10 afirmacions que sustenten el sobiranisme català i no són veritat

L'independentisme català se sustenta en unes afirmacions rotundes i repetides sovint. Van des de les creences històriques (el 1714 va haver-hi una guerra de secessió que va acabar amb Catalunya subjugada) fins a les econòmiques (Espanya ens roba, fora d'Espanya seríem més rics). Totes elles són falses. EL PAÍS recull i analitza fins a 10 d'aquests mites i falsedats que no se sostenen amb un estudi detallat. No és cert, per exemple, i així està reflectit en els tractats europeus, que una Catalunya independent ingressaria automàticament a la Unió Europea. Al contrari: hauria de recórrer un periple institucional i internacional complex i atzarós, amb l'ONU pel mig com a etapa. Tampoc és cert que l'Estat de les Autonomies hagi fracassat, que votar sigui sempre democràtic (les dictadures també van organitzar referèndums) o que la consulta convocada per a l'1 d'octubre sigui legal (és il·legal pel contingut, per la tramitació que se n'ha fet al Parlament i conculca, a més, disposicions de la Comissió de Venècia del Consell d'Europa). Tanmateix, no és cert que Catalunya es pugui separar legalment d'Espanya apel·lant al dret d'autodeterminació, ja que aquest dret es reserva a “pobles sotmesos a dominació colonial”. Tampoc és veritat que la Constitució votada el 1978 sigui “hostil als catalans”.

1. LA GUERRA DEL 1714 VA SER DE “SECESSIÓ”

El relat independentista sosté, basant-se en la vella historiografia romàntica, que la guerra de successió espanyola de principis del segle XVIII va ser una guerra de secessió, d'independència de Catalunya respecte d'Espanya. Un poble independent i democràtic, diu, “va ser conquistat i les seves llibertats van ser abolides”. Al contrari que el poble nord-americà, que el 1773 es va alliberar del jou colonial britànic, Catalunya va ser sotmesa, afirma ("Give Catalonia its freedom to vote", The Independent, 10 d'octubre del 2014).

No va anar així. En morir Carles II l'Embruixat (1700) sense descendència directa, es va desfermar una batalla europea per aconseguir la Corona d'Espanya. Els dos grans candidats eren Felip V de Borbó (net de Lluís XIV de França) i l'arxiduc Carles d'Àustria. Els Borbó pretenien l'hegemonia continental, aliant Espanya amb França. Els austriacistes tenien el suport d'Anglaterra —sempre aterrida davant d'un excessiu poder d'una sola nació al continent—, secundada pels Països Baixos.

El que aviat seria una cruenta guerra de monarquies també ho va ser de projectes: el lliurecanvisme angloholandès davant del proteccionisme fisiòcrata francès; la burgesia mercantil davant de l'aliança de les aristocràcies agrícola i cortesana; el vague protoconfederalisme de Viena davant de la centralització absolutista hereva del rei Sol; les perifèries versus el centre d'Europa.

Aquestes línies divisòries van acabar trobant partidaris, fidels i servidors a diferents llocs de la Península. Encara que van ser aliances efímeres i variables, el regne de Castella va sintonitzar més amb l'envit francès; el Principat de Catalunya, més mercantil, amb les incitacions austriacistes.

Però, a l'inici, els catalans van acollir el Borbó amb entusiasme, com ha historiat el gran especialista del moment, Joaquim Albareda (La Guerra de Sucessió i l’Onze de Setembre, Empúries; i Política, economia i guerra, Barcelona 1700, Col·lecció La Ciutat del Born).

En efecte, davant de les Corts catalanes, reunides el 1701 per vegada primera des del 1599, feia un segle! (el que indica que el sistema funcionava a poc gas), Felip V va jurar les Constitucions supervivents de l'edat mitjana. I va atorgar un port franc a Barcelona, llicència per a dos vaixells anuals a Amèrica i altres llibertats comercials.

Però, empesos per la síndrome antifrancesa des de la recent i frustrant annexió a França (entre el 1640, quan l'incompetent canonge/president Pau Claris va lliurar el Principat a Lluís XIII, i el 1652, quan, desenganyats de París, els catalans van tornar a la Corona hispànica); per la invasió de manufactures gal·les i per algunes mesures despòtiques del virrei, van canviar de bàndol i es van lliurar a l'arxiduc, que els va abandonar per anar a Viena i coronar-se emperador.

Havia començat una guerra internacional doblada de guerra civil: francòfils contra austriacistes. I una guerra civil dins de la guerra civil: les classes industrials i il·lustrades, amb els Borbó des de Mataró; els components més humils dels gremis, formant la Coronela, una milícia austriacista derrotada i passada a foc, a Barcelona.

No va ser, doncs, una guerra d'una nació contra una altra, ni d'independència, ni de secessió, ni patriòtica, sinó que les lleis i Constitucions catalanes antigues les van utilitzar tots dos bàndols com a reclam, lema, ham o coartada canviant. Va comportar desastres, però no va destruir el Principat. El final de la guerra va catapultar Catalunya a la revolució econòmica: primer, agrícola i mercantil, i després protoindustrial, com assegura el mestre Pierre Vilar a Catalunya dins l’Espanya moderna (Edicions 62).

