Palma d’Or a una ‘modernor’ sobre postmoderns en un Canes oblidable

Sempre em resulta pesat i superflu en totes les cerimònies, festivals i premis relacionats amb el cinema, que els presentadors repeteixin fins a la sacietat o la nàusea que el cinema és amor, passió, llum, misteri, màgia, poesia i no sé quantes coses més. Jo diria que aquests atributs miraculosos només són aplicables al bon cinema. I tampoc cal abusar de la lírica i l'èmfasi, ja que s'acabaran convertint en un clixé esgotador. En el lliurament dels guardons de Canes aquesta tendresa s'ha desbocat. I veient el que he vist en la pitjor edició durant les tres dècades que fa que vinc a aquest indret tan distingit, em preguntava amb sorpresa anticipada on hauria trobat el jurat aquesta bellesa sublim que a mi se m'escapa.

Presumiblement la tasca ha estat àrdua, perquè han hagut de triar en el país del no-res. Però el creador Pedro Almodóvar, que la presentadora Monica Bellucci defineix com a masculí, femení, magnífic i algun altre qualificatiu que imperdonablement he oblidat, assumeix la seva sagrada responsabilitat com a president i atorga la Palma d'Or a The Square, una sàtira presumptament divertida sobre la impostura, sobre els esperpents surrealistes que s'acumulen en un museu d'art hipermodern, dirigit per un senyor amb bones intencions i altruista que és víctima de tota mena d'equívocs i desgràcies. La dirigeix el suec Ruben Östlund. Se suposa que és una festa de la hilaritat i la corrosió, que l'acumulació de disbarats entre tants venedors de fum té efectes immediats en l'espectador còmplice al llarg de dues hores i mitja. Però he de confessar que he rigut tot just un parell de vegades en aquesta lletania postmoderna. M'imagino que cal estar a l'última per apreciar el seu humor sofisticat. I jo no ho estic.

Ahir citava la pel·lícula You were never really here, perpetrada per la directora Lynne Ramsay, com a exemple màxim d'un guió estúpid i una interpretació odiosa. Bingo per la meva banda. Li han concedit el premi al millor guió i al millor actor, aquest intèrpret vocacional o natural de psicologies tarades que respon al nom de Joaquin Phoenix.

I, com era d'esperar, tots els assistents a la gala s'han aixecat dels seients amb gest solidari i han ovacionat el Gran Premi del Jurat, concedit a 120 pulsaciones por minuto, del director francès Robin Campillo. Admeto que l'argument d'aquesta pel·lícula, que explica la lluita reivindicativa i radical d'una associació assembleària de malalts de sida a principis dels anys noranta, afecta qualsevol persona que no sigui una bèstia, però albirar art majúscul en l'estil amb què està relatada revela una miopia preocupant o una manera molt estranya de sentir bona consciència.

El premi a la millor actriu, per a Diane Kruger, que atorga dramatisme, desolació i venjança a In the fade a una vídua arran de l'assassinat del marit i el fill a mans dels neonazis, és ajustat i creïble. També s'han inventat un guardó especial, arran del 70è aniversari de Canes, per a Nicole Kidman. I la millor direcció li ha caigut a Sofia Coppola per The Beguiled, remake molt correcte i pretesament feminista, de la pertorbadora i magnífica El seductor, que va signar Don Siegel. Però tant Sofia Coppola com la protagonista Kidman, que potser s'esperaven honors encara més grans, no s'han presentat a recollir els premis, encara que evidentment s'han sentit agraïdíssimes a Canes a través de gravacions.

I què hi ha al palmarès amb el que pugui estar d'acord? El premi menor a la russa Nelyubov, una història brutal, inquietant i molt ben narrada sobre l'infern que pot viure un nen que no se sent estimat per la mare o el pare, que estan separats.

Era impossible fer travesses amb un material tan insalvable. Tampoc se li pot retreure al jurat el seu amor cap a la bajanada sofisticada.