La carta d’Albert Pla sobre la independència és pur Albert Pla

Ja ningú està per a cançons, i més amb el que ens està caient als catalans que també ens sentim espanyols. Tinc el cor partío, em dol l'ànima, no entenc res. Em sento com el Patufet sota la col sent devorat pel bou de l'independentisme. Són pocs però canten molt fort. I els seus cants m'estan tornant sord de records. De records de la meva joventut, de retalls de la meva infància.

Encara em reconec, no fa tant de temps, un jove ple de somnis passejant per la Rambla amb amics meus de Madrid parlant en castellà sense que ningú t'insultés pel carrer. Recordo que llavors aquesta Barcelona era la Barcelona més bonica del món. La Barcelona de Juan Marsé, Gil de Biedma, Vargas Llosa i de tants d'altres catalans. Recordo amb el cor partío aquestes entranyables tertúlies en la meva estimada Boqueria, en el bar Pinocho, on tots dèiem el que pensàvem i rèiem de les nostres discrepàncies. Però ara els meus antics amics s'asseuen en el tamboret més alt, fent callar la resta. Ens han tornat petitons, ens tracten com a nens...

Per favor, podeu baixar la música?

I jo els dic que em sento orgullós de ser nen, em nego a perdre la meva infància. Encara recordo quan la meva mare em cantava El noi de la mare i després em posava Fina estampa, de Dolores Pradera. M'adormia agafat a la seva mà sabent-me el nen més llest del món perquè la meva mare em deia que jo parlava dos idiomes i que la resta de nens del món només en parlaven un. La meva mare em deia, mentre m'arraulia somrient: "Sí, estimat, ets el nen més llest del món".

També recordo el meu pare escoltant aquest meravellós disc de Serrat cantant Machado i després taral·larejant L'home dibuixat, de Sisa. Tinc enveja de la meva infància. D'aquell altre dia que amb la meva família vam haver de sortir amb pressa d'Esparreguera després de veure La Passió perquè no arribàvem a temps de veure Bertín Osborne al Palau de la Música. Tinc enveja de la meva joventut. Recordo com si fos avui Maragall al costat del president espanyol remant junts en una barqueta petitona rumb al gran port de les Olimpíades que va presentar al món una Catalunya i una Espanya impensable 20 anys abans. Però ara aquesta barca també s'enfonsa. Socorre'm, aigua, per favor!

Voleu baixar la música?! Home!

Des de la barqueta de paper de la meva infància demano ajuda a tots els catalans i espanyols assenyats. Només demano que a Catalunya se'm defensi com a ciutadà. No confio gaire en Rajoy, encara que reconec que ha sortejat la crisi econòmica amb notable habilitat. Però també crec que tal vegada no ha gestionat bé la problemàtica de Catalunya. Crec que la situació actual reclama que altres polítics més assenyats com Pedro Sánchez han de liderar ara serenament i sense presses, sobretot sense presses, una resposta dialogada amb el president català, que, encara que mani en minoria, si sumes el vot de tots els catalans segueix sent el president de Catalunya.

No volem tenir més privilegis que qualsevol de les altres regions d'Espanya. Però, us imagineu la meravella que seria que també poguéssim veure algun dia als espanyols sortint dels toros amb pressa per poder gaudir d'Els Pastorets amb llàgrimes en els ulls i el cor partío?

S'acomiada Albert Pla, ciutadà del món.

Abaixa la música, collons!

(I res, si algú no està d'acord amb mi, cap problema, jo crido la Guàrdia Civil o el jutge.)