndia fins a Lituània o Armènia.

Inicialment, els dubtes sobre el caràcter de la revolució no eren petits. No se sabia ben bé què eren els soviets ni el Partit Bolxevic, encara que els sectors conservadors atiaven la por a la revolució, fos quina fos la seva naturalesa. La revolució va trobar entusiastes partidaris en les files dels obrers de la CNT, que interpretaven el que succeïa en la llunyana Petrograd com una revolució popular, que no identificaven ni com a comunista ni com a llibertària. Per a ells aquella revolució popular significava l’alliberament de l’explotació econòmica, sobretot dels pagesos russos, i de l’opressió política. Per això la capçalera anarquista Solidaridad Obrera escrivia: “Los rusos nos indican el camino a seguir. El pueblo ruso triunfa: aprendamos de su actuación para triunfar a nuestra vez arrancando a la fuerza lo que se nos niega”.

És clar que en aquells primers mesos encara no sabien ben bé quines eren les intencions dels bolxevics, als quals encara no volien considerar comunistes. Per això el maig de 1918 reconeixien a Tierra y Libertad que “nos es aún desconocido, casi en absoluto, el desenvolvimiento de ese movimiento único quizá en la historia del mundo”. Incertesa i desorientació que es derivava també de la manca de notícies fidedignes. Com és ben sabut, la revolució va donar pas ràpidament a una guerra civil que enfrontà l’Exèrcit Roig i l’Exèrcit Blanc. Òbviament, tot el conservadorisme català es posava de la banda dels contrarevolucionaris; els republicans i els socialistes també estaven majoritàriament contra la revolució, però no volien el retorn dels tsars i sobretot posaven per damunt de tot la victòria aliada a la Gran Guerra.

Les incerteses sobre el caràcter de la revolució es van esvair amb la creació de la III Internacional, que va celebrar el seu primer congrés el març de 1919. Ara la revolució s’explicitava en clau comunista, però a Catalunya el primer partit comunista no va néixer fins a 1924. Això vol dir que inicialment els nuclis interessats en la Internacional no eren pròpiament comunistes. Els qui estaven captivats per un o altre aspecte de la revolució ara havien de prendre partit. Per això, la CNT va enviar Ángel Pestaña com a delegat a la Internacional, mentre que altres dirigents, entre els quals hi havia Andreu Nin, van ser enviats al congrés fundacional de la Internacional Sindical Roja, el 1921.

En tornar, Pestaña va fer un informe contundent: la revolució que havia fet el poble rus havia estat desvirtuada pels bolxevics, que l’havien convertit en una dictadura del partit únic. Acabava així l’adhesió de la CNT a la Internacional, tot i que algun dels seus membres abracés les tesis comunistes, com va ser el cas de Nin, que es va convertir en el català més implicat en el moviment comunista al llarg de la dècada de 1920, amb càrrecs de gran rellevància.

Un cop consolidada la revolució, amb la creació de la Unió Soviètica el 1922, el nou estat es va convertir en l’aparador d’un nou model social i polític que tothom volia conèixer. A Catalunya va esdevenir un referent per a tothom, tant per als qui hi veien un somni realitzat com per als qui hi trobaven la condensació de tots els perills per a l’ordre social; i també per als qui volien observar tècnicament el model soviètic.

No obstant això, Rússia seguia estant molt lluny, i no es va fer present d’una manera contundent fins el 1936. El compromís soviètic amb la República amenaçada va suposar el moment de màxima identificació entre la revolució i Catalunya, com va quedar certificat als carrers de Barcelona el novembre de 1936, quan més de 300.000 persones van desfilar commemorant el dinovè aniversari de la revolució davant d’Antonov-Ovseenko, que havia comandat ni més ni menys que l’assalt al Palau d’Hivern.

Viatges en blanc i negre

La revolució ho va trasbalsar tot, i precisament per això va generar un interès enorme entre els coetanis. Per a alguns, pura curiositat; per a d'altres, les ànsies de conèixer de primera mà una esperança política; també hi havia qui volia confirmar totes les pors. Pràcticament tots necessitaven intèrprets per fer-se entendre i sempre van conèixer el nou país molt mediatitzats pels acompanyants soviètics. Fos com fos, la força d'atracció era potentíssima, i un munt de catalans van desfilar pel país dels soviets. D'alguns se n'ha parlat força, des del dirigent anarquista Ángel Pestaña fins al futur president de la Generalitat, Francesc Macià, passant per Andreu Nin, Josep Pla o Antoni Rovira i Virgili; d'altres menys. Ja en els anys trenta es feien viatges turístics organitzats que incloïen l'assistència a la desfilada d'aniversari de la revolució a Moscou. Algunes mostres significatives i ben diferents, en bona part extretes del recent llibre publicat a L'Avenç, Viatge a la Rússia soviètica. Visions catalanes de l'URSS (1920-1941), podrien ser les següents:

Blasi, Francesc. Escriptor i excursionista, quedà fortament impressionat pel desplegament propagandístic de la revolució, i així ho va escriure al seu Viatge a Rússia passant per Escandinàvia (1929): "Gairebé tots els diumenges tenen lloc manifestacions populars, immenses i calmoses, amb vagues descripcions escrites sobre draps vermells; enterraments solemnes dels comunistes amb la caixa vermella circulen al bo del dia entre la multitud expectant (...) totes les festes acaben amb el cant de La Internacional; els cinemes projecten episodis de la Revolució amb la glorificació de Lenin per apoteosi". També descriví la seva visita a la tomba de Lenin: "Sens dubte hi ha la convicció que el culte, adreçat a la conservació de les relíquies d'aquest home, és l'únic mitjà de fortificar la Revolució. Fins quan durarà la immortalitat de Lenin?".

