¿Urnes o Guàrdia Civil?

Per acabar d’embolicar-ho ja sabem des d’ara que no estem d’acord ni tan sols en què consisteix la cita amb les urnes de l’1-O. Formalment, se’ns diu que és un referèndum d’autodeterminació, naturalment unilateral, degut a què Rajoy no ha volgut fer-lo pactat. Ja he escrit aquí el que em sembla que és: un plebiscit d’adhesió a la declaració de independència unilateral, en el qual tan se val el que es voti amb tal que es vagi a votar. Doncs bé, els comuns creuen que és un altra cosa i no els hi fa res que els altres ho vegin d’una altra manera: es tracta d’una mera mobilització en suport del dret a decidir, i el seu resultat no és vinculant, digui el que diguin els organitzadors.

En la interpretació d’uns i altres del caràcter de la cita de l’1-O hi trobem ja avançada la interpretació dels resultats. I per tant la baralla del 2-O. Pels convocants, al menys els més enravenats, que són gairebé tots, només cal comptar els sí i els no i procedir, prescindint de la participació. Hem arribat a sentir coses ben curioses, com que inclús amb una participació del 20 per cent els resultats seran vàlids i s’hauran d’aplicar. Vol dir això que tenim assegurada una declaració d’independència per part del Parlament reduït (JxSí i CUP, potser amb algun despenjat de CSQP) peti qui peti?

El joc de moment és aquest. Fer com si s’anés a complir fins a les darreres conseqüències el pla prefixat cap a la independència. (Recordem de passada que la versió anterior encara més dura programava la Declaració Unilateral pel cas en que no es pogués celebrar el referèndum). L’aposta tan alta aparenta tenir dos objectius: mirar d’obtenir una improbable i inesperada concessió d’última hora del Govern central i a la vegada mirar de mobilitzar als votants del no amb l’espantall de la victòria del sí i de la independència immediata. Això vol dir que aquest joc no és un joc. Que si s’està preparat per arribar fins el final es pot acabar fàcilment arribant al final.

Els comuns i Ada Colau, en canvi, tindran tendència a interpretar els resultats, siguin els que siguin, com un mandat per negociar, tot i que la seva participació, si arribés a ser significativa, podria donar encara més cos a l’opció radical independentista. Ja sabem que hi ha una esquerra que té molts problemes estètics, tot i que els sol disfressar d’arguments ètics. Les urnes poden ser perfectament il·legals. També en posen Maduro a Veneçuela, Putin a Crimea, Erdogan a Turquia i tants i tants dèspotes i tramposos a molts països africans i asiàtics fonamentalment.

Hi ha urnes democràtiques i d’altres que no ho són. Hi ha urnes amb garanties i d’altres que no en tenen cap, com és el cas de l’1-O. Colau vol garanties per als funcionaris municipals, i fa molt bé. De fet en vol també per a ella, encara que no ho digui: no vol arriscar-se a una inhabilitació que estronqués la seva brillant carrera política. Però no li preocupen les altres garanties, les que afecten als drets dels ciutadans, com l’ús de dades personals, el respecte a les minories parlamentàries, el buit del dret que creen les lleis de desconnexió, l’absència de divisió de poders i tantes altres coses, algunes de les quals les va suscitar precisament Joan Coscubiela, company de Colau a la coalició.

El mateix passa amb la Guàrdia Civil. Posats a recordar pensem que el 19 de juliol de 1936 van ser guàrdies civils els qui van ajudar a aixafar l’aixecament feixista a Barcelona. El seu cap, per cert, va ser afusellat per Franco en acabar la guerra. ¿Urnes o guàrdies civils? No és possible que hi hagi qui plantegi així les coses! ¿Quines urnes? Les de Franco, Putin, Erdogan i Maduro. ¿Quina guardia civil? La del Poema del cante jondo de García Lorca i de Tejero o la que comandava el general Aranguren el 1936 o la que instrueix a la policia bòsnia o palestina en missions de Nacions Unides?

Qui va demanar que es triés entre urnes i Guàrdia Civil va ser un periodista de La Vanguardia digital. Va ser una pregunta que va fer a l’alcaldessa Ada Colau, acabada l’entrevista amb Jordi Basté a Rac1. Naturalment l’alcaldessa no ho va dir clarament però es va entendre molt bé; i dies després hem pogut veure’n les conseqüències en l’equívoca posició del seu partit respecte a l'1-O: sí però no, mobilització però de resultats no vinculants i, finalment, una ració més de confusió a l’olla de la confusió per si no n’hi havia encara prou.

Està clar que ara per ara molt poca gent a Catalunya és capaç de dir que posats a triar és millor l’Estat de dret que la vulneració de la legalitat, cosa que vol dir, naturalment, no anar a votar l’1-O. Potser és possible voler urnes i Guàrdia Civil, però ara per ara, mentrestant, mentre no es faci política per posar urnes, bé necessitaran els jutges una policia judicial que compleixi els seus mandats perfectament legals. Potser la dicotomia hauria de ser entre urnes o jutges? Oi que no funciona tan bé? O potser agradaria més haver de triar entre mossos i guàrdies civils?