Esperant el Maidan

Durant els últims cinc anys, l'independentisme ha aconseguit imposar hàbilment les etiquetes del relat polític: dret a decidir, revolta dels somriures, això va de democràcia, què té de dolent votar i unes quantes més, ben conegudes per tothom. El procés agrupava els demòcrates i els amants del diàleg; a l'altre costat, els antidemòcrates, els “demofòbics”, els “unionistes”, els “fatxes”. La renúncia del Govern espanyol a resoldre la pugna políticament i la seva decantació per la via exclusivament jurídica han aplanat el camí als independentistes, mentre que l'execrable recurs a la política de claveguera només servia per donar aire als qui pretenen fer-nos creure que vivim en una mena de franquisme disfressat, en un règim erdoganista, en una colònia ocupada militarment o alguna altra subtilesa teòrica semblant.

En els últims mesos, no obstant això, l'independentisme ha anat perdent el toc màgic que li permetia golejar en qüestions d'imatge. Tot va començar amb les grotesques conferències per a parroquians convençuts del jutge Vidal, i va seguir amb l'admonició als funcionaris de Lluís Llach (a qui Libération va dedicar un article glossant les seves habilitats com a censor amenaçador), la reforma del reglament del Parlament per facilitar l'aprovació exprés de la llei del referèndum –una reforma criticada pel Consell de Garanties Estatutàries, no pel Tribunal Constitucional, per no respectar els drets de l'oposició–, a més del que es coneix sobre la futura llei de transitorietat jurídica i de la mateixa convocatòria d'un referèndum tan il·legal que fins i tot el lletrat major del Parlament, en un article amb un rigorós enfocament jurídic, s'ha fet creus que una norma així es pugui arribar a aprovar, de tan mancada de fonament legal com està.

Així que la revolta dels somriures va camí de ser la dels rictus, la democràcia que pregona fa pudor sospitosament d'autoritarisme i el “nou país” comença a presentar perfils inquietants. El president Puigdemont va dir no fa gaire que feien por (a l'Estat) i que en farien encara més. Efectivament, així és, però em temo que no és l'Estat qui tremola, sinó una bona part de la ciutadania catalana, que veu venir el desastre. I sense cap mandat democràtic que fonamenti el nyap jurídic perquè caldrà tornar a recordar que, després del 27-S, conspicus independentistes com Antonio Baños –llavors cap electoral de la CUP– o Clara Ponsatí –flamant nova consellera d’Ensenyament– van donar el plebiscit per perdut. I que al programa de Junts pel Sí ni tan sols hi apareixia el referèndum perquè, deien, era “pantalla passada”.

De fet, res d'això té importància. El referèndum ja és, clarament, una simple cortina de fum. Ara es tracta de tensar la corda fins que es trenqui per una intervenció desproporcionada del Govern espanyol que pugui justificar noves accions unilaterals. La dinàmica acció-reacció que no cal explicar. Com pitjor va, millor. El referèndum i la impossibilitat de portar-lo a la pràctica (més enllà d'un nou simulacre com el del 9-N) només amaguen el pla b sobre el qual ens han estat avisant els dirigents de la CUP i els de l'ANC, i amb el qual fins i tot algú tan d'ordre com Andreu Mas-Colell, exconseller del Govern de la Generalitat amb Artur Mas, fabulava en un article recent. Després de la prohibició del referèndum i la impossibilitat de fer-lo, arribarà l'ocupació de les places i altres llocs públics, centres estratègics, enclavaments simbòlics… Serà l'inici d'una nova fase de la revolta “democràtica” que tensarà fins a l'extrem la situació i passarà a l'Estat la pilota de la resposta.

Quan arribi aquest moment, els treballadors públics, començant pels mossos d’esquadra, hauran de decidir a quina banda estan, qui obeeixen i a qui s'enfronten. S'haurà creuat la línia i no hi haurà marxa enrere. Una part dels líders independentistes, ingènuament o per un càlcul erroni, entén aquesta fase com un nou i somrient desafiament, organitzat una altra vegada en performances familiars multitudinàries, que forçarà una intervenció de la Unió Europea que els salvarà la cara i tota la resta, incloent-hi el patrimoni. Per a d'altres –menys il·lusos, més calculadors– serà l'engegada del nostre particular Maidan, que trencarà la resistència de l'Estat. Encara que, ai!, els “maidans” se sap com comencen, però no com s'acaben. Bé, sí, acostumen a acabar malament o, gairebé sempre, pitjor.