Encara seguim sent-hi a temps

Malgrat tot, encara queda marge. La destitució del Govern català sencer i la limitació de funcions del Parlament de Catalunya no seran efectius fins que no l'aprovi el ple del Senat al final de la setmana vinent. Quan passi, les dues màximes institucions de l'autogovern català quedaran en mans del Govern central. No es toquen de moment les competències autonòmiques, però es fa una cosa molt més dràstica i efectiva, com és assumir des de Madrid els poders catalans.

Mentrestant, l'encara president de la Generalitat té una opció a les seves mans per evitar que el Senat aprovi una mesura tan transcendental i és, ni més ni menys, la d'assumir els quatre objectius que es proposa Rajoy en la seva decisió d'aplicar l'article 155 . Això vol dir, fonamentalment, convocar immediatament eleccions autonòmiques i convèncer Rajoy que es tornarà a la legalitat i es recuperarà la normalitat i la convivència, a més de donar un senyal fort als mercats i als inversors i empresaris respecte a la bona marxa de l'economia catalana.

Res indica que Puigdemont sigui capaç d'entrar en aquesta lògica, que bona part dels seus seguidors entendrien com la d'una rendició. Però hi ha poderoses raons per evitar que culmini el procediment llançat ahir per desposseir les dues institucions més importants de la Generalitat dels seus poders. La primera, i més important, és preservar l'actual grau d'autogovern, el més gran de la història de Catalunya i un dels més amplis que pugui observar-se en els Estats descentralitzats al món. La sostracció de poders des de Madrid per l'aplicació del 155 produirà una mutació autonòmica que necessàriament acabarà afectant les competències catalanes i que repercutirà en el conjunt de l'Estat autonòmic.

Hi ha més raons per a la rectificació. Faria bé Puigdemont de pensar en el futur dels catalans a la vista de la catàstrofe empresarial que ha desencadenat amb el seu menyspreu de la seguretat jurídica. També faria bé de pensar en les ferides infligides a la convivència amb la seva política divisiva i irresponsable, en comptes d’entossudir-se en l'inexistent mandat d'una majoria també inexistent obtingut en un plebiscit celebrat sense condicions i sense garanties. Només cal que convoqui les eleccions i que convenci el Senat que les celebrarà en condicions acceptables pel que fa a la neutralitat de l'Administració i dels mitjans de comunicació públics, en lloc de la vergonyosa allau de sectarisme i de propaganda que hem viscut en els últims mesos.

La història ha impartit lliçons als catalans que alguns s'entesten a no aprendre. Aquest és un país petit i sense poder suficient per fer vida a part. La seva força resideix en la seva unitat i en la capacitat per integrar els que arriben, en la disponibilitat per al pacte i en l'exemplaritat de la convivència. Ara la temptació serà l'exageració i la grandiloqüència. No som davant d'un nou 1714 ni en una nova entrada dels 'nacionals' com alguns s'han afanyat a denunciar, sinó davant l'oportunitat d'una rectificació racional i raonable que permeti consolidar l'autogovern que tenim i fins i tot pensar en nous horitzons dins d’Espanya.

Els que ho volien tot estan a punt de deixar-nos sense res. Si la consigna és llançar els catalans a una absurda resistència, buida de racionalitat i de legitimitat, estem perduts tots.