Ens deuen una explicació

Les coses comencen a posar-se al seu lloc a Catalunya. Però no cadascú és al seu lloc. Alguns ens deuen una explicació.

Quan dic que les coses comencen a posar-se al seu lloc no pretenc insinuar que la crisi catalana està en vies de solució. Malauradament, la convivència civil i el progrés social i econòmic estan seriosament afectats, trigaran a recuperar-se. El dany és considerable i les ferides sempre cicatritzen lentament.

L'aplicació del famós article 155 de la Constitució segur que generarà tensions i insubmissions. Tot això encara està per veure i probablement les emboscades als col·legis de l'1 d'octubre es repetiran en contextos molt diferents. Puigdemont acatarà la seva destitució? Abandonarà mansament el seu despatx del Palau de la Generalitat? Com rebran alguns funcionaris els seus nous superiors jeràrquics? Sens dubte, hi haurà de tot. Alguns estan desitjant que arribin, d'altres dubten sobre quin paper han d'adoptar, uns tercers els veuen com a objectius que cal combatre.

Aquests nous superiors hauran d'utilitzar molt de tacte i mà esquerra, limitar-se a assegurar que les lleis es compleixin i no excedir-se en l'objectiu per al qual han estat designats: restablir l'ordre constitucional i garantir que l'Administració pública ha de servir “amb objectivitat els interessos generals” i actuar “amb submissió plena a la llei i al dret”, tal com prescriu l'article 103.1 de la nostra Constitució. Després d'aquests anys d'arbitrarietat polititzada, de desprestigi oficial de la Constitució i de les lleis, dels jutges i les seves sentències, tornar al funcionament regular de les institucions no serà una tasca fàcil ni còmoda.

No obstant això, insisteixo en la primera idea: les coses comencen a posar-se al seu lloc. A què em refereixo? Al fet que algunes mentides, postveritats (o puigveritats, segons l'acudit de moda) comencen a revelar la seva absoluta falsedat. Alguns, molts, de fet, ja argumentàvem contra aquestes falses idees i fets, però després en sortien d'altres que, impertèrrits, les afirmaven com a certes amb una seguretat sorprenent: tant polítics, com experts (sic), periodistes, columnistes o tertulians. Bombardejaven diàriament els seus lectors i audiències amb enganys a l'estil goebbelsià i, com que aquest sistema de propaganda no falla, el bon home del carrer, és a dir, una immensa multitud que confia que allò que diu la majoria és la veritat, els feia cas i s'ho creia.

L'economia catalana havia d'experimentar una excitació impressionant amb la independència. Ara sabem que les empreses fugen, les inversions es retreuen i l'horitzó és molt pitjor que abans. Tot això sense independència, només per por de la seva mera possibilitat. També deien, sense despentinar-se, que Catalunya té dret a l'autodeterminació, a decidir el seu futur com a Estat separat d'Espanya. Fins i tot la llei de referèndum, aprovada tan irregularment el 6 de setembre, com qui diu fa quatre dies, té com a objectiu regular el dret d'autodeterminació de Catalunya. Autoritats incontestables de la comunitat internacional han respost recentment que Catalunya no reunia, ni de bon tros, les condicions per ser subjecte del dret a l'autodeterminació. També certs espavilats sostenien que un nou Estat català es quedaria a la Unió Europea. A Oviedo ho van desmentir divendres Juncker, Tajani i Tusk, els tres actuals caps visibles de la UE, durant el solemne acte del lliurament dels premis Princesa d'Astúries.

En realitat, no calia fer aquestes declaracions per desmentir-ho, ja que en els últims anys se n'havien fet moltes altres, qualsevol que sabés una mica d'economia i dret sabia perfectament que els defensors de l'independentisme mentien, mentien sense parar, demostraven amb enganys la seva deshonestedat intel·lectual. Em refereixo sobretot als considerats experts, als professors d'economia, de dret públic, de ciència política, de relacions internacionals. I si alguns mentien, molts altres callaven, s'escapolien i amagaven el cap sota l'ala, mentre conservaven càrrecs públics molt ben remunerats o aspiraven a exercir-los.

Doncs bé, tots aquests personatges tenen nom i cognoms, podríem fer-ne la llista. Són, per acció o omissió, els autors intel·lectuals d'una aventura perillosa i inútil que ha portat Catalunya a un atzucac, ha deteriorat la convivència civil entre catalans i amb la resta d'espanyols, ha perjudicat el progrés econòmic i social, ens ha fet fer el ridícul davant del món i ha compromès el nostre futur. No se'ls ha de perdonar, tanta irresponsabilitat no els ha de sortir gratis, com a mínim ens deuen una explicació.