El Manifest dels Cent

Ja és un clàssic això que s’ajuntin cent personalitats per reclamar alguna cosa. La mostra més recent, ara fa tot just un mes, quan un centenar de signants van demanar, sota el títol “Per Catalunya i la democràcia”, la suspensió del referèndum de l’1-O en entendre que la convocatòria no reuneix uns requisits mínims que siguin homologables a qualsevol consulta legal. I entre els noms hi havia figures prou conegudes, com ara Josep Antoni Duran i Lleida i Pere Navarro, amb un desplegament generós per part d’un rotatiu com El Periódico però una certa indiferència de la població en general. De maig de 2012 és un altre manifest de cent persones, en aquest cas d’advocats, promogut pel Col·lectiu Ronda, i que reclamava el dret de manifestar-se sense coaccions. Entre els noms més rutilants, dos casos que han fet el salt a la política, Jaume Asens i Benet Salellas.

És però la defensa de la llengua catalana l’origen dels manifestos de cent signatures, quan la reivindicació pel català va fer el salt de l’anonimat i l’exili per situar-se en el centre de la vida cultural i intel·lectual autòctona. Així, si des de 1956, amb les revoltes a la universitat, havien circulat pasquins sense signatura reclamant l’ensenyament del català, l’any 1960 es fa públic un text que havia de ser expressament breu per aplegar el centenar d’adhesions preteses. Sota el títol “Per la llengua catalana”, el text va ser imprès en un full a una cara amb un tiratge d’entre 8.000 i 10.000 exemplars i va ser reproduït en algunes revistes de l’exili.

La iniciativa es va gestar en un curs de psicologia política impartit pel psicòleg Carles Muñoz Espinalt en una casa particular. Després de lamentar el conformisme i la passivitat de la majoria de catalans, va prendre cos la idea que un grup destacat d’intel·lectuals fes un pas endavant i, per primera vegada en la dictadura, signés col·lectivament un text en defensa de l’ensenyament del català, de manera que “en tots els graus de l’ensenyament públic i privat de les terres de llengua catalana siguin establertes classes regulars d’aquesta llengua d’acord amb les normes ortogràfiques modernes”. Per donar més entitat a la petició, es feia esment dels nous corrents d’obertura de l’Església catòlica arran del pontificat de Joan XXIII i de les directrius de la Unesco sobre l’ensenyament de les llengües maternes.

El text, però, anava molt poc més enllà de l’ensenyament, no es demanava la presència de la llengua als mitjans de comunicació, ni tampoc l’oficialitat, però era prou ambiciós per despertar recels entre els mateixos intel·lectuals, porucs de la reacció del règim davant d’un activisme que era del tot nou. Segons el mateix Muñoz Espinalt, va caldre demanar la signatura a unes 150 persones per arribar a les cent necessàries, la llista de les quals, malgrat les negatives, era senzillament esplèndida: Josep Pla, Joan Triadú, Joan Fuster, Salvador Espriu, J. V. Foix, Jaume Vicens Vives, Antoni Tàpies, Josep M. de Sagarra, Josep M. Castellet, Joan Oliver i Marià Manent, entre d’altres.

El règim no va trigar gaire a prendre mesures, tot i que estava més avesat a fer càrregues que no pas a trucar a la porta de la gent de la cultura. Després que la policia visités alguns dels signants, el temut Antonio Juan Creix, cap de la Brigada de Investigación Social, va interrogar el mateix Muñoz, que va assumir tota la responsabilitat de l’escrit i va treure pit en la defensa de la llengua catalana, una actitud que va sorprendre el mateix Creix, convençut que “es una idiotez querer fomentar el catalán y la nación catalana; es como querer resucitar un muerto”. Muñoz se’n va poder anar a casa sense més conseqüències, però amb un estirabot del policia que no podia resultar més ridícul: “Esta batalla la han ganado ustedes, la próxima la ganaré yo”.

I que fossin cent els signants no era cap casualitat, ni producte de la tria d’una xifra rodona, sinó una referència directa al Consell de Cent, institució suprimida per Felip V...