Pitjor que el Brexit

Hi ha un Brexit dur i un Brexit tou o amable. Tot i que en grau diferent, tots dos són nocius i tòxics i ni tan sols és segur que cap d’ells pugui arribar a bon port. La negociació ha estat fins ara com un tobogan. Tan aviat s'accelera i s’omple d'optimisme com s'estanca i enfosqueix fins a dibuixar el pitjor Brexit de tots, que és un final sense acord, amb una desconnexió catastròfica, dolenta per al Regne Unit i dolenta també, encara que una mica menys, per als 27.

Theresa May va aconseguir rellançar la negociació gràcies a un discurs conciliador a Florència el passat 22 de setembre. Li ha durat poc més d'un mes. El seu ministre d'Exteriors, Boris Johnson, fanàtic i popular apòstol del Brexit heavy metal, vol demostrar que el gabinet està dividit i que ell mateix pot fer-ho millor que May. Per això li ha traçat unes línies vermelles en uns articles de premsa i en les seves celebrades intervencions a la conferència anual del partit conservador, fins al punt que Manfred Weber, el cap del grup del Partit Popular Europeu a l'hemicicle d'Estrasburg, el més gran de la Cambra, ha demanat la seva destitució si els britànics volen que les negociacions de divorci arribin a bon port i dins dels terminis.

Si el moment és difícil per a la Unió Europea, per al seu Parlament és una oportunitat. L’aprofitarà amb el Brexit, que necessita la seva aprovació. I la va aprofitar ahir en una altra crisi, encapsulada en el seu país d'origen, però ara en plena implosió internacional. Abans i millor que els diputats de la Carrera de San Jerónimo, abans i millor que els diputats del Parc de la Ciutadella, a Estrasburg s'ha parlat de "la Constitució espanyola, de l'Estat de dret i dels drets fonamentals a Espanya a la llum dels esdeveniments de Catalunya ".

El Brexit va ser el primer de la sèrie. Després va arribar Trump, amb els seus vociferants al·legats antieuropeus i les seves simpaties per Nigel Farage, que volia d'ambaixador britànic a Washington. No hi va haver el tres en ratlla populista, amb Marine Le Pen a la presidència de la República i la UE en crisi de destrucció, però arriba ara la secessió catalana, rebuda per la ultradreta, Farage inclòs, com a mostra que Brussel·les és Moscou, i la UE dels 27, una presó de pobles. No és perquè el secessionisme sigui d'ultradreta, que no ho és. És perquè és essencialment populisme antieuropeu, per mètode, per projecte i fins i tot pels valors cívics que diu que defensa.

"A qui aprofitarà aquesta fractura?", s'ha preguntat el cap de files liberal, el flamenc Guy Verhofstadt. "Als antieuropeus, als que volen destruir la nostra Unió", ha estat la seva resposta. La independència catalana no es produirà encapsulada en la política espanyola, i només tindrà aparences de realitat si aconsegueix infectar Europa i amenaçar els socis europeus amb la destrucció de l'euro i la fragmentació de la Unió. La Comissió i els principals grups parlamentaris ja han donat la seva resposta a aquesta amenaça més letal que el Brexit: respecte a la legalitat constitucional i diàleg polític i, per descomptat, actuacions intel·ligents i proporcionades per restaurar l'ordre desafiat per la rebel·lió.