Carner Ribalta, Josep. Acompanyà Macià en el seu viatge de 1925 per aconseguir suport a la causa independentista catalana i s'allotjà a l'hotel Lux, destinat a delegacions estrangeres. La descripció que en fa és molt significativa del Moscou d'aquell moment: "L'hotel és un vell casalot feixuc de deficiències. Si fóssim escriptors d'un país capitalista enviats a l'URSS a fer un reportatge desfavorable, diríem que es veu ben clar que premeditadament, en aquest hotel, hom ha volgut destruir el confort que ofereixen els hotels burgesos de tot el món. La veritat és que, a causa de l'aïllament amb què les potències occidentals han mantingut Rússia de la revolució bolxevic ençà, no hi ha hagut manera de fer cap reparació a cap edifici: ni un clau, ni un vidre, ni una aixeta no han pogut ésser importats en aquests vuit anys".

Gómez, Helios. Dibuixant i pintor que va viure durant dos anys a la Unió Soviètica, de 1932 a 1934, trobava fantàstica la vida a Moscou, fins al punt d'explicar als lectors del diari La Rambla que "en cap ciutat del món crec que s'hi pot viure avui amb tanta felicitat. La gent hi riu per qualsevol cosa, amb rialla clara de nounat: al club, al teatre, a la fàbrica, pertot arreu una rialla franca i sana sacseja les persones amb força cordial; sembla com si la rialla hagués estat també col·lectivitzada". També s'interessava per la força propagandística del cartellisme; amb motiu d'un congrés de pagesos es fixava en els "cartells de colors forts al·lusius a la higiene (...) Els camperols es quedaven bocabadats davant dels cartells i tractaven de desxifrar el text, atraient i senzill i àdhuc marxista, que explicava molt gràficament com havien de rentar-se la cara".

Pestaña, Ángel. Va ser el primer sindicalista que va anar a Rússia, el 1920, per participar en el segon congrés de la III Internacional. No va ser fàcil; va haver de superar el cordó sanitari que havien establert molts països i va tardar un mes per arribar-hi. Va escriure els records el 1924. En trepitjar terra russa "entraba en el país del encanto revolucionario", encant que després va considerar desvirtuat per la gestió dels bolxevics. Pestaña va poder entrevistar-se amb Lenin i Zinoviev, i també amb l'anarquista Kropotkin. S'hi va estar quatre mesos. Es queixà amargament de la nacionalització: "Tierras, talleres, casas; todo cuanto puede servir a la vida económica de los pueblos, dejaba de pertenecer al común, a todos, al pueblo, para pasar a ser propiedad única e inalienable del Estado".

Pi i Sunyer, Carles. Viatjà el 1931 amb una delegació de la nova república espanyola per estudiar l'economia soviètica i possibles intercanvis comercials. Va arribar a zones poc concorregudes, com el Caucas, on visità una refineria de petroli, "moderníssima, amb els dispositius més recents, els aparells més costosos, les tècniques més perfeccionades. Grans bastides metàl·liques, bateries de calderes, rengles d'alts cilindres amb casquets esfèrics...", alhora que destacava la implicació dels tècnics, que lluïen l'ordre civil de Lenin, "ço que demostra l'esforç realitzat i els resultats obtinguts que ens expliquen amb un legítim sentiment d'orgull".

Valls i Taberner, Ferran. L'historiador i polític de la Lliga va enrolar-se en el creuer internacional del vapor Cap Polonio a Escandinàvia i Rússia l'estiu de 1928. En tornar va escriure a La Veu de Catalunya, mostrant una impressió força negativa. Després de visitar Leningrad, deia: "La impressió que ens causà la visita dels carrers de Leningrad que anàvem recorrent era tristíssima; l'aire de pobresa i d'abandó que dominava en aquelles vies produïa un efecte veritablement lamentable", però no igual per a tothom: "No existeix pas l'elegància ostentosa, però no hi ha tampoc una igualtat comuna, sinó que a través de l'aspecte exterior de la indumentària es poden assenyalar bé diverses categories de gent".

Vandellós, Josep Antoni. Economista i controvertit demògraf, travessà Rússia el 1931 amb el transsiberià de camí cap a Tòquio i es fixà en el que ell en deia la lluita per desenvolupar econòmicament el país: "En aquesta lluita, com en tota guerra, hi ha entusiastes i resignats, no hi falta el crit que s'estila en aquestes circumstàncies: "Moscou espera que cada home complirà el seu deure; a les fàbriques, a les estacions, als edificis públics hi ha cartells amb màximes que tendeixen a mantenir viu l'entusiasme. Existeix una exaltació evident en la joventut comunista, d'on surt un nou idealisme materialista, un misticisme del treball barrejat d'un fort esperit nacionalista".