El patriarca proscrit

Es deu sentir orgullós i frustrat alhora Artur Mas (Barcelona, 1956) respecte a la fita plebiscitària o activista de l'1 d'octubre. Orgullós perquè el recorregut del procés hauria estat inconcebible sense l'impuls embrionari que ell mateix li va concedir. I frustrat perquè se l’ha relegat a un espai clandestí. La CUP l’ha declarat persona non grata pels escàndols de corrupció. I els aliats de Junts pel Sí reneguen del patriarca convergent per la incongruència estètica que suposa inaugurar la nova pàtria amb el pecat original del 3%.

Más información

El referèndum per la independència de Catalunya, últimes notícies

L’ANC diu ara que un milió seria “un èxit desbordant”

La toxicitat de Mas, de fet, el constreny a emprar-se no en la campanya del referèndum sinó en la campanya de recaptació de fons per sufragar la fiança de 5,2 milions que li ha reclamat el Tribunal de Comptes per haver desviat recursos públics a la consulta del 9-N. Comparteixen i prorrategen el mateix càstig altres autoritats del martirologi —Joana Ortega, Irene Rigau, Francesc Homs— però és Mas el principal requerit i també el més implicat en la raspallada, fins a l'extrem que el constrenyeran amb l'embargament dels seus béns.

L'emergència va predisposar que dimarts passat fes una crida a la solidaritat dels seus compatriotes. Ja es van col·locar urnes i guardioles per al sufragi de la fiança en la jornada de l'última Diada, però no acaba de reunir-se la xifra ni sembla que les penúries de Mas hagin sensibilitzat el “poble català”. Ni tan sols exhortant-lo des de posicions llastimoses: “No pot ser que molt pocs ho perdem tot. Ajudar és molt fàcil”, concedia a l'emissora RAC1.

Pensarà Mas que s'està cometent un exercici d'ingratitut? Ens consta que acudeix a les reunions del “Govern a l'ombra”, que en la seva targeta de visita posa “president del PDeCAT” —mutació catàrtica de Convergència— i que se li atorga la paraula en sentit oracular, però també Puigdemont eludeix la temptació de reanimar-lo públicament, desmentint així la teoria d'ombres segons la qual l'actual president es convertiria en una marioneta d’Artur Mas.

Rigorosament, no hauria esdevingut la hipèrbole sobiranista sense la posició mosaica d’Artur Mas. Perquè va ser ell qui va treballar l’Estatut (2006) amb Rodríguez Zapatero en temps del tripartit —Mas exercia el lideratge de l'oposició—; va ser ell qui va instrumentar la indignació de carrer (2012); va ser ell qui va trencar la vaixella constitucional improvisant la convocatòria del referèndum del 9-N (2014); i va ser ell qui va concitar 400 alcaldes, bastó en mà, quan va haver de respondre als tribunals per haver incorregut en un delicte de desobediència (2015).

Havia descobert un fervor separatista que no estava en l’ADN de Convergència Democràtica de Catalunya ni que tampoc formava part de les seves antigues conviccions —la religió més sòlida de Mas ha estat el Barça—, però sobretot va tenir l'habilitat i l'oportunisme d'encobrir-se en l'estelada quan les retallades econòmiques i els escàndols de corrupció van indignar l'opinió pública i van engendrar un assetjament massiu a la seu del Parlament.

Tant s'havia complicat aquell matí del 15 de juny (2011) l'accés a la Cambra catalana i tant bullia la indignació que Mas va recórrer a l'escorta dels Mossos i al privilegi de l'helicòpter per arribar al seu propi escó. Va sobrevolar així la marea que el repudiava. I que amenaçava la seva presidència. L'havia estrenat un any abans i la va perllongar fins al 2016 amb un objectiu totèmic: la independència.

En renegava fins a l'extrem d'haver declarat públicament que mai fomentaria la divisió dels catalans, però la va abraçar com un mecanisme de supervivència quan es va adonar del fervor sobiranista que va atreure la Diada majúscula del 2012.

I no tenia pensat adherir-s’hi el president, però ho va fer in extremis amb temps d'aprofitar-se de la inèrcia victimista. I va ser en aquest precís instant quan va caure del cavall i va veure la llum. No era la llibertat guiant el poble, com el quadre de Delacroix, sinó el poble guiant Artur Mas, indicant-li el camí i sotmetent-lo al dogma separatista.

El pacte obligava el president a forçar el seu credo i a maltractar les responsabilitats d'estadista, però li convenia perquè l'adopció de l'estelada com a aixovar polifacètic encobria la gestió política i li proporcionava tota la reputació de la qual l’havien despullat les urnes i l'opinió pública. Mas va convertir el cuirassat pujolista de Convergència —sant Jordi va ser el seu padrí i ha estat també la seva perdició— en un partit minvant, subordinat a la ferocitat de Junqueras, consumit en la corrupció, obligat a canviar de sigles i de nom per fer-se tolerar.

I aspirava fins i tot Mas a sobreviure una vegada més des de pressupostos com aquests. Demostrant-se a si mateix que era immortal. O creient-se que serien incapaços de fer-lo fora uns trotskistes desmanegats que no creuen ni en Déu, ni en el capital, ni en els falsos profetes.