2. LA CONSTITUCIÓ DEL 1978 ÉS HOSTIL ALS CATALANS

Els independentistes sostenen que cal superar la Constitució del 1978 perquè és “hostil als catalans”. I pretenen derogar-la basant-se en els 1,9 milions de vots a partits independentistes (Junts pel Sí i la CUP) en les eleccions autonòmiques (plantejades com a plebiscitàries) del 2015: un 47,7% dels votants. Però la Constitució va ser tenir el suport de 2,7 milions de catalans, el 91,09% dels votants en el referèndum constitucional del 6 de desembre del 1978 (prop del doble dels secessionistes del 2015!), dos punts per sobre de la mitjana; la van rebutjar un 4,26%, davant del 7,89% de la mitjana, amb una participació del 67,91%. Va ser, amb Andalusia, la comunitat que més suport va donar a la Constitució.

El 1978, andalusos i catalans van ser els que més suport van donar a la Constitució

Resulta, doncs, obvi que la superació del marc constitucional actual requeriria, almenys, una majoria concurrent equivalent a la de llavors.

La veritat és que la Constitució del 1978 no és la d'un “Estat hostil” als catalans. La seva organització autonòmica no és una pantalla passada, contra el que pretén el secessionisme, sinó una Constitució típica d'un Estat profundament descentralitzat.

Al contrari que França o Itàlia, molt centralitzats, Espanya va dissenyar la seva Constitució agafant com a model la República Federal d'Alemanya, per tant, en clau federal. Així, l'article 2 “reconeix i garanteix el dret a l'autonomia de les nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes”.

La Constitució és coneguda com la dels catalans, per la influència directa dels constituents Miquel Roca Junyent i Jordi Solé Tura, i la indirecta a través dels equips de treball d'alguns dels seus col·legues (centristes i socialistes). I perquè la seva concepció i organització autonòmica (títol VIII, concepte de “nacionalitats”) és tributària tant de l'embranzida autonomista de la Catalunya del moment com de la registrada els anys trenta, plasmada en la Constitució republicana del 1931 i en l'Estatut del 1932, que en bona mesura van inspirar els textos del 1978 i el 1979.

El que ara alguns anomenen amb menyspreu “règim del 1978” fundat sobre aquesta Constitució va possibilitar una inèdita (i històricament excepcional) participació dels catalans en l'orientació de la política espanyola, amb la seva activa presència al Congrés i al Senat i innombrables organismes públics.

Ho van fer sobretot a través dels seus partits majoritaris: els socialistes del PSC van protagonitzar des del 1982 un notable desembarcament als Governs de Felipe González; els nacionalistes (de CiU), llavors moderats, van completar gairebé totes les majories parlamentàries, van votar gairebé totes les lleis importants i van condicionar tots els Governs, del PSOE i del PP.

3. L’AUTONOMIA HA FRACASSAT

Els independentistes diuen que els gairebé 40 anys d'autogovern mostren el seu fracàs, que hi ha un procés d'“ofec” de l'autonomia i de recentralització i que, per tant, cal superar l'autonomia i anar a la independència.

En el desenvolupament de la Constitució, l'Estatut del 1979 (i el seu desplegament) va establir un sistema d'autogovern sense parangó en la història d'Espanya. L'oficialitat i l'ús vehicular de la llengua catalana van permetre la seva notable recuperació; es va avançar en la corresponsabilitat fiscal i en la recaptació d'impostos (malgrat que el nacionalisme havia rebutjat a l'inici de la democràcia el sistema de concert); es van administrar les competències bàsiques de l'Estat del benestar (sanitat i educació), que van anar ampliant-se a d'altres (presons, policia).

I l'encara més descentralitzador Estatut del 2006 encara va aprofundir en aquest autogovern. Fins i tot malgrat que el Tribunal Constitucional el va retallar notablement, en una polèmica sentència (2010) sobre un recurs del PP que va marcar un abans i un després en la percepció sobre l'encaix (obstaculitzat) de Catalunya a Espanya i sobre la (creixentment radicalitzada) política nacionalista, que va considerar trencat el subjacent pacte constitucional.

Assoliments: oficialitat del català, ampliació de competències, cessió d'impostos

Encara que alguns dels qui més diuen que lamenten el que consideren la pèrdua de l'Estatut, com Esquerra Republicana, havien fet campanya en contra i havien demanat el vot negatiu en el referèndum del 2006.

En qualsevol cas, la dimensió del desengany i la desafecció va ser superior al de la poda que es va fer al text: supressió d'un article i incisos en 13 (sobre un total de 238) i reinterpretació de molts altres. Però el seu abast qualitatiu va ser superior al quantitatiu: es va escapçar la pretesa desconcentració del poder judicial i es van laminar competències financeres importants, així com aspectes simbòlics. A Catalunya es va rebre lògicament com un greuge que la legitimitat del tribunal prevalgués sobre la voluntat popular ja expressada al Congrés i en el referèndum previ a la sentència.

Malgrat aquests revessos i una panòplia de lleis recentralitzadores introduïdes des del 2012 pel PP, el nivell d'autogovern aconseguit i consolidat a tot Espanya (i singularment a Catalunya) no constitueix doncs ni pantalla passada ni motiu per passar-la. A l'inrevés, fins i tot encara que pugui millorar-se, resulta formidable en termes comparatius internacionals: Espanya és el setè país de l'OCDE segons el barem del poder fiscal descentralitzat; i el primer en intensitat de la seva descentralització entre el 1995 i el 2004 (Fiscal federalism, OECD, 2016).

