Pacte de llengües

Almenys la impugnada llei de transitorietat ja ha servit per dissipar un dels dubtes que més ha preocupat filòlegs professionals i aficionats —potser més que als primers—, això és, l’estatus que dispensarem a la llengua castellana quan Catalunya sigui independent. Sí, és clar, la llei ja ha estat suspesa pel Tribunal Constitucional i a dia d’avui és paper mullat, però dins la lògica de la transició a l’estat propi el primer que es derogarà seran, per obra i gràcia de la mateixa declaració d’independència, les sentències del TC, de manera que la llei de transitorietat serà plenament vigent des del primer minut. No crec, d’altra banda, que la tria de l’infeliç mot transitorietat sigui casual, tot sigui per evitar el tronat transició i el que connota.

S’ha dissipat algun dubte, però en el terreny lingüístic la llei ho deixa tot per decidir a l’espera del procés constituent, quan sí de debò caldrà pronunciar-s’hi. L’article 24 de la norma fundacional, l’únic dedicat a la cosa de la llengua, pretén deixar intacta la situació actual a l’empara de la llei de política lingüística, de 1998, i, sobretot, manté tal qual tots els “drets lingüístics vigents”, els quals emanen, no està de més recordar-ho, de la Constitució i l’Estatut. La nova llei, doncs, no toca res del que ja tenim: “Totes les persones tenen dret a no ser discriminades per raons lingüístiques i a exercir el dret d’opció en relació amb les llengües catalana, occitana i castellana, conforme amb allò que estableix la Llei 1/1998, de política lingüística i els drets que empara, així com la llengua de signes catalana i la resta de drets lingüístics vigents en el moment de l’entrada en vigor d’aquesta Llei”.

No cal dir que la llei de transitorietat no podia encarar les coses d’una altra manera, i al capdavall aquest plantejament només hauria de sorprendre uns pocs. Els contraris a l’oficialitat de la llengua espanyola no poden sostraure’s a l’evidència que la fundació de l’estat propi no hauria de comportar la retallada de cap dret, i menys dels drets lingüístics: si un s’embarca en una empresa com aquesta, difícilment se’n sortirà si el primer que fa és deixar-se drets bàsics pel camí. I els drets lingüístics són drets de ciutadania bàsics. El castellà, per tant, seguirà sent oficial, tothom tindrà dret de fer-lo servir en qualsevol situació i es mantindrà com a matèria obligatòria a les escoles.

Passa que la llei evita la decisió futura i escamoteja el debat autèntic, que, més enllà de la decisió política de validar una llengua com a oficial, radica en la consideració del castellà com a llengua pròpia de Catalunya. Ai!, assumpte espinós. Que el castellà no és llengua històrica ni territorial de Catalunya ni tan sols no hauria de ser tema de sobretaula, com tampoc ho és que una llengua amb arrelament, transmissió intergeneracional i uns percentatges majoritaris com a llengua primera no pot ser considerada eternament com una llengua exògena. Si a més aquesta llengua genera producció cultural i literària pròpia difícilment queden arguments per enviar el castellà al purgatori de les llengües maleïdes.

El debat és vell, i l’oportunitat de tancar-lo amb la consecució de la independència és massa llaminera per deixar-la passar. La nova república haurà de bastir un pacte de llengües que meni a la consideració del castellà com a llengua pròpia de Catalunya, amb tot el que això comporta pel que fa al reconeixement natural de l’oficialitat i a la patrimonialització sense vacil·lacions de la producció literària en castellà. Però tot això a canvi, per descomptat, de l’empatia necessària per secundar, des de la hispanofonia catalana, la plena restitució del català, primer projecte col·lectiu de la Catalunya independent i per a la qual caldrà no negligir esforços i recursos.