La dona espiritista i el seu temps

Més que una biografia, Amalia i els esperits és una investigació periodística en primera persona, que inclou les entrevistes, reflexions i lectures de l’autora, la periodista Patrícia Gabancho, seguint el fil de la vida d’Amalia Domingo Soler. Aquesta pionera de l’espiritisme a casa nostra havia nascut a Andalusia, però estava lligada íntimament al barri de Gràcia, on va viure molts anys. Avui és un personatge força oblidat, però en aquella Barcelona entre dos segles va ser una de les dones més conegudes del seu temps. Com diu Gabancho de la seva biografiada: “Va ser, com és notori, espiritista, no pas mèdium, en un món on l’espiritisme gaudia d’una gran influència en les classes populars i també entre alguns intel·lectuals de pes”.

Dic que no és exactament una biografia, no tan sols per l’estil de crònica a temps real, de narració a raig que adopta l’autora, sinó pel protagonisme que adquireix el rerefons, aquella Catalunya trasbalsada i convulsa de finals del XIX i principis del XX, de la burgesia triomfant i dels anarquistes. La Barcelona satisfeta, de l’Exposició Universal de 1888. I la ciutat inquieta, dels ateneus i el modernisme bohemi. Amb panorames i personatges que travessen la història d’aquesta dona lletja, pobra i reclosa en si mateixa, que tanmateix va encarnar moltes de les aspiracions de la societat d’aquell moment.

Amalia Soler havia nascut a Sevilla el 1835, quan el seu pare ja era mort. Als vuit anys va quedar cega, i va ser parcialment curada per un farmacèutic. La mare va ser d’una gran importància, en generar amb ella una relació de dependència mútua. Com escriu Gabancho, tenia “un conflicte amb el pare absent i la mare massa present”. La mort de la mare, quan Amalia només tenia 25 anys, va ser molt dolorosa. I la va obligar a marxar a Madrid, on va descobrir l’espiritisme. Gràcies als seus dots com a oradora, el director del cercle espiritista La Buena Nueva, de Gràcia, el doctor Lluís Llach, la va convidar a traslladar-se a Barcelona. Llavors la capital catalana ja tenia un ambient mediúmnic ben establert, i aviat Amalia es va convertir en una figura coneguda del moviment.

'Amalia i els esperits'

Patrícia Gabancho

Arpa Editorial

340 pàg.

19,90 euros

En aquella època, Gràcia era el segon municipi català en població, després de la mateixa Barcelona. Aquí, entre el carrer del Canó i la plaça del Sol, es va donar a conèixer com a polemista i com a poeta inspirada pels esperits. Aquí va conèixer el seu primer mèdium, Miguel Vives, de qui rebia missatges de la seva difunta mare. La primavera de 1879, Llach va presentar-li l’editor Juan Torrents, amb qui va publicar la revista La Luz del Porvenir, en la qual col·laboraven escriptores com Emilia Pardo Bazán o Carmen de Burgos, que feia servir el pseudònim de Colombine. A Barcelona també va conèixer altres personatges d’aquesta religió laica, com el mèdium Eudald, de qui rebia missatges del difunt Padre Germán, un esperit descarnat que li va dictar les memòries.

Seguim l’autora per la fantàstica Biblioteca Arús del passeig de Sant Joan, o per la Universitat de Barcelona, on coneix Gerard Horta, especialista en el tema, que cataloga l’espiritisme com una “cultura autodidacta de les classes subalternes”, una forma de vida que, a Catalunya, va estar molt lligada amb el moviment llibertari. Escriu Gabancho: “Entre burgesos i obrers hi havia un abisme, i no només en la relació social, que era bàsicament d’explotació. Els obrers estaven intentant construir una cultura alternativa, sent l’oficial molt encarcarada, molt manaire”. És l’època dels ateneus obrers, de les escoles lliures, de l’esperantisme, el nudisme, el naturisme, i també de l’espiritisme, on la figura del mèdium juga un paper essencial. Com diu Horta: “El cos és l’única cosa que tenen els desposseïts”.

Hi ha personatges que sobrevolen el llibre, el doctor Llach, a qui Gabancho passa tota l’estona buscant. O la vídua Senillosa, dona rica que va ajudar econòmicament Amalia fins poc abans de la seva mort, l’abril de 1909. Per uns mesos no va viure la Setmana Tràgica, quan els esperits van sortir al carrer. De llavors ençà, les seves despulles terrenes, després de desencarnar, reposen en un nínxol del cementiri de Montjuïc, a pocs metres de la tomba de Francesc Layret, i on els espiritistes locals encara van a deixar flors fresques.