4. ESPANYA ÉS UN ESTAT AUTORITARI

Espanya és una democràcia avançada que gaudeix del màxim grau de llibertats i respecte pels drets individuals i col·lectius. Així ho certifiquen totes les institucions internacionals de les quals el país és part, així com tots els centres d'estudis dedicats a avaluar la qualitat de la democràcia dels Estats.

Internament, l'Estat de dret i la divisió de poders estan garantits pels tribunals. Internacionalment, Espanya és signatària de totes les convencions sobre drets humans i llibertats polítiques i civils del sistema de Nacions Unides, membre del Consell d'Europa i els seus convenis de protecció de drets. També és membre de la Unió Europea i signatària de la Carta de Drets Fonamentals de la UE.

L'autogovern pot millorar-se a Espanya, però és ja formidable

Tota la legislació nacional i les sentències dels seus tribunals estan sotmeses als tribunals d'Estrasburg (Consell d'Europa) i Luxemburg (Tribunal de Justícia de la UE). Com demostren els casos d'Hongria i Polònia, els Estats de la UE estan sotmesos a un estricte règim de vigilància per part de les institucions europees per detectar qualsevol desviació de poder, violació de drets o atac a les llibertats o la separació de poders.

Ni el Govern de la Generalitat ni cap entitat independentista ha recorregut a cap d'aquestes instàncies internacionals per denunciar cap violació de drets ni l'Estat espanyol ha estat advertit o condemnat, dins o fora del país, per aquest tipus de fets.

Freedom House concedeix a Espanya la màxima puntuació en drets polítics i civils: 95/100, la mateixa que, per exemple, a Alemanya. L'Economist li atorga un 8,3 sobre 10 en el seu índex sobre democràcia, un valor situat entre França (7,92) i Alemanya (8,6). El Projecte Polity IV, que mesura l'autoritarisme i l'evolució de la democràcia, situa Espanya en el màxim de democràcia (10) des del 1982.

Més: en el seu informe del 2017 sobre drets humans, l'organització Human Rights Watch ni fa esment a la presumpta supressió de drets a Catalunya ni tan sols esmenta Catalunya com un assumpte específic.

I encara que l'Alt Comissionat de l'OSCE pels Drets de les Minories, en el seu últim informe sobre Espanya, va advertir només sobre la integració dels gitanos, ni en aquest text ni en el seu informe sobre drets lingüístics va fer cap esment condemnatori a Espanya.

5. ESPANYA ENS ROBA

Aquesta falsedat la va posar en circulació la Generalitat d'Artur Mas el 2012, en publicar un càlcul segons el qual Catalunya estaria aportant 16.409 milions d'euros al pressupost comú. El suposat robatori del 8,4% del PIB de Catalunya va ser difós per l'expresident Jordi Pujol: “Pagar al voltant del 9% del PIB per concepte de solidaritat, i amb freqüència més, es converteix en un espoli que perjudica greument Catalunya i la seva gent”.

Aquest càlcul és un despropòsit. L'estudi nacionalista que el 1994 va llançar el concepte d'“espoli” calculava la balança en el 7,56% del PIB, del qual l'aportació a la solidaritat interregional justificava 2,44 punts. El treball, de Jordi Pons i Ramon Tremosa, xifrava doncs l'excés de dèficit en una mica més de cinc punts, no ja de nou. Xifres menys llunyanes als dèficits fiscals dels territoris més pròspers als països federals, al voltant del 3,85%.

En realitat, els nacionalistes catalans van defensar en la seva proposta de pacte fiscal de model a la basca corregit (“concert solidari”) una quota de solidaritat del 4% del PIB (rebaixada al 2% en algunes versions), amb la qual cosa el dèficit fiscal excessiu no seria de vuit punts, sinó de quatre. Però la doble xifra tòtem de 16.409 milions d'euros (8,4% del PIB) va ser la que es va utilitzar per a la propaganda. I va rebre moltes crítiques, per desmesurada, ja que es va estimar segons un dels dos mètodes (i sis variants) de càlcul científic de les balances (“flux monetari”: territori on es produeix la despesa pública), menys indicat que la seva alternativa (“benefici” a cada població, independentment del lloc de la despesa).

L'economista Antoni Zabalza va distingir entre els cicles econòmics. Al llibre Economia d’una Espanya plurinacional, va calcular que si en temps de bonança el dèficit català oscil·lava al voltant del 8%, en fases de crisis era molt inferior o es convertia fins i tot en superàvit. En una línia semblant, Josep Borrell i Joan Llorach, en el seu llibre Els comptes i els contes de la independència, recollien una estimació de la Generalitat segons la qual el desbalanç per a Catalunya seria el 2015 només de 3.228 milions d'euros: això és, un 1,6% del PIB.

De manera que després d'haver-se convertit en “veritat oficial del procés”, el fervor sobre el mite dels 16.460 milions perduts es va anar mitigant en l'àmbit de major cultura econòmica.

En realitat, hi ha un cert consens en què Catalunya contribueix segons les seves capacitats i riquesa el que li correspon; però rep una inversió molt menor que l'adequada per al pes del seu PIB i de la seva població en tots dos paràmetres globals: del 2011 al 2015 la inversió estatal pressupostada per tot Espanya va baixar un 36,6%, per un 57,9% a Catalunya; i l'executada va ser encara molt pitjor. Aquesta és una de les vies aptes per corregir les disfuncions —que no espoli— de la situació actual. En qualsevol cas, les balances oficials del Govern per al 2014 indicaven que Catalunya no era la primera comunitat contribuent neta (dèficit fiscal de 9.892 milions, el 5,02% del PIB) sinó la segona, després de Madrid (19.205 milions negatius, un 9,8% del seu PIB).

