Juro que no estic abduït

1) Dues circumstàncies van fer que canviés d'opinió sobre la cita electoral pel referèndum impugnat pel Tribunal Constitucional. Totes dues van esgotar la meva paciència de ciutadà a Catalunya, un ciutadà que havia decidit no participar amb el seu vot en el referèndum no acordat, decidit amb una majoria simple (quan s'hauria d'haver fet per una majoria qualificada atesa la transcendència del que es proposava aprovar) al Parlament de Catalunya l'últim 6 de setembre.

La primera va ser la fal·làcia contumaç que els catalans estan narcotitzats o abduïts pel nacionalisme. I ja no diguem, els independentistes. Signatures de relleu, gent que respecto i que llegeixo sempre que puc, opinadors consagrats (en aquest mateix diari, fins i tot) han estat segregant des de fa molt de temps aquesta teoria insidiosa.

Intento fer-me una idea de com persones tan poc sospitoses de fervor independentista com Eduard Punset, per citar un exemple molt difós a les xarxes, van poder ser narcotitzats pel nacionalisme. He vist Punset a la televisió fent programes de divulgació científica d'excel·lent qualitat i em costa molt, moltíssim, veure en la solidesa del seu discurs cap tret d'alienació ideològica; intento descobrir-hi quelcom de sospitós i observo que la seva mirada no traspua aquesta espurna desmesurada i al·lucinant del que no prové d'aquest planeta (segons ens van ensenyar les novel·les de ciència-ficció), producte de l'abducció a què l'han sotmès les institucions catalanes.

Sé que el meu amic i excel·lent columnista i poeta Antoni Puigverd va anar a votar (on va veure, per cert, això que no hauria d'haver vist mai en un recinte electoral, probablement el lloc més sagrat d'una democràcia que se'n consideri). He parlat i parlo amb ell de literatura, política i els nostres nets. I mai he notat en ell cap símptoma inquietant d'abducció ideològica.

Vaig llegir l'últim llibre de Francesc Serés (La pell de la frontera) i tampoc vaig trobar-hi res que em fes veure que la seva exímia literatura estigui imbuïda de cap de les pernicioses idees que pul·lulen per l'atmosfera de Catalunya.

Llegeixo Josep Ramoneda i Joan B. Culla en aquest mateix diari i a l'Ara i em passa el mateix. És clar que les seves idees sobre el que passa a Catalunya no estan sempre en concordança amb el que un pugui pensar sobre aquesta qüestió, però d'aquí a defensar aferrissadament que estan abduïts pel que sigui (posats a estar abduïts, tant se val els qui són els agents abductors), és ja estar no només equivocats, sinó també a no utilitzar tota la intel·ligència, la sensibilitat i la bona fe necessàries per analitzar un assumpte tan complex com és la greu col·lisió entre Catalunya i el Govern del Partit Popular i els seus actius col·laboradors de C's en aquests despropòsits.

2) La meva conversió cap al vot de l'1 d'octubre passat es va reforçar inesperadament el 20 de setembre. Aquell dia van passar coses molt greus. Es va intervenir l'àrea financera de la Generalitat, mentre s'envaïa la Conselleria de Finances mitjançant un grup de guàrdies civils que no sabien el que es feien en matèria no només financera, sinó fins i tot informàtica. Aquí va prevaler, com en la resta de totes les actuacions de la Guàrdia Civil i la Policia Nacional fins al dia 1, fer-se veure en la línia més agressiva del ja tristament famós "a por ellos".

La resta ja la coneixem. Mobilitzacions de masses narcotitzades o abduïdes; desembarcament d'efectius de guàrdies civils a qui els manifestants llançaven clavells; i finalment, el diumenge negre de la democràcia espanyola de les últimes dècades: cops, sang, tortura (trencar-li a una noia els cinc dits de la mà amb absoluta premeditació i consciència de l'extrem dolor que s'infligia, això jo ho anomeno tortura), assalt i agressió a poblacions rurals amb menys de 500 habitants, i vexacions a dones. Em va ser molt difícil no anar a votar a les sis de la tarda, després de la perplexitat i la indignació que vaig anar incubant els dies anteriors al referèndum no acordat i impugnat pel TC.

3) És mentida que la societat catalana estigui dividida o enfrontada. No vaig tenir aquesta sensació quan vaig estar visitant col·legis electorals diumenge, a més del meu. Vaig veure gent votant del meu barri (Guinardó) i de la meva escala, que mai m'hauria imaginat votant en circumstàncies tan anòmales. Gent de parla castellana, gent que no comparteix fins i tot el referèndum, gent de diferents estrats socials i ideològics, tots votaven, sabent fins i tot que vindrien a por ellos.

4) L'esquerra s'ha de recompondre. I si queda temps, caldria fer que la nostra dreta fos una mica més progressista. I perdoneu l'oxímoron.