Tria la teva aventura

No s'hi cabia, al Parlament, de tanta celebrity com havia acudit a aquesta nova jornada històrica (la nòmina de jornades històriques està omplint tant el disc dur nacional que, quan tot plegat s'acabi, sigui com sigui, caldrà fer un buidatge selectiu i intens; amb caràcter retroactiu, i en funció de com acabi tot, veurem quanta història, en realitat, va tenir cada jornada concreta que es va anunciar com a tal).

Hi havia a la tribuna de públic expresidents de la Generalitat i del Parlament, presidents d'entitats, d'acadèmies i d'escales, arquitectes i filòsofs i germans i amics diversos, periodistes que no trepitjaven el Parlament des que el CDS tenia grup propi, periodistes de successos, platós de tele i de ràdio amb tertúlies preparades i tertúlies de passadís tan improvisades com l'ordre del dia d'aquest ple.

Molts dels visitants havien entrat amb ganes de solemnitat i es desesperaven progressivament veient que prosaic pot arribar a ser el camí cap a la república lliure, independent i maca. Havien reservat seient per veure Invictus (la de Mandela) i es trobaven de moment amb El príncep de Zamunda (la d'Eddie Murphy). Volien gaudir amb una superproducció de Marvel i es topaven amb una pel·li antiga de pirates. Bé, de filibusters contra bucaners, segons els termes parlamentaris utilitzats a l'hemicicle, on filibuster defineix el diputat o diputada que obstaculitza amb argúcies reglamentàries la marxa del debat i el bucaner –una novetat de la sessió– el que força el reglament per colar propostes i lleis sense donar preceptiva bola a l'oposició.

La majoria del públic assistia entre atònit i molt atònit a l'anar i tornar de peticions de paraula per al·lusions, per qüestions d'ordre o perquè em dona la gana, amb la sensació que el reglament del Parlament és un d'aquells llibres juvenils que es deien Tria la teva aventura, i que permetien a cada lector compondre la seva pròpia història, saltant d'una pàgina a l'altra en funció de criteris diversos. I amb la sensació que algú no havia previst adequadament el que podia passar amb una tramitació forçada d'origen i, per dir-ho suau, sense l'entusiasme de l'oposició pel seu fons. En un moment del happening em va venir a la memòria aquella frase cèlebre que va dir algú –seria Churchill? gairebé sempre és ell–: "Faci vostè les lleis, i deixi'm a mi els reglaments".

Debats procedimentals a banda, diuen que caminem cap al xoc de trens, però veient la xarxa ferroviària peninsular, la impressió és que mentre uns han muntat una estació gegant de l'AVE amb enginyers, constructors i magistrats del Constitucional amb un accés sobtat de workholisme, els altres, de moment, caminen a peu per la via. A trompades. I els prometo que caminar trepitjant per sobre dels rocs d'una via fèrria és el mètode més senzill per dislocar-se un turmell en un plis.

Mentre penso tot això, i a l'hemicicle Carrizosa, el de Ciutadans, atordeix la sessió esgrimint l'article 76 punt 4, o la resolució 95 barra 96, o la disposició addicional 69 punt G, observo que al pupitre d'una diputada reposa un llibre, La ment naufragada, de Mark Lilla. És una anàlisi sobre el pensament reaccionari, però el títol, en les circumstàncies viscudes, es presta a moltes lectures.