Ocellada amb el millor
Stephen Moss, Jennifer Ackerman i l’home que va trencar el rècord d’observació d’aus del Big Year, delecten en el Delta Birding Festival
“Kingfisher!”. El que assenyala un centellejant blauet en un canal de l’illa de Buda és ni
més ni menys que Stephen Moss, un dels millors i més mediàtics especialistes en
observació d’ocells (birdwatching) del món. Moss, que va abillat com si estigués amb una
patrulla del SAS infiltrada a l’Afganistan i carrega un telescopi amb trípode que sembla un
llançacoets, és una de les estrelles ornitològiques del Delta Birding Festival del delta de
l’Ebre, que va acabar ahir. De nou, el festival ha reunit el més granat de la tribu birder en
tres dies consagrats a les aus amb múltiples activitats. Malgrat que el divendres va ploure,
no va ser el xàfec de l’any passat i després el temps va acompanyar.
En l’esplèndida migració d’especialistes al festival aquest any, per fer xerrades i signar
llibres, han estat l’escriptora nord-americana Jennifer Ackerman, autora d’El ingenio de los
pájaros (Ariel); l’holandès Arjan Dwarshuis, l’home que va trencar el rècord del famós Big
Year (concurs en el qual et passes un any tractant de veure la quantitat més gran
d’espècies d’aus possible) apuntant-se la xifra gens menyspreable de 6.852 espècies
(n’existeixen unes 10.000); l’ornitòloga finlandesa Vilppu Välimäki o el gran especialista
danès en gavines Klaus Malling Olsen. Tots ells van participar entusiàsticament en la
tradicional sortida d’experts a les àrees de reserva ornitològica del delta —un lloc d’una
riquesa excepcional—, sortida en la qual es cola no menys tradicionalment aquest enviat
especial al món emplomat, i així va ser possible captar la imatge de l’home que més ocells
ha vist en un any (Dwarshuis) i el que menys (qui signa aquestes línies) junts.
Observar en el seu ambient els especialistes té tant interès com veure un corriol pit-roig i a
més resulta menys complicat. L’excursió, amb una notable participació de dones, encara
minoria en el birdwatching però creixent, va començar a l’alba, quan encara no havien
tornat a casa els mussols i va tenir la primera parada a les salines de la Trinitat mentre el
sol que despuntava banyava de rosa les muntanyes de sal com icebergs i convertia en
miralls de plata els grans estanys curulls d’aus. La tropa va despertar en una sortida del sol
d’entusiasme i albiraments. Un no parar. Aquesta gent, és que ho veuen tot. Si ets amateur
et costa més, i això que segons Ackerman hi ha entre dos-cents i quatre-cents mil milions
d’ocells al món (ens surten entre trenta i setanta per persona), així que veure’ls no ha de
ser tan difícil. De vegades la complicació deriva de les circumstàncies: el 1997 una merla
blava, raresa a Austràlia, va aparèixer al país i hordes de twitchers (afeccionats
apassionats per incrementar les seves llistes d’espècies) van córrer darrere seu,
desembarcant amb els seus prismàtics i telescopis en una platja nudista…
Ackerman, que no va parar de prendre notes per al seu proper llibre, de nou sobre el
comportament de les aus, em va explicar que la seva favorita és la mallerenga. El dissabte
la seva conferència va ser de les més seguides. Insistint en el seu argument que les aus
són molt més llestes del que imaginem i fins i tot algunes (com el corb de Nova Caledònia)
tant com els primats. Moss es va fixar per primera vegada en els ocells quan tenia dos
anys i la seva espècie preferida, la seva au “illa del tresor”, és el cabussó emplomallat
(habitual al delta, precisament). Jo volia que m’expliqués que una vegada va veure 20.000
grues però ell va preferir preguntar pel sobiranisme català i comparar-lo amb el Brexit,
encara que va deixar en l’aire la conversa quan va localitzar una àguila calçada.
Dwarshuis, tot un captain twitchpants, va revelar que en el seu reeixidíssim gran any va
fallar no obstant això a veure el vanga a Madagascar i la Grallaria gigantea de Colòmbia,
que el dia anterior havien fotografiat sense problemes 40 turistes japonesos. Amb el far de
la Banya en la llunyania topem amb un ànec mort alhora que escoltàvem una veu
malenconiosa: un pigre gris, van sentenciar alhora Välimäki, Olsen i els ornitòlegs de casa
David Bigas i José Luis Copete: tots es van posar a imitar a l’uníson l’au, per a desconcert
d’ella i meu.
Ja a la fira, sense haver vist (almenys jo) les esperades daurades (daurada petita del
Pacífic i daurada petita americana), que havien de ser espectaculars, va ser possible
contemplar una preciosa exposició de nius, gaudir amb les xerrades d’Ackerman, Moss o
Copete, participar en una gimcana ornitològica, comprar-se una impressionant reproducció
d’una àguila o la impagable samarreta amb el lema “To bird or no to bird”, fer que et
netegessin generosament a la carpa d’Oryx els prismàtics, adquirir la novel·la gràfica sobre
Audubon, bavejar davant els nous Swarovski o sortir amb vaixell a veure aus pelàgiques.
Si tot això no et convenç sempre et queden la cervesa i la platja. I quan menys t’ho
esperes salta l’au: com el martinet ros a la vora de la carretera. Un dels moments més
curiosos de la fira, amb gran afluència de públic, ha estat quan totes les mirades s’han
alçat per observar el vol d’un ocell no identificat: era un dron.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.