Versos a tot arreu

La poesia és a tot arreu: des d'aquesta primera flor que es diposita en una tomba “o el primer crit d'un nen en néixer, que no és més que aspirar l'aire del món”, segons la poeta portuguesa Ana Luísa Amaral, fins a gairebé “tornar-se boja”, desbocant-se fins i tot, amb aquests “màsters de narrativa que generen al meu país fins a 14.000 poetes l'any”, constata el nord-americà Billy Collins, els versos del qual arriben a vendre 50.000 exemplars als Estats Units. Una mostra del millor d'aquesta magnífica presència es podrà veure al 33è Festival Internacional de Poesia de Barcelona aquest dimarts a la nit al Palau de la Música Catalana, recital que tanca el programa dedicat a aquest gènere literari a la capital catalana. A més d'Amaral i Collins, llegiran les seves composicions la nicaragüenca Gioconda Belli, l'italià Paolo Agrati i la jove catalana Maria Sevilla.

“Ens calen aquests petits gestos; la poesia no està ni pot estar allunyada, per exemple, de la situació dels refugiats, no pot allunyar-se d'aquestes coses perquè la poesia és allò simbòlic, humà; tot és poètic o poetitzable”, encunya el neologisme Amaral (Lisboa, 1956), que encara que compon versos des de la seva adolescència no va creure convenient publicar fins als 33 anys, cosa que potser explica la maduresa de llibres com Oscuro (Olifante). “La poesia és en tot i tot és en la poesia”, la secunda Collins (Nova York, 1941), autor de Navegando a solas por la habitación (DVD). Aquesta actitud el porta a “parar esment a tot, mirar el món a través de cada objecte, com si fossin panys, portals a la vida”. Potser aquesta possibilitat és una arma de doble tall: per al també autor de Lo malo de la poesía y otros poemas (Bartleby) està en aquesta “bogeria”, en la qual “massa gent escriu i per això el 83% no val la pena; aquests màsters de narrativa donen uns 14.000 poetes l'any: un munt, però tot arriba a un públic força limitat, els versos suren en el buit”, constata.

“Una mica és cert que els versos no arriben del tot, ens llegim entre nosaltres, però la poesia és a tot arreu o enlloc; o es troba en la construcció de la realitat o no hi ha realitat sense poesia”, sosté Sevilla (Badalona, 1990), fins avui amb un sol poemari editat, Dents de polpa (AdiA Edicions), Premi Bernat Vidal i Tomàs, conscient, amb els seus tatuatges i el seu pèl al zero blau cobalt, d'estar “deslocalitzada per edat i trajectòria, però en sintonia amb els temes”.

Aquests leitmotiv es poden reduir a “amor i mort”, condensa l'Agrati (Vimercate, Milà, 1974), narrador i cantant en la sofisticada banda italiana Spleen Orchestra, cosa que explica la força de l'oralitat de les seves composicions i que arribin tant al públic. Aquesta proximitat de la poesia no sorprèn gens la reconeguda Belli (Managua, 1948): “És tan popular que, quan hi va haver la revolució, dèiem que si poguéssim canviar les divises per poemes seríem un país riquíssim; Nicaragua viu de la imaginació: és un país pobre que s'ha hagut de reinventar i la poesia és tan tradició que fins i tot els gossos es posen en primera fila als recitals”, cita l'autora de Mi íntima multitud (Visor), creadora d'una obra reivindicadora i celebradora sempre de la seva condició de dona.

El pianista Xavi Lloses, amb l'espectacle Nautilus, a partir d'unes escultures sonores amb una vintena de tubs de metacrilat amb aigua, amenitzarà un recital en el qual es recordarà el cantautor Leonard Cohen, mort al novembre, compositor del poema Com dir la poesia. “No pots dir al públic tot el que saps de l’amor en cada vers d’amor que dius. Fes-te a un costat: tots sabran el que tu saps, perquè ja ho sabien. No tens res a ensenyar-los (…) Evita les floritures. No tinguis por de ser feble. No t’avergonyeixis d’estar cansat. Quedes bé, quan estàs cansat…”, deia Cohen. Això, la poesia és a tot arreu i és de tothom.