L’estelada, una bandera d’inspiració colonial

La irrupció de l’estelada com a símbol màxim de l’independentisme català resulta relativament recent. Fa amb prou feines un lustre, eren poques les quadribarrades rematades per un triangle blau i un estel blanc —d’aquí el seu nom, estelada— de cinc puntes que es veien en les manifestacions i actes com la Diada. Des de llavors, les estelades han anat substituint a poc a poc les senyeres, la bandera oficial de Catalunya (article 8.2 de l’Estatut), desplaçada a un segon lloc en la classificació del sentiment secessionista: onejar, portar sobre les espatlles o col·locar al balcó una senyera s’associa a menys entusiasme independentista que si és una estelada. I des que la Generalitat es va embarcar en el desafiament separatista, la predominança de l’estelada no ha parat de créixer.

L’estelada no té res a veure amb els símbols nacionals sorgits a partir de l’edat mitjana —la senyera deriva de les armes dels comtes de Barcelona—, sinó amb una cosa tan aliena a Catalunya com la independència de les colònies americanes de Gran Bretanya a partir del 1774. Va ser el model que, més d’un segle després, quan els rebels cubans van plantar cara a l’imperi espanyol, van adoptar per crear la seva bandera de lluita: un estel identificat amb la llibertat i el nou estat —a semblança dels EUA— i un triangle com a símbol d’igualtat, segons la interpretació maçònica.

Quan el 1898 va acabar el domini espanyol a Cuba, la colònia catalana de l’illa identificada amb la independència va adoptar els símbols al seu discurs nacionalista. El Centre Catalanista de Santiago de Cuba va ser el primer que va col·locar l’estel sobre les tradicionals banderes quadribarrades que van començar a onejar a la seva seu; ensenya que aviat va arribar a Catalunya.

L’historiador Joan Esculies ha estudiat el periple d’aquesta divisa que avui omple carrers, balcons i estadis de Catalunya a partir del fragment més antic d’estelada que es coneix. Datat del 1915, el 2015 es va afegir a la col·lecció del Museu d’Història de Catalunya, donat per la família que l’havia conservat un segle. Esculies destaca que la seva difusió com a símbol va tenir molt a veure amb l’acceptació de l’estel lligat a la maçoneria pel republicanisme i el nacionalisme català des del 1904.

La consolidació de l’estelada com a emblema inequívoc de l’independentisme català no va arribar fins a la Primera Guerra Mundial. L’11 de setembre del 1915, la Unió Catalanista va lliurar la bandera, ara al museu, als voluntaris catalans allistats a la Legió Estrangera, en aquells dies de permís a Barcelona. La seva popularitat va créixer després que Francesc Macià l’adoptés el desembre del 1918 com a distintiu del seu partit Estat Català.

Crescuda exponencialment en els últims anys, fins a tres models de bandera coincideixen en les exhibicions separatistes: l’estelada blava (triangle blau amb un estel blanc), la més comuna; l’estelada vermella (triangle groc amb l’estel vermell), lligada a la defensa d’un estat independent marxista, promoguda pel Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans (PSAN) als setanta, i l’estelada verda (triangle verd amb l’estel blanc), que reivindica els valors ecologistes. I n’hi ha més tipus, fins i tot les dissenyades per seguidors esportius amb els colors del seu club.

El fragment citat, amb taques de sang i estripat, són en realitat dues peces: les quatre barres vermelles i grogues estampades en una tela de llana i un triangle blau de cotó superposat amb l’estel blanc. Esculies explica que la intenció original era treure el triangle quan s’aconseguís la independència. I, almenys ara com ara, del text de la llei de ruptura —l’anomenada Llei de Transitorietat Jurídica i Fundacional de la República—, presentada el 28 d’agost al Parlament per Junts pel Sí i la CUP, es dedueix que l’independentisme vol que la bandera d’aquesta hipotètica república sigui... la senyera.