Festes sanguinàries

Hi ha tradicions que perpetuen costums inacceptables per a la nostra civilització. Clamar per la seva pervivència significa, de vegades, un forcejament retrògrad contra la cultura i el progrés.

A la noble i històrica ciutat de Tordesillas se celebrava, fins a l'any passat, la festa del toro de La Vega. El toro era perseguit, assetjat, torturat i crivellat per una multitud armada amb llances i altres objectes punxants, a peu i a cavall. Pretenien conservar la seva festa com a herència d'una vella tradició medieval, la dels genets picant el toro descrits per Fernández de Moratín en els seus famosos quintets. Però aquells cavallers antics idealitzats sortien a la plaça amb prosopopeia, luxe, solemnitat i valentia, exposant-se a les escomeses del toro. A Tordesillas no era així. Fins a l'any passat, el tropell polsós de toscos genets i peons perseguia tumultuosament el toro, sense ordre, risc ni opció de defensa per al banyut, davant els aplaudiments d'una multitud enfervorida. Però no els agradava que es prenguessin imatges de la seva gesta dubtosa. Alguns periodistes que ho van intentar van ser bàrbarament insultats i sacsats, i les seves càmeres arrabassades i destrossades pels més exaltats, davant la plàcida condescendència de la majoria.

Una societat moderna, civilitzada i culta no hauria de tolerar cap espectacle de sang, sofriment i mort d'un ésser viu. Els poders públics democràtics, tampoc. Per això, el maig del 2015, la Junta de Castella i Lleó va prohibir la tortura i mort pública del toro de Tordesillas. L’Ajuntament va recórrer la prohibició davant el Tribunal Constitucional, però sense èxit. Finalment, amb minoritàries resistències recalcitrants, a contracor, es va acatar la legalitat. A les festes del 2016 de Tordesillas es va fer una correguda amb el toro Pelado sense sang i amb desgana, i sacrificat “en la intimitat”. Encara que, en aquesta i moltes altres comunitats autònomes, seguiran celebrant-se les curses de toros oficials amb les seves disfresses difusament del segle XVIII, les seves arcaiques pretensions estètiques i els seus reglaments sanguinaris de cops de pica, banderilles i estocades.

A Catalunya és a l'inrevés. Estan prohibides aquestes curses de braus oficials, perquè és un espectacle bàrbar de maltractament animal. Aquesta prohibició és el resultat d'una amplíssima pressió social encapçalada per grups i associacions autodenominades animalistes, oposades a les festivitats taurines sanguinàries. No obstant això, els correbous, festa taurina popular tradicional d'algunes comarques de Tarragona, no estan abastats per la culta prohibició. La pressió social, òbviament, ara se centra en la vigilància del possible maltractament en els correbous autoritzats.

A Mas de Barberans, població agrícola de 600 habitants, se celebrava el correbou, a les festes de 2016. Dues dones animalistes gravaven imatges per acreditar i documentar els eventuals maltractaments al toro. Això va disgustar els vilatans perquè aquesta observació vigilant era, per a ells, una ofensa insuportable. La seva reacció va ser similar a la de Tordesillas, ja que, desgraciadament, aquestes tradicions bàrbares generen reaccions tan irracionals i impulsives en un poble com en una noble ciutat històrica. En un vídeo es veia com quatre persones, més exaltades que els altres, les empenyien, copejaven, arrossegaven pels cabells, destrossant-los les càmeres fotogràfiques. El més sorprenent del vídeo era el públic que ocupava les graderies de la petita i improvisada plaça, immediatament al costat de les agredides. Ningú va intervenir per impedir l'atropellament. Ningú va auxiliar les dones maltractades. Diversos homes somreien condescendents. Eren la Fuenteovejuna de la tauromàquia vilatana. Però com que ja no és el temps de Lope de Vega, les càmeres van permetre identificar als energúmens. Ara, gairebé un any després, havien de ser jutjats. Ho van evitar, possiblement per estalviar-se la xafogor mediàtica i es van conformar amb l'acusació, amb la indemnització a les víctimes, i amb una pena de multa. Igual que els de Tordesillas, van haver d'acatar a contracor la decisió de la justícia, encara que els ompli de malenconia o indignació a ells i a tots els que van impulsar impunement els seus excessos violents amb els seus condemnables aplaudiments, somriures o condescendències.

Tots ells, diletants de les arenes i els vestits de torero, o colèrics vilatans, pretenen que pervisquin les seves ancestrals tradicions sanguinàries, grolleres, polsoses i tumultuàries o de pretesa estètica carnissera reglamentada. Els poders públics no haurien de guiar-se per exigències de minories nostàlgiques i planyívoles. Sense restriccions ni excepcions, els correspon netejar el rostre de la nostra societat d'aquestes tradicions vergonyoses. Perquè aquestes són una trista herència d'aquell poble esparracat, analfabet i fanàtic del qual Carles III, fa dos-cents cinquanta anys, deia que és com un nen, que plora quan li renten la cara.

José María Mena va ser fiscal cap del TSJC