El marc i la foto

Sempre he tingut la sensació que hi ha una certa filosofia espontània dels sabers i els oficis. De la mateixa manera que els filòsofs tendim a quedar penjats de l’abstracció i pensem que trobant la categoria adequada tot s’entén, les diferents disciplines del dret relacionades amb l’àmbit públic (en el dret civil passa tot el contrari) tendeixen espontàniament a confondre la realitat amb la llei. Com si la llei fos l’horitzó del possible. Crec que estaríem d’acord que el progrés jurídic consisteix precisament a ampliar la capacitat de reconeixement en tots els àmbits. I a treure de la foscor realitats que durant segles han estat menystingudes, condemnades a l’exclusió. La llibertat és anterior a la llei, aquesta la limita fins i tot quan la protegeix. I la virtut és trobar el punt òptim –el més inclusiu– en la relació entre la llibertat i la llei.

Per això em sorprèn la desfilada en els mitjans de comunicació de juristes amb etiqueta de constitucionalista, alguns habituals de la premsa escrita, d’altres no, reclamant a Rajoy que acceleri l’activació dels articles de la Constitució que ofereixen un arsenal repressiu per quadrar el sobiranisme català. Fins i tot es llegeixen sofisticades ostentacions de saviesa jurídica per donar forma objectiva de delicte o de violació constitucional a comportaments que se situen en l’àmbit del que és declaratiu i propagandístic, és a dir, de la llibertat d’expressió, i que no tenen eficàcia jurídica i administrativa.

Em sorprèn aquesta actitud, com si la plenitud del constitucionalista fos veure la Constitució desplegant tota la seva potència en acte, fins i tot en aquells articles que, com s’ha dit, es van redactar amb la presumpció que no s’haurien d’activar mai. Com em sorprèn que alguns juristes avalin l’estratègia de Rajoy de transferir les respostes al sobiranisme al Tribunal Constitucional. Si ens atenim al principi de separació de poders, l’elisió de responsabilitats polítiques per part del president és una actitud manifestament inconstitucional. La confusió de funcions degrada la democràcia. Em pregunto: per què se senten més els constitucionalistes disposats a fer valer la Constitució com a arma per combatre el sobiranisme que no pas els partidaris de pensar la manera d’obrir-la perquè hi capiguem tots? Tornem a la filosofia espontània de la qual parlàvem abans. No és la Constitució la que configura una societat, com sembla que alguns entenen; és la societat la que busca una Constitució que la reguli adequadament. Les societats es doten d’una Constitució i no a l’inrevés. I quan la foto canvia, els marcs canvien.

Des del 1978 hem viscut en un immobilisme constitucional manifest. El bipartidisme ha tingut pànic a canviar la Constitució, i pot ser que aquesta actitud sigui contaminant. Però sembla que per a un constitucionalista hauria de ser més interessant pensar com se la pot fer evolucionar perquè es puguin establir formes d’articulació satisfactòries per a tots que no pas explorar totes les possibilitats de l’articulat vigent per frenar el pas a l’independentisme. Quan es decreta la independència com un ideal impossible –per ser il·legal– s’està produint una manifesta negació de la realitat. Agradi o no, l’independentisme existeix.

En una entrevista de Cristian Segura en aquest diari, Timothy Garton Ash, amb l’avantatge de la mirada forastera en situacions enterbolides, deia: “La política de Rajoy i del PP ha estat extremadament insensata per no haver intentat veure la situació des del punt de vista català. Entenc que és un problema polític, no legal”. Precisament, reconèixer l’altre, intentar entendre la seva perspectiva és condició per a qualsevol solució política. I explorar vies constitucionals atrevides era una manera de contribuir a aquest reconeixement. No obstant això, pot ser que la meva sorpresa vingui de la ingenuïtat de llegir com a arguments jurídics el que simplement són vestits a mida per a una aposta política i ideològica concreta.

Tota la confusió ve del mateix lloc: en convertir el Constitucional en l’ariet contra el sobiranisme passa a ser un instrument polític. I la hipòtesi de la reforma queda substituïda pels mètodes d’acció. Diuen que al maig Puigdemont va demanar a Rajoy negociar una sortida i que el president espanyol li va exigir que retirés el referèndum. Puigdemont va respondre: “No puc”, seria “una claudicació”. Si a l’inici de la crisi, fa cinc anys, Rajoy hagués actuat amb diligència, ni Mas, ni Puigdemont li haurien pogut donar aquesta resposta.