Sempre que aquests nivells de desbalanç no escanyin el creixement dels territoris més pròspers, la seva major contribució neta deriva del principi de progressivitat (com més riquesa, més fiscalitat), com passa amb els individus.

A més, el dèficit fiscal compensa el superàvit comercial (l'ocupació industrial de les regions menys desenvolupades): així passa a la UE, entre el Nord i el Sud. Quan els “contribuents nets” europeus s'han rebel·lat i han exigit pagar menys al pressupost comú, les autoritats catalanes no han fet causa comuna amb ells. És el mateix!

6. SOLS SEREM MÉS RICS

La tesi que els catalans en solitari serien més rics té molt de fantasia. És cert que ja conformen, amb Madrid, el País Basc i Balears, una de les comunitats espanyoles més pròsperes.

També és cert que han mantingut i augmentat el seu nivell comparatiu europeu —en termes de prosperitat, mesurat en PIB per càpita— amb regions molt avançades, com la de Roine-Alps, a França; Lombardia, a Itàlia, i Baden-Wurtemberg, a Alemanya, amb les quals conformen el quartet conegut com “els quatre motors”.

I és cert que, almenys fins a l'inici de la Gran Recessió, es van defensar millor que aquestes. Ho van fer, significativament, formant part d'Espanya, de l'economia espanyola, d'això que el secessionisme anomena l'Estat espanyol, que considera un Estat aliè, enemic o hostil: al seu si, Catalunya no ha deixat de progressar.

El cas és que la versió radicalitzada del nacionalisme pinta un escenari rosa en cas de separació, ignorant o minimitzant els costos directes que tindria. A més dels indirectes: la pèrdua de les sinergies econòmiques i els estímuls intel·lectuals obtinguts per pertànyer a l'ampli espai econòmic europeu, líder mundial en comerç, ajuda al desenvolupament i model social avançat.

Així, els publicistes secessionistes propaguen que, amb la independència, Catalunya seria molt més rica que actualment. Augmentaria el PIB i l'ocupació, i milloraria la capacitat d'endeutament, les pensions i els serveis socials.

Ho sosté, encara que amb un ventall molt ampli d'escenaris i xifres concretes, un grup d'economistes (Col·lectiu Wilson); bastants dels autors del llibre Preguntes i respostes sobre l'impacte econòmic de la independència (Col·legi d’Economistes, 2014), i el número 2016/1 de la Revista de Catalunya.

Davant d'aquesta posició, un escenari negre. El Ministeri d'Economia assegura que la secessió reduiria el PIB entre un 25% i un 30%, fins a 63.000 milions d'euros. Un estudi del Ministeri d'Exteriors, menys tràgic, xifra l'impacte negatiu per a Catalunya en 36.999 milions, prop del 19% del PIB (Conseqüències econòmiques d'una hipotètica independència de Catalunya, 17 de febrer del 2014).

No seria viable mantenir-se en l'euro: per a això cal estar en la UE

Entre un escenari gloriós i un altre de catastròfic, les dades i els estudis comparatius indiquen que Catalunya afrontaria una fortíssima crisi (que afectaria també el conjunt d'Espanya), probablement similar a la causada per la Gran Recessió, que va reduir entre el 2008 i el 2013 la riquesa espanyola, mesurada en PIB, en un 9,2%.

Algunes comparacions internacionals ens poden oferir pistes, encara que els seus contextos difereixin. Cenyint-nos només a l'impacte sobre el PIB de la reducció i encariment del comerç intern, el cinquè estudi oficial britànic sobre la independència d'Escòcia calcula que aquesta perdria un 4% del PIB, la qual cosa, traduïda a la dimensió catalana, equivaldria a perdre el 3%, reconeix la Revista de Catalunya.

El precedent de la divisió de Txecoslovàquia (1993) prohibeix minimitzar el revés comercial de les ruptures (fins i tot pactades, com va ser aquella). Des de llavors fins al 2011 les exportacions txeques a Eslovàquia van baixar del 22% al 9% i les de sentit invers, del 42% al 15% (La fàbrica d'Espanya, EL PAÍS, 22 de novembre del 2012). I la separació d'Eslovènia va disminuir les seves exportacions totals un 23,5% el 1992, i un 5,5% el PIB, segons un estudi de la Cambra de Barcelona (El sector empresarial a Catalunya i Espanya, 5 de juny del 2014).

Aquest treball, menys militant que els oficialistes, calcula que, només per l'efecte de la caiguda del comerç, el PIB català es podria reduir fins al 5,7% (i un mínim de l'1,1%), mentre que el perjudici de la secessió catalana per a la resta d'Espanya arribaria a un signe negatiu màxim de l'1,4%.

Entre altres raons, perquè la dependència de les exportacions de Catalunya en el mercat espanyol (que ella tant va contribuir a crear), properes a un terç del total, és molt superior que a l'inrevés; i perquè el seu saldo positiu (22.685 milions el 2011) compensa el saldo negatiu de la balança comercial catalana amb l'estranger (15.325 milions).

És clar que un impacte advers de 5,7 punts (o de 3 punts en la comparativa amb Escòcia) no és equiparable als nou punts perduts per l'economia espanyola durant la Gran Recessió.

