Catalunya a la tardor

Aquest article és per a un amic estranger inquiet, que em formula en privat unes preguntes que normalment els periodistes no ens fem en públic. Som ja a les portes de la independència catalana? Serà Catalunya un nou país amb fronteres, aranzels, moneda pròpia i exèrcit, fora de la UE i de l'OTAN? O hi haurà abans una intervenció militar espanyola i fins i tot el risc d'una nova guerra civil?

Res de tot això succeirà, li dic. Però el que sí que passarà i està ja succeint és que hem entrat en una crisi llarga i confusa, en la qual tots, catalans i espanyols, sortirem perdent, a més de patir i de barallar-nos entre nosaltres.

Catalunya no tan sols no serà independent, sinó que sortirà disminuïda i afeblida, amb menys força per negociar en l'inevitable intent de recuperar el consens constitucional que ha de produir-se. Espanya també deixarà molts pèls a la gatera, sobretot pel que fa a la seva imatge, al prestigi de les seves institucions i a l'atractiu de la seva brillant història de recuperació de la democràcia i d'obertura al món.

Un altre amic, aquest català, em va recomanar molt encertadament que retinguéssim molt bé les condicions de vida i de benestar que hem conegut perquè ja no tornaran mai més: les empreses que s'han anat -els dos grans bancs catalans i 800 empreses més darrere-, els vells partits ara disminuïts i destruïts, les institucions autonòmiques desprestigiades i intervingudes, els mitjans de comunicació abans compartits, l'alegria de viure i la convivència en una societat plural i ara entristida i dividida ...

En unes poques setmanes, des del 19 d'agost, han passat coses que mai haguéssim imaginat. Primer, els atemptats d'aquella jornada tràgica, perpetrats per joves musulmans aparentment integrats. Després, els seus nocius efectes sobre la societat catalana, amb explícites i insòlites divisions entre les diferents policies; l'aparició d'una estranya i probablement programada idolatria cap a la policia catalana; i, al final, la manifestació que havia de ser de rebuig al terrorisme i va ser manipulada per humiliar al Rei i al Govern amb l'exhibició de banderes secessionistes i eslògans, com "les vostres polítiques, els nostres morts", que atribuïen al Govern espanyol la responsabilitat de els atemptats.

Després, entre el 6 i el 8 de setembre, el pitjor de tot, un assalt a la legalitat constitucional i un cop a l'Estatut d'Autonomia per part d'una majoria parlamentària independentista de 72 diputats sobre 135, formada per la coalició burgesa Junts pel Sí i l’extrema esquerra assembleària de la CUP. Fent cas omís als lletrats del parlament, al Consell de Garanties Estatutàries i al Tribunal Constitucional espanyol, el Govern de Carles Puigdemont va vulnerar fins i tot el reglament i els drets de l'oposició per aprovar dues lleis que havien de permetre la celebració d'un referèndum d'autodeterminació el primer d'octubre i proclamar la república catalana independent a les 48 hores.

És difícil explicar als amics de fora com ha pogut arribat tan lluny el Govern català en la seva interpretació populista d'una democràcia sense regles, que atén a les manifestacions al carrer i a les organitzacions extraparlamentàries que s'arroguen la representació popular. Tampoc és fàcil explicar-los el que va succeir l'1-O, en una mena de plebiscit de mobilització contra el Govern de Rajoy, que va ser incapaç d'impedir la seva celebració pacíficament i va acabar enviant a una policia antiavalots que tampoc va poder impedir-ho, tot i l'abundant i indiscriminat ús de la força.

Tot d'una, va emergir la pitjor imatge d'Espanya, la del franquisme repressor, davant l'estupor d'uns i la satisfacció d'altres; una victòria propagandística que immediatament va tenir la seva contrapartida en la realitat, almenys des de tres angles: el de les empreses que van votar amb els peus davant la versemblant independència; el de les institucions i governs europeus, que han fet pinya amb Rajoy i s'han declarat hostils a la secessió; i el de la meitat no secessionista de la societat catalana que per primera vegada ha sortit massivament al carrer.

Quant de temps durarà aquesta descomposició política? Quines conseqüències tindrà la intervenció de l'autogovern mitjançant l'article 155 de la Constitució? Quins resultats produirà en la democràcia espanyola i en la bona marxa de l'economia? Hi haurà una reacció centralista i conservadora? Aquestes són les noves preguntes que sens dubte em formularà el meu amic. Encara no puc avançar-ne res, però li dic que Catalunya ja està en plena tardor i que després arribarà l'hivern, quan enyorarem la llum de l'estiu que no tornarà.