Però, atenció, aquestes xifres se circumscriuen als estrictes efectes de l'evolució comercial, l'element fins ara més explorat. I, a més, en el cas català les estimacions es remeten a un escenari d'una separació idíl·lica, sense interrompre l'adscripció a la UE, fet denegat pels tractats i per les autoritats comunitàries.

Queden, doncs, per afegir altres fluxos adversos: d'inversió exterior (fins ara positiva), de turisme, de facilitat d'endeutament exterior i l'esmentada pèrdua dels efectes positius de la pertinença a un gran espai econòmic integrat. Catalunya podria, doncs, ser econòmicament viable per si sola (ho és l'Uruguai). Però lluny de convertir-se en un paradís immediat —potser també un infern letal—, s'abocaria a un atzarós i dramàtic purgatori.

7. TENIM DRET A SEPARAR-NOS

És fals que, contra el que estableix la suspesa llei del referèndum en la seva exposició de motius, Catalunya tingui el “dret imprescriptible i inalienable a l'autodeterminació” (i, més encara, en un sentit “favorable a la independència”), que hauria estat reconegut pel dret internacional. Passa el contrari.

La normativa de les Nacions Unides (Carta fundacional del 1945, resolucions 1514 i 2625 de l'Assemblea General, Pacte Internacional de Drets Civils) reconeix el dret d'autodeterminació però en sentit intern: com un dret dels pobles al fet que els seus ciutadans puguin realitzar-se políticament, votar en eleccions democràtiques i participar en les institucions.

Només en situacions molt específiques aquest dret a l'autonomia dins de l'Estat es pot convertir en autodeterminació externa, davant de l'Estat, i per tant, a la secessió. Aquestes excepcions se circumscriuen a la “situació particular dels pobles sotmesos a dominació colonial o a altres formes de dominació o ocupació estrangeres” (Resolució 50/6 de l'ONU).

Però, a més, aquest dret és concurrent amb el principi d'“integritat dels Estats”. És més, pot cedir la primacia davant d'aquest últim perquè el reconeixement de l'autodeterminació externa "en cap cas (…) autoritza o fomenta cap acció encaminada a infringir o perjudicar, totalment o parcialment, la integritat territorial o política d'Estats sobirans”: quins Estats queden protegits de secessions? Aquells “que es condueixin de conformitat amb el principi de la igualtat de drets (…) i que estiguin, per tant, dotats d'un Govern que representi la totalitat del poble que pertany al territori”, remata la 50/6. En resum, les democràcies.

I en el cas que ens ocupa, la democràcia espanyola ha estat construïda amb la decisiva aportació dels catalans (des de la seva participació en la ponència de la Constitució del 1978); ha permès que hagin participat en 38 convocatòries electorals de diferent nivell de governança (local, autonòmica, estatal i europea, i en quatre referèndums legals, el de la Constitució, els de els Estatuts del 1979 i 2006 i el del Tractat Constitucional de la UE); i perquè participin en les institucions de l'Estat. No estan sotmesos a un jou colonial, dictatorial ni militar.

En casos encara més excepcionals es parla de “secessió remedial”, com a últim remei per cessar una massiva vulneració dels drets humans i les llibertats democràtiques. Però aquests casos extrems han de ser convalidats pel Consell de Seguretat de l'ONU, com va passar a Kosovo, que a més va respectar en la seva declaració d'independència el Marc Constitucional intern —amb majúscules—, administrat sota tutela d'una missió de l'ONU. A més que el seu cap va recomanar específicament la independència de Kosovo respecte de Sèrbia al Consell de Seguretat, la qual cosa aquest va acceptar.

Altres Estats han sorgit per successió o desintegració/implosió (de la URSS o de Iugoslàvia), però d'aquí no es deriva un dret genèric a la secessió. Escòcia, el Canadà i Montenegro han celebrat referèndums d'autodeterminació, però conforme al seu ordenament i amb autorització del Govern central i del Parlament, mai de manera unilateral. El cas del Sudan del Sud és semblant.

L'ONU reconeix l'autodeterminació a les colònies i pobles oprimits

La Constitució Espanyola no preveu —com cap altra d'Europa ni de pràcticament cap país— el dret d'un territori a esqueixar-se. Una modificació de l'statu quo requeriria una reforma constitucional pel procediment agreujat, que exigeix, entre altres coses, l'aprovació per majoria de dos terços al Congrés i al Senat i que la reforma s'aprovi en referèndum per tots els espanyols. Existeix, això sí, la possibilitat de consultar directament els ciutadans sobre “decisions d'especial transcendència”, però llavors el referèndum ha de convocar-lo el Govern central, és només consultiu i no vinculant i hi han de tenir dret a votar tots els espanyols (art. 92 de la Constitució).

A més, la doctrina majoritària i la jurisprudència del Tribunal Constitucional exceptuen de la possibilitat de sotmetre a referèndum totes les qüestions que contradiguin la unitat nacional i integritat territorial recollides en l'article 2. Referèndums contraris a normes constitucionals similars, com va passar amb les d'Ucraïna en el cas de la secessió de Crimea, han estat radicalment desautoritzats pel Consell Europeu, l'Assemblea General de l'ONU i la Comissió de Venècia del Consell d'Europa.

8. NO SORTIRÍEM DE LA UE

No és cert que una Catalunya independent seguiria formant part de la Unió Europea, com pretén el secessionisme.

Des del 2004, els successius presidents de la Comissió Europea (que és la guardiana i intèrpret en primera instància dels Tractats), Romano Prodi, Jose Manuel Durão Barroso i Jean-Claude Juncker, han sostingut la mateixa tesi, amb mínimes variacions en la seva formulació: “Si un territori d'un Estat membre deixa de ser part d'aquest Estat perquè aquest territori es converteix en un Estat independent, els tractats no es poden seguir aplicant en aquesta part del territori. I la nova regió independent es converteix, per efecte de la seva independència, en un país tercer”. Aquest nou Estat haurà de “demanar novament l'ingrés” si en vol ser membre.

Aquesta definició deriva directament de la textualitat del Tractat de la Unió Europea (TUE). L'article 52 esmenta, d'un en un i pel seu nom complet, els 28 Estats membres de la Unió. No apareix el de Catalunya, de manera que la seva adscripció a l'Europa comunitària deriva del fet de formar part del Regne d'Espanya. No és que Catalunya s'abocaria a la seva expulsió del club comunitari; és que se n'autoexclouria.

Però, a més, el títol I del TUE (el de caràcter més constitucional), els obliga a tots en l'article 1.2 a respectar l'ordre constitucional de cada Estat membre i la seva integritat territorial, en els següents termes: “La Unió respectarà la igualtat dels Estats membres davant dels tractats, així com la seva identitat nacional, inherent a les estructures constitucionals d'aquests (...) i respectarà les funcions essencials de l'Estat, especialment les que tenen com a objecte garantir la seva integritat territorial”. No és un assumpte de legislació derivada, ni reglamentària, ni opcional, sinó d'ordre constitucional.

Així que, en cas que Catalunya es constituís en un Estat independent i volgués adherir-se a la Unió Europea, això no seria automàtic, sinó que hauria de presentar la seva candidatura a aquest efecte, segons estableix l'article 49 del TUE, que hauria de ser validada per als 28 Estats membres, inclosa Espanya, cosa una mica complicada, més encara si la separació fos unilateral.

Però per ser candidat s'han de complir els dos requisits bàsics fixats per aquest article. El primer és ser “un Estat europeu”; el segon, ser “un Estat que respecti els valors” democràtics proclamats en l'article 2, com recordava en un article del prestigiós exjurisconsult del Consell Europeu, Jean-Claude Piris (Catalunya i la Unió Europea, EL PAÍS, 29 d'agost del 2015).

En el cas que aquests valors es complissin, caldria acreditar també que el país constitueix “un Estat europeu”. I per constituir un Estat cal obtenir-ne el reconeixement internacional. Com va acabar reconeixent Artur Mas el passat 25 de març, “si no et reconeix ningú, les independències són un desastre”.

I la via indiscutible per a aquest reconeixement és la pertinença a l'ONU. Perquè l'ONU admeti un nou Estat ho ha de recomanar primer el Consell de Seguretat (entre els membres permanents amb dret a veto figura França, gens inclinada a afavorir ruptures territorials i sensibilitzada per qüestions com la de Còrsega o els seus propis territoris catalans); i després aprovar-ho l'Assemblea General per una majoria de dos terços.

Si hi hagués secessió, Catalunya sortiria de la UE i hauria de demanar el reingrés

La minimització política d'aquests obstacles al·ludint a la importància cabdal de Catalunya per a Europa i la imperiosa necessitat que aquesta té de l'altra contrasta amb l'unanimisme dels governs i institucions europees en contra de la fragmentació; amb la problemàtica que suscitaria el precedent d'una secessió per a molts Estats membres que experimenten tensions centrífugues domèstiques; i amb l'objectiu fundacional de l'actual UE de reconciliar els europeus sobre bases com el manteniment inalterat de les fronteres internes establertes després de la Segona Guerra Mundial.

I davant del recurs a una pretesa “ampliació interna” relativa a la presumpta conservació pels catalans de la seva condició de ciutadans europeus, la Comissió ha deixat ben establert que només les persones que tinguin nacionalitat d'un Estat membre són ciutadans de la UE, segons l'article 20 del TFUE (C(2022) 3689 final, 30/5/2012).

El premi de consolació seria la permanència a l'euro. “En qualsevol cas, Catalunya seria a l'euro… hi ha països que no són a la UE i tenen euro, Catalunya el tindrà si vol”, va manifestar Mas el setembre del 2013. No és així. Estar en l'euro és formar part de la unió monetària, i només s'hi admeten els Estats membres de la UE.

El succedani seria utilitzar l'euro: crear una moneda pròpia i enganxar-la a l'europea, però aquest mecanisme, el currency board, exigeix un acord previ per unanimitat (art. 219.1 del TUE) dels 28. I encara que sigui el sistema utilitzat per Mònaco, San Marino, el Vaticà i Andorra, “no és adequat per a les economies diversificades”, segons l'FMI. Un succedani del succedani seria utilitzar-lo sense acord, la qual cosa els experts consideren contrari al Tractat. I privaria també les entitats bancàries de Catalunya del paraigua de finançament massiu que desplega el BCE, que en el millor dels casos (comptar amb filials a l'eurozona) només els podria adjudicar suports simbòlics, com els atorgats a les de tercers països.

9. EL REFERÈNDUM DE L’1-O ÉS LEGAL

La votació convocada per a l'1 d'octubre és legal, sosté el Govern. Fals. I el seu vicepresident, Oriol Junqueras, fila encara més prim afegint que el Codi Penal no prohibeix votar. És enganyós.

Perquè una convocatòria electoral sigui legal ha d'emparar-se en la llei. I la Constitució atorga la competència exclusiva per cridar a referèndums en assumptes “d'especial transcendència” a les Corts i al Govern. L'1-O ha estat convocat de forma unilateral, per decret de la Generalitat.

Les dues lleis de desconnexió, la de referèndum, del 6 de setembre, i la de “transitorietat i fundacional” de la república catalana, del 8 de setembre, són il·legals.

Ho són, primer, per qüestió de procediment. Van ser votades en el Parlament sense la majoria de dos terços que exigeix l'Estatut per a la seva reforma, segons el seu article 222 (i suposen molt més que una mera reforma); en virtut d'un canvi del Reglament de la cambra que va infringir els drets dels diputats (i dels votants); i incomplint un requisit essencial del procediment legislatiu, la sol·licitud de dictamen previ al Consell de Garanties Estatutàries, l'equivalent català del Tribunal Constitucional en el control de legalitat de les normes autonòmiques.

Després d'haver emès diversos dictàmens contraris a diferents peces normatives del procés (entre ells sobre la pròpia reforma del reglament parlamentari), el mateix 6 de setembre, aquest Consell, reunit d'urgència en ple, va emetre un acord remès a la Cambra recordant “el caràcter preceptiu” del seu dictamen, que la Mesa va ignorar. Defecte de forma que és de fons, en anul·lar garanties imprescindibles en el procés d'elaboració d'una llei. Un avís d'il·legalitat concomitant va ser emès pels lletrats de la Cambra.

A més, la llei del referèndum és il·legal pel seu contingut. Una llei ordinària no pot autoproclamar (article 3.2) que “preval jeràrquicament” sobre l'Estatut i la Constitució; no pot contradir a la Constitució (article 92: competència estatal i caràcter consultiu dels referends); i no pot establir (article 19) una autoritat electoral —la Sindicatura— per majoria absoluta, quan una llei electoral exigeix majoria reforçada de dos terços (article 56 de l'Estatut).

I conculca les principals disposicions de la Comissió de Venècia del Consell d'Europa: disposar d'una normativa electoral des d'un any abans, sense canviar-la (ha estat menys d'un mes); entaular prèviament “serioses negociacions entre tots els actors”; prohibir “l'ús de fons públics per part de les autoritats amb finalitats de campanya” (el que viola la radiotelevisió oficial).

Quant a la llei de transitorietat, es tracta d'un text amb pretensió de Constitució interina que entraria en vigor als dos dies de celebrat el referèndum (presumpció de fets consumats) i sense haver-se votat en un referèndum constituent: “Catalunya es constitueix en una República” (article 1); la “sobirania nacional radica al poble de Catalunya” (article 2); i “mentre no s'aprovi la Constitució de la República, aquesta llei és la norma suprema de l'ordenament jurídic català” (article 3).

La norma dibuixa i prefigura un Estat autoritari que acabaria amb l'Estat de dret, doncs cancel·la la separació de poders i la independència del poder judicial: el president del Tribunal Suprem seria triat pel president de la República (i primer ministre); i tots els càrrecs judicials, per una comissió mixta en la qual el Govern disposaria de majoria absoluta, erosionant el dret fonamental dels ciutadans a la tutela judicial (article 65 i següents), en sintonia amb l'evolució dictatorial de Polònia. I el proper Parlament, que en teoria tindria funcions constituents, mancaria d'elles doncs hauria d'obeir un mandat previ vinculant dictat per un “procés de participació ciutadana” (article 85 i següents) previsiblement hegemonitzat per les entitats d'agitació sobiranista.

Aquestes lleis, suspeses pel Constitucional, exhibeixen una il·legalitat d'origen perquè deriven d'altres anteriors, anul·lades pel mateix, sempre per unanimitat. Així, la Sentència del TC STC 42/2014 (25 de març) va anul·lar la resolució parlamentària 5/X (23 de gener del 2013) que va aprovar la sobirania de Catalunya: perquè el sobirà és el poble espanyol de manera “exclusiva i indivisible” (article 1.2 de la Constitució).

La llei catalana de l'1-O es pretén superior a l'Estatut i la Constitució

En l'STC 103/2008 d'11 de setembre va establir que si la pregunta del referèndum afectava l'ordre constitucional, l'únic referèndum possible és el previst en els procediments de reforma de la Constitució. L'STC 31/2015 de 25 de febrer va insistir en això. De manera que “ni la Generalitat ni l'Estat poden convocar un referèndum o una consulta popular que pugui afectar l'ordre constitucional”, com ho seria “preguntar sobre la independència de Catalunya”, com ha escrit el lletrat major del Parlament, Antoni Baiona. La més recent STC del 10 de maig del 2017 abunda en això.

L'STC 259/2015, del 2 de desembre, va declarar inconstitucional la resolució 1/XI del Parlament, del 9 de novembre del 2015, en què aquest reclamava un Estat català independent, proposava lleis de desconnexió i un “procés constituent no subordinat”, sense supeditar-se a les resolucions del mateix TC. El tribunal va rebutjar aquest text com un “acte fundacional” del procés d'independència i va establir que en un Estat democràtic no poden contraposar-se legitimitat democràtica i legalitat constitucional.

Una panòplia de resolucions derivades (com interlocutòries) del TC desenvolupa i detalla aquesta doctrina en cada pas que s'ha imprès al procés sobiranista: de manera que el marc normatiu del referèndum és il·legal als ulls de la llei, i també de la jurisprudència.

Addicionalment, el Codi Penal és obvi que no prohibeix votar, però sí castiga la desobediència, la prevaricació i la malversació de fons en processos electorals que hagin estat legalment prohibits.

10. VOTAR SEMPRE ÉS DEMOCRÀTIC

“Referèndum és democràcia”, és el principal lema de la campanya secessionista per l'1-O, que es desplega amb diverses variants.

Formulat així, sense matisos, el principi és equívoc i per tant indueix a l'error. És cert que les consultes referendàries com a mecanisme de “democràcia directa” poden constituir un bon complement de la democràcia representativa. I així passa freqüentment en alguns països molt concrets, de petita dimensió, vida política local molt intensa i gran tradició (constitucionalitzada) en votacions sobre qualsevol assumpte, com Suïssa.

Però també els referèndums han estat emprats per les pitjors dictadures. Els ocupants nazis d'Àustria van fer ratificar l'Anchluss (annexió) al Tercer Reich d'Adolf Hitler per aquesta via, el 10 d'abril del 1938. Entre altres detalls, la casella del sí duplicava la grandària de la del no. Resultat: 99,73% a favor.

El franquisme va rubricar d'igual forma la seva Llei Orgànica de l'Estat el 13 de desembre del 1966, sense cap mena de llibertat per discrepar ni existència de partits ni de dret democràtic. Resultat: 95% de vots favorables, que en algunes taules electorals van arribar a superar el 100% dels electors (procediment conegut com pucherazo: afegir paperetes amb una olla).

A més, defensar que l'única solució al (molt millorable) encaix de Catalunya a Espanya és un referèndum d'independència manca de sentit: aquesta reivindicació no figurava al programa electoral de Junts pel Sí, el principal grup secessionista (Convergència i Esquerra) per a les eleccions plebiscitàries del 27-S, per considerar ja vàlida amb caràcter general la deficient consulta del 9-N del 2014. No es va votar llavors en favor d'aquest ni de cap referèndum. No hi ha doncs mandat electoral per a la seva celebració, sinó només un intent de captar ciutadans votants d'altres partits i partidaris d'una consulta pactada (aquesta no ho és).

Perquè un referèndum sigui democràtic ha de celebrar-se en un règim democràtic i atenint-se al marc constitucional. “Celebrar un referèndum que és inconstitucional contravé en tot cas els estàndards europeus”, va dictaminar el Consell d'Europa (Comissió de Venècia, que supervisa els referends en el continent) en el cas del referèndum separatista de Crimea respecte d'Ucraïna (dictamen 762/2014).

I és que l'ús de referèndums ha de “complir amb el sistema legal com un tot, especialment les regles de procediment (…)”. “Els referends no poden celebrar-se si la Constitució o una llei conforme a ella no els autoritza”, obliga el Codi de Bones Pràctiques de l'organisme (document 371/2006). I l'article 2 de la Constitució d'Ucraïna estableix que la seva sobirania “s'estén al seu sencer territori”, que és “un Estat unitari” i que la seva frontera “és indivisible i inviolable”.

El president de la Comissió de Venècia va advertir el 2 de juny en carta al de la Generalitat que qualsevol referèndum havia de ser pactat amb el Govern central i realitzar-se “en ple compliment amb la Constitució”, la qual cosa en aquest cas no passa perquè la (suspesa pel Constitucional) llei catalana del referèndum se situa per damunt i al marge de la Constitució, i de l'Estatut.

És fals també que l'exclusió del recurs a referèndum en assumptes de sobirania sigui propi de “democràcies de (presumpta) baixa qualitat”, com al·lega el Govern. Totes les democràcies avançades de l'Europa continental exclouen així mateix la convocatòria de referèndums de secessió. Els dos episodis més recents sobre aquest tema són Itàlia i Alemanya.

La Corte Costituzionale italiana (sentència del 29/4/2015) va dictaminar que la sobirania de tots els seus ciutadans “és un valor de la República unitària que cap reforma pot canviar sense destruir la pròpia identitat d'Itàlia”. I que atemptar contra aquest imperatiu implica “subversions institucionals radicalment incompatibles amb els principis fonamentals d'unitat i indivisibilitat de la República”. I això perquè “la unitat de la República és un dels elements tan essencials de l'ordenament constitucional que està sostret fins i tot al poder de revisió de la Constitució”. Una restricció que no opera a Espanya, ja que tots els articles de la seva Constitució poden reformar-se.

En igual sentit i de forma molt més escarida, davant una petició de referèndum independentista per a Baviera, el Tribunal Constitucional alemany va resoldre denegar-la el 16 de desembre del 2016 donat que “no hi ha” cap “espai per a aspiracions secessionistes d'un Estat federat en el marc de la Constitució: violen l'ordre constitucional”. I és que en la República Federal, “com a Estat nacional el poder constituent del qual resideix en el poble alemany, els Estats federats no són amos de la Constitució”.

Així que els referèndums de secessió no són democràcia (europea).

El desafiament independentista català

Notícies, reportatges, opinió, anàlisi, fotografies, cobertura en directe... tota la informació sobre la consulta sobiranista de l'1-O i la resposta